Tus pasos en la escalera

Antonio Muñoz Molina

La darrera novel.la de Muñoz Molina és realment curiosa i sorprenent, una història difícil de catalogar i que no deixa de sorprendre al lector en cap moment, sobretot en el capítol final. A la contraportada qualifiquen Tus pasos en la escalera de novela de suspense psicològic en la que la memòria, la raó i la por són elements que determinen la realitat tangible,  però jo no he llegit un thriller psicològic, he llegit una història molt més interessant i molt més sútil. Per a mi és la narració de l’evolució d’una obsessió com a trastorn mental. El fil conductor és un home que s’ha trasl.ladat a viure de Nova York a Lisboa, on s’ha instal.lat a un apartament de característiques similars  i hi ha reubicat tots els mobles i la decoració de la mateixa manera. El narrador és el protagonista que seguint els seus pensaments i records ens va explicant detalls de la seva vida anterior i la seva situació actual, a l’espera que arribi la seva parella, Cecília, omniscient al llarg de tota la novel.la. En els primers capítols el lector viu amb el protagonista la mudança, certament extranya en la seva obsessió de mantenir la mateixa atmosfera de la seva vida a l’altra banda de l’Atlàntic. Poc a poc els pensaments, els comportaments, les reaccions del protagonista posen en alerta al lector. Un cop instal.lat, la informació que va donant està farcida de petites alarmes: Cecília és neurocientifica i estudia el comportament dels cervells de les rates davant del desconegut i del dolor (no es parla de por), i el narrador-protagonista apuntala la seva història amb explicacions científiques que hauria fet ella; les lectures que l’absorbeixen fan referència a situacions de soledat extrema i supervivència; i els límits entre la realitat, el record i el futur es van difuminant en el món del personatge. S’ailla, no tant per por als altres sinó com a necessitat vital. I aquesta realitat (perquè a la seva ment tot és realitat, fins i tot allò que és una fabricació del seu cervell) va accelerant el ritme i atrapa al lector que intueix què està passant però només ho descobreix als dos capítols finals.

Una lectura agraïda i interessant. Un llibre que es pot llegir com la història d’un dol patològic davant d’una pèrdua.

Niveles de vida

Julian Barnes

Brutal i brillant. Niveles de vida són tres històries al voltant del punt de vista de l’home i les diferents perspectives davant la vida i la mort. A les dues primeres els protagonistes de la narració són aquells aventurers i bohemis del segle XIX i principis del XX que volien volar, volien canviar de perspectiva i viure la vida d’una altra manera. Nadar, pioner de l’aeronàutica i de la fotografia, Sarah Bernard, l’actriu que buscava extreure tot el suc a la vida i a totes les experiències o Fred Burnaby, aventurer i enamorat de Sarah són els personatges que busquen noves maneres de mirar el món. Però la darrera història és simplement una meravella. Barnes es va quedar vidu el 2008, quan la seva dona va morir de malaltia 37 dies després del diagnòstic, i en aquesta narració curta reflexiona sobre el valor de la vida i de la mort, la importància del record i l’experiència del dol. Una petita joia.

La forma de las ruinas

Juan Gabriel Vasquez

Una novel.la esplèndida. Vasquez fa un recorregut pels magnicidis de liders liberals a Colombia, i a l’hora  reflexiona sobre la mort anònima dels milers de persones víctimes dels enfrontaments en guerres que enfronten els poderosos, ja siguin conservadors i liberals, o el govern i els narcos de Pablo Escobar.

La història es desenvolupa a partir d’un fil conductor, que és la pròpia vida de l’autor i la relació que estableix amb dos personatges colombians que l’introduiran a una part de la història del seu propi país que desconeixia: la mort de dos liders liberals durant la primera meitat del segle XX, d’una banda Uribe, d’altra Gaitan.  De la seva ma coneixerà la visió d’aquells que no creuen en les casualitats i les coincidències i que darrera dels magnicidis veuen una conspiració dels poders fàctics de la societat colombiana. L’autor es posa en la pell d’aquells que es consideren portadors de la veritat que s’amaga darrera la mà que executa el magnicidi i que va molt més enllà de l’assassí, i ho fa amb tanta convicció que el lector  es sent dins de cada una d’aquestes històries de la Història. Així aquesta novel.la està formada per un conjunt de narracions autonomes amb un leit-motiv únic.

I en els interludis, o inclús dins de la història l’autor reflexiona sobre la mort, el comportament de les masses i el paper de determinats liders, la premsa i el seu paper com a quart poder, l’amistat, la família…

Molt aconsellable.

