Category Archives: Llibres sobre el dol

La forma de las ruinas

Juan Gabriel Vasquez

Una novel.la esplèndida. Vasquez fa un recorregut pels magnicidis de liders liberals a Colombia, i a l’hora  reflexiona sobre la mort anònima dels milers de persones víctimes dels enfrontaments en guerres que enfronten els poderosos, ja siguin conservadors i liberals, o el govern i els narcos de Pablo Escobar.

La història es desenvolupa a partir d’un fil conductor, que és la pròpia vida de l’autor i la relació que estableix amb dos personatges colombians que l’introduiran a una part de la història del seu propi país que desconeixia: la mort de dos liders liberals durant la primera meitat del segle XX, d’una banda Uribe, d’altra Gaitan.  De la seva ma coneixerà la visió d’aquells que no creuen en les casualitats i les coincidències i que darrera dels magnicidis veuen una conspiració dels poders fàctics de la societat colombiana. L’autor es posa en la pell d’aquells que es consideren portadors de la veritat que s’amaga darrera la mà que executa el magnicidi i que va molt més enllà de l’assassí, i ho fa amb tanta convicció que el lector  es sent dins de cada una d’aquestes històries de la Història. Així aquesta novel.la està formada per un conjunt de narracions autonomes amb un leit-motiv únic.

I en els interludis, o inclús dins de la història l’autor reflexiona sobre la mort, el comportament de les masses i el paper de determinats liders, la premsa i el seu paper com a quart poder, l’amistat, la família…

Molt aconsellable.

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la històrica

Francament, Frank

Richard Ford

Desigual, i puntualment brillant. Richard Ford recupera el seu alter ego Frank Bascombe, el protagonista d’Acció de gràcies, més gran i jubilat, però  el mateix personatge solitari,  malgrat el seu entorn, i democrata convençut, ara defensor a ultrança d’Obama.  Aquesta darrera novel.la tracta sobre la pèrdua en general i també en particular.  Organitzada en quatre capítols, cada un fa referència a un àmbit diferent, i avança cap a un terreny més personal cada vegada. A Soc aquí, Ford fa un retrat brutal de la costa de Nova Jersey després del pas del destructor huracà Sandy que va arrassar milers de vivendes situades a prop del mar;  és una obra mestra, i al lector, o al menys a mi, el situa en un entorn on ha desaparegut el seu món, la seva casa, el seu carrer, tot allò que abans era el seu món. En el segon capítol,  porta el mateix tema de la pèrdua del lloc on hom viu al nivell personal i presenta un antic client del Bascombe, agent immobiliari, que  ha vist com la tempesta ha enderrocat casa seva i no en queda res. Els darrers episodis parlen de la pèrdua de la vida tal i com la coneixem, parla de l’enfermetat i de la mort, en ambdos casos, de l’enfermetat i de la mort d’una altra persona, familiar o conegut. L’últim capítol està molt ben aconseguit i de nou apropa al lector la idea de pèrdua que significa la mort i desaparició d’una persona per aquells que el coneixen.

És una lectura molt interessant i en algun moment, la prosa és fluida i les idees clares i punyents, és llavors, quan hom té la sensació d’estar davant d’una gran novel.la. Malauradament aquest nivell no és sostingut, i en algun moment la lectura es fa espesa i costa de seguir les idees. Desigual, però paga la pena llegir-lo.

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la intimista

Voces de Chernóbil

Svetlana Alexievich

Impactant. Svetlana Alexievich recull testimonis d’aquells que van viure les conseqüències de l’accident de la central nuclear de Txernòbil i de la gestió nefasta que l’Estat soviètic va fer de la catàstrofe. L’escriptora bielorussa recull el testimoni de les víctimes de Txernòbil, des dels habitants de l’àrea propera a la central,  fins a aquells que van ser militaritzats a tota la URSS per netejar la zona de radiació, passant per a cièntífics experts en energia nuclear de Bielorrússia. L’autora s’aproxima al desastre a travès dels ulls d’aquells que van perdre éssers estimats, cases, jardins i orígens o de les pròpies víctimes, nens  i adults malalts. És una visió íntima que aclapara el lector perquè el que narren és esfereïdor: un món exhuberant, preciós,  que de cop i volta, malgrat la bellesa, esdevé letal. Hi ha imatges senzilles que aclaparen, com l’avi acomiadant-se dels arbres o els nens que no saben jugar. Probablement les dues històries que obren i tanquen aquest mosaic són paradigmàtiques ja que són dues històries d’amor més enllà de la mort, dues vídues: la primera, la dona d’un dels  bombers de la central que van arribar  just després de l’explosió  i van morir, de manera horrorosa, poc temps després; la segona, la dona d’un liquidador, soldats que van ser reclutats per anar a netejar el desastre, i que van morir de càncer després d’una llarga agonia. Ambdues històries posen la pell de gallina i són una mostra de tot allò que va morir  amb Txernòbil.