Francament, Frank

Richard Ford

Desigual, i puntualment brillant. Richard Ford recupera el seu alter ego Frank Bascombe, el protagonista d’Acció de gràcies, més gran i jubilat, però  el mateix personatge solitari,  malgrat el seu entorn, i democrata convençut, ara defensor a ultrança d’Obama.  Aquesta darrera novel.la tracta sobre la pèrdua en general i també en particular.  Organitzada en quatre capítols, cada un fa referència a un àmbit diferent, i avança cap a un terreny més personal cada vegada. A Soc aquí, Ford fa un retrat brutal de la costa de Nova Jersey després del pas del destructor huracà Sandy que va arrassar milers de vivendes situades a prop del mar;  és una obra mestra, i al lector, o al menys a mi, el situa en un entorn on ha desaparegut el seu món, la seva casa, el seu carrer, tot allò que abans era el seu món. En el segon capítol,  porta el mateix tema de la pèrdua del lloc on hom viu al nivell personal i presenta un antic client del Bascombe, agent immobiliari, que  ha vist com la tempesta ha enderrocat casa seva i no en queda res. Els darrers episodis parlen de la pèrdua de la vida tal i com la coneixem, parla de l’enfermetat i de la mort, en ambdos casos, de l’enfermetat i de la mort d’una altra persona, familiar o conegut. L’últim capítol està molt ben aconseguit i de nou apropa al lector la idea de pèrdua que significa la mort i desaparició d’una persona per aquells que el coneixen.

És una lectura molt interessant i en algun moment, la prosa és fluida i les idees clares i punyents, és llavors, quan hom té la sensació d’estar davant d’una gran novel.la. Malauradament aquest nivell no és sostingut, i en algun moment la lectura es fa espesa i costa de seguir les idees. Desigual, però paga la pena llegir-lo.

Voces de Chernóbil

Svetlana Alexievich

Impactant. Svetlana Alexievich recull testimonis d’aquells que van viure les conseqüències de l’accident de la central nuclear de Txernòbil i de la gestió nefasta que l’Estat soviètic va fer de la catàstrofe. L’escriptora bielorussa recull el testimoni de les víctimes de Txernòbil, des dels habitants de l’àrea propera a la central,  fins a aquells que van ser militaritzats a tota la URSS per netejar la zona de radiació, passant per a cièntífics experts en energia nuclear de Bielorrússia. L’autora s’aproxima al desastre a travès dels ulls d’aquells que van perdre éssers estimats, cases, jardins i orígens o de les pròpies víctimes, nens  i adults malalts. És una visió íntima que aclapara el lector perquè el que narren és esfereïdor: un món exhuberant, preciós,  que de cop i volta, malgrat la bellesa, esdevé letal. Hi ha imatges senzilles que aclaparen, com l’avi acomiadant-se dels arbres o els nens que no saben jugar. Probablement les dues històries que obren i tanquen aquest mosaic són paradigmàtiques ja que són dues històries d’amor més enllà de la mort, dues vídues: la primera, la dona d’un dels  bombers de la central que van arribar  just després de l’explosió  i van morir, de manera horrorosa, poc temps després; la segona, la dona d’un liquidador, soldats que van ser reclutats per anar a netejar el desastre, i que van morir de càncer després d’una llarga agonia. Ambdues històries posen la pell de gallina i són una mostra de tot allò que va morir  amb Txernòbil.

Voces de Chernóbil és un gran retaule fet de petits retalls que el lector va encaixant per fer-se una petita idea del que va passar aquella primavera de 1986, 20 anys abans del llibre, 30 anys fa ara. De la mà de la gent de Txernòbil el lector va descobrint com es va abandonar la ciutat de Pripiat a 3km de la central nuclear que va quedar tancada en la zona prohibida dels 30 km, igual que molts poblets que es van colgar. Com el reactor es va enterrar sota un monstre que es coneix com a sarcòfeg, i com al principi es van minimitzar els efectes de la radiació per evitar l’alarma social, amb les terribles conseqüències que va tenir per tota la població de la zona.

És curiós mirar a Google Earth imatges de la ciutat de Pripiat i de l’àrea de Txernòbil en general, però quan un posa a Google “Txernòbil, accident nuclear” apareix quelcom, que l’autora explica a mode d’epíleg i que jo encara no he paït: empreses que organitzen visites organitzades a Txernòbil, assegurant que no hi ha perill.

Turisme radiactiu
Per 280 euros ofereixen

” Las excursiones a la zona de exclusión de Chernóbil es una de las experiencias más fascinantes para cada aventurero, viajero y fotógrafo apasionado. Cada año son más de 18000 turistas de todo el mundo que visitan la zona de Chernóbil, pero son sólo unos pocos que pueden vivir momentos inolvidables en Chernóbily Pripyat, solo unos pocos pueden ver lo que permanece ocultos y desconocido para la gran mayoría de otros visitantes.”

Cal llegir-la.