Voces de Chernóbil és un gran retaule fet de petits retalls que el lector va encaixant per fer-se una petita idea del que va passar aquella primavera de 1986, 20 anys abans del llibre, 30 anys fa ara. De la mà de la gent de Txernòbil el lector va descobrint com es va abandonar la ciutat de Pripiat a 3km de la central nuclear que va quedar tancada en la zona prohibida dels 30 km, igual que molts poblets que es van colgar. Com el reactor es va enterrar sota un monstre que es coneix com a sarcòfeg, i com al principi es van minimitzar els efectes de la radiació per evitar l’alarma social, amb les terribles conseqüències que va tenir per tota la població de la zona.

És curiós mirar a Google Earth imatges de la ciutat de Pripiat i de l’àrea de Txernòbil en general, però quan un posa a Google “Txernòbil, accident nuclear” apareix quelcom, que l’autora explica a mode d’epíleg i que jo encara no he paït: empreses que organitzen visites organitzades a Txernòbil, assegurant que no hi ha perill.

Turisme radiactiu
Per 280 euros ofereixen

” Las excursiones a la zona de exclusión de Chernóbil es una de las experiencias más fascinantes para cada aventurero, viajero y fotógrafo apasionado. Cada año son más de 18000 turistas de todo el mundo que visitan la zona de Chernóbil, pero son sólo unos pocos que pueden vivir momentos inolvidables en Chernóbily Pripyat, solo unos pocos pueden ver lo que permanece ocultos y desconocido para la gran mayoría de otros visitantes.”

Cal llegir-la.

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la històrica, Novel.la social, Petites joies per pensar

Un hijo

Alejandro Palomas

Una petita gran sorpresa. Palomas escriu de nou una història sobre una perdua, però en aquesta ocasió es tracta d’una novel.la juvenil i el protagonista és un nen, les seves mestres i la seva família. Guille és un nen de 9 anys aparentment feliç amb una obsessió per Mary Poppins, que porta a la seva mestra a proposar a l'”orientadora” o psicopedagoga de l’escola a que escolti al nen,  per esbrinar que li passa i intentar ajudar-lo. Un pare reticent i una companya paquistaní de Guille, completen els personatges principals de la trama, juntament amb una mare absent, i uns secundaris que són els amics de l’equip de rugby del pare i l’escola. A través de dibuixos i de reflexions dels personatges, el lector, va esbrinant poc a poc què ha passat, a l’hora que la pròpia psicopedagoga al llarg de la narració. És evident que les experiències de l’autor es reflecteixen en la seva obra, però en aquest llibre he descobert que també les experiències de vida del lector influeixen en la interpretació de la lectura. Soc vídua amb dos fills, que tenien 5 i 10 anys quan va morir el seu pare, i des del tercer capítol una sensació molt profunda feia que m’indignés mb els personatges per no saber veure què estava passant, per no veure que el nen havia elaborat una estrategia per assumir la pèrdua i sobretot la por a noves pèrdues. Els dibuixos, les imatges, les redaccions de Guille són d’una bellesa, d’una ingenuïtat i a l’hora lucidesa extraordinària. És sorprenent com pensen els nens, com s’imaginen allò que no entenen com la mort, la desaparició, la pèrdua. Recordo el meu fill de cinc anys que es va obsessionar no amb la mort de pare sinó perquè tenia por de no recordar i com que li deiem que el seu pare viuria gràcies als records això li generava una gran angoixa a perdre’l per sempre, fins i tot de la memòria. Afortunadament vam poder reconduir i ajudar-lo per a una sana elaboració del dol.

D’altra banda, la novel.la és un homenatge a mestres i orientadors, que en un entorn buit i esteril, degut al propi dol no elaborat del pare són capaces de intuir un problema i de fer-se’l seu per ajudar al nen. Malauradament no sempre és així i és quelcom que ens ha de fer reflexionar sobre el valor de la vocació i la  implicació dels professionals que treballen amb nens.

I parlant de dibuixos, voldria compartir el dibuix del meu fill de cinc anys després de la mort del pare

 

I després? Elaborar el dol, assumir la pèrdua fent present aquells que són absents, i la reconstruir una nova unitat familiar,  normalment molt unida i amb una manera de fer diferent, però que continua aquella vida prèvia en comú amb el difunt.

No us la perdeu, deixe-vos portar per la ment d’un nen.

1 comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la intimista, Petites joies per pensar

El tiempo que nos une

Alejandro Palomas

Profunda i emotiva, però excessiva. La novel.la explica les vides, però sobretot, l’enfoc d’aquestes vides davant la pèrdua d’un ésser estimat, ja sigui per separació o per mort, de cinc dones: l’àvia, les filles i les nétes. Gira al voltant de la reacció d’elles davant de dues morts, la d’una dona de trenta anys, néta, filla, neboda i germana i la d’un nen de sis, i com cada una d’elles ho viu, des de la que fuig, a la que ho assumeix, i a la que desapareix. I en aquest món familiar, un paisatge, que és a l’hora un símbol: la illa de l’aire i el seu far. És una llum, una referència que les arrela a la vida. L’autor, a través dels personatges, però, sobretot de l’àvia Mencía que és la veu de l’experiència, expressa que els morts no són pèrdues reals sinó que sumen a la persona i aquesta els porta amb ella. És la idea que mentre recordem els nostres morts, continuaran vivin en nosaltres i sempre suposaran una suma, no una pèrdua. Les reflexió és potent i emotiva però, pel meu gust, el personatge de Mencia és excessiu i les seves relacions són exigerades i un pel passades de voltes i anul.la els altres personatges. Tot i així la reflexió al voltant de la pèrdua val la pena.

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol

Ciudad Abierta

Teju Cole

Teju Cole és un nigerià, nacionalitzat estatunidenc i afincat a Michigan. Els seus origens marquen clarament l’esperit de la novel.la. L’escriptor fa un viatge multidireccional que porta al lector a reflexionar sobre molts temes, tot i que hi ha dos àmbits de reflexió que destaquen. D’una banda la idea de les comunitats multietniques i les relacions entre gent de diferents origens en un mateix lloc al llarg del temps, i d’altra la relació del món dels vius i el món dels morts amb una visió clarament calidoscòpica. El protagonista camina per Nova York, un personatge més de la història, i caminant pels seus barris i carrers, buscant sovint el mar, l’aigua com origen de vida, va introduint personatges, dels més diversos origens: un japonès que va patir la persecució a que, durant la segona guerra mundial, van estar sotmesos els nordamericans d’origen nipó, una descendent dels indis delaware, exterminats pràcticament pels nouvinguts europeus, africans, jamaicans… , i com tots cerquen formar part de la comunitat americana com a un col.lectiu únic i divers ( i en aquest sentit individual ), amb reticències, en un món, molt guetitzat. En front de Nova York, i durant la seva visita a Brussel.les, les converses del protagonista amb Faruk, un marroquí, mostra com el plantejament del nouvingut és radicalment oposat, i planteja la necessitat de defensar la seva individualitat com a ésser i com a grup en una societat diferent. És curiosa la diferència de plantejament, tot i que el resultat no és tan diferent, perquè els barris de Nova York, es defineixen sovint per la presència d’una ètnia majoritària, però el sentiment de pertanyença és absolutament oposat .

La segona part de la novel.la, si bé segueix el mateix tractament literari que la primera, es centra en la reflexió sobre la malaltia, tant física com mental, la decadència de les persones i la mort, així com algunes de les moltes maneres d’afrontar la pèrdua, des del distànciament davant la mort del professor Saito, la sorpresa per la mort passada del pare, o l’adeu meditat de Mahler .

Una curiositat és el títol. En un primer pensament vaig atribuir el nom de ciutat oberta a les pròpies característiques de Nova York, però el propi autor ens indica que “ciutat oberta” és un terme, que durant la segona guerra mundial s’utilitzava per referir-se a les ciutats que s’havia pactat no bombardejar, i que en aquest cas, és precissament Brussel.les. És un llibre molt dens i resulta atractiu tot i la seva complexa lectura. Tot i que he disfrutat i m’ha agradat, l’he trobat una mica massa ambiciós en l’abordatge de tants temes (tot i que ben mirat això és un aspecte positiu que porta a la relectura de la novel.la). En qualsevol cas és molt aconsellable .

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la costumista, Novel.la filosòfica, Novel.la social

L’Illa

Giani Stuparich

Una veritable joia. El darrer viatge d’un pare, malalt de càncer, i el seu fill, a l’illa on va néixer el primer, és el marc on l’autor situa la seva reflexió al voltant de la malaltia i la mort, tant per part del moribund com del familiar que l’acompanya en el dur camí cap el final. Els dubtes, les certeses, i sempre el dol·lor de saber que és el final, però mentre no arriba, la treva del moment feliç que hom beu, apurant el moment. És brillant i reflecteix molts dels sentiments que afecten a malalts i familiars del malalt de càncer. Poques vegades hom es pot sentir tan identificat amb l’autor. Quan descriu el moment de la radiografia, de la sentència del metge, m’he vist davant del metge que amb veu baixa i els ulls fugissers va dir “ho sento, el tumor està descontrolat” i com mil i un pensaments desbordaven qualsevol sentiment, perquè aquell metge m’estava dient que el Jordi es moriria, que no hi havia res a fer. I després, durant vuit mesos, vam aprendre a conviure amb una malatia, sempre present, a la qual vam aprendre a esquivar en petits moments, en els quals gaudiem de l’avui al màxim, perquè sabíem que no hi havia demà. Aquests moments són com el protagonista banyant-se al golf, a mar oberta, apurant la vida. El cor se m’ha encongit i aquell dolor físic a l’abdomen ha tornat per uns moments….

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la intimista