Neurociència

Abans de res, una explicació del perquè de l’interès per aquesta disciplina.

Sempre he estat de tarannà curiós i quan m’ha tocat viure de prop alguna experiència vital he cercat i llegit  bibliografia divulgativa especialitzada per intentar entendre-ho millor. Així, després de la mort del Jordi, el meu home, vaig llegir força al voltant de l’elaboració del dol en general, i en els  nens, en particular, per intentar entendre una miqueta millor tot aquell garbuix d’emocions que vivíem  en el  dia a dia.

A inici de curs, la tutora del meu fill em va citar per explicar-me que el nivell de lectura de l’Oriol la feia sospitar que no tingués algun trastorn d’aprenentatge com la dislexia. Així va ser com vaig començar a navegar per webs i blogs cercant informació sobre el tema dels trastorns d’aprenentatge  i en el camí també sobre la neurociència cognitiva. Des de llavors han passat quasi bé cinc mesos. Gràcies a l’orientació d’uns pares de fills dislèxics  vaig descobrir l’existència de l’UTAE (unitat de trastorns d’aprenentatge) de Sant Joan de Deu on un equip multidisciplinar format per neuròlegs, neuropsicolegs, psicolegs i logopedes estudien el funcionament en l’aprenentatge del nen , i  després de diverses proves van diagnosticar que l’Oriol és dislèxic.

Josep Marco Pallarès: El nen que mira la lluna

Un llibre de divulgació científica sobre la psicologia i la neurociència cognitiva una mica desigual i que, malgrat resulta atractiu i interessant, no acaba de respondre a les meves espectatives. Perquè? El problema dels llibres de divulgació cientifíca és que el lector cerca informació per poder respondre a les preguntes que es fa. Jo cercava informació del funcionament del cervell en un sentit més fisiològic. Volia saber quines parts del cervell es posen en funcionament diversos aprenentatges i conductes, i com funciona, i si bé algun capítol desenvolupa aquest aspecte, la majoria de capítols explica experiments psicològics que ratifiquen o no les visions que tenim del comportament de la gent. Alguns d’aquests capítols són especialment interessants, com el que parla  de l’autoritat, el grup i el concepte d’home bo de Rousseau o l’home com a llop per a l’home, però és sols un recull de dades i resultats. Quan he acabat el llibre, m’he quedat més encuriosida: perquè fem i actuem de determinades maneres, i si sabem que passa això i sabem de la plasticitat del cervell, com es pot emprar aquest coneixement. Ah, se m’oblidava, abstenirse els psicòlegs, intueixo que al llarg de la carrera han llegit sobre tots aquests experiments.

José Antonio Marina: El cerebro infantil: la gran oportunidad

Aquest, però, no és un llibre sobre la dislexia, sinó una obra divulgativa sobre la neurociència cognitiva, és a dir, sobre com funciona el cervell i com, sabent com treballa, podem ajudar als infants a desenvolupar millor les seves habilitats cognitives, o a pal.liar les seves carències sobretot des d’un punt de vista educatiu, ja sigui com a pares o com a docents. Per a  mi és com una porta d’entrada a aquesta disciplina que ara sembla estar tan de moda que és la neurociència. Una introducció a conceptes com la plasticitat del cervell o la influència exterior que permet un desenvolupament òptim de les habilitats cognitives de cada persona, i sobretot la recollida de referències bibliogràfiques per llegir després. El cervell ha estat durant molts anys un gran desconegut, i encara n’és en gran mesura, tant pel que fa a desenvolupament de  malalties com al seu funcionament en l’aprenentatge, en el seu sentit més ampli, però avui, gràcies a nous mètodes de diagnòstic per la imatge, cada cop es saben més coses que ens permeten explicar el perquè de determinats comportaments o maneres de treballar i aprendre, i sobretot ens permet actuar per millorar el seu rendiment o bé per ajudar a cercar eines alternatives quan el cervell té alguna disfunció.

La lectura d’aquest llibre, obre més interrogants que no pas dóna respostes i és més un punt de partida que un estat de la qüestió. Fa petites pinzellades que, al menys a mi, m’han despertat una gran curiositat que intentaré anar desgranant en futures lectures.

Neuromitos en la educación. El aprendizaje desde la neurociencia

 Es tracta d’un recull d’articles que acoten una idea, suposadament amb una base científica a nivell neurològic, les conseqüències que ha tingut en el món educatiu, i com ha esdevingut una idea de certesa contrastada que han anomenat neuromite. Cada article analitza un neuromite, el posa en qüestió a partir de diferents estudis en l’àmbit de la neurociència i acota les implicacions educatives. Felix Pardo a les conclusions del llibre afirma que cal ser molt prudents a l’hora d’establir sentències pedagògiques basades en el coneixement del cervell que ens aporta la neurociència, pel fet que a vegades es treuen conclusions precipitades o es generalitzen comportaments particulars, la qual cosa qüestiona tots i cada un d’aquests mites. El més curiós és que aquest és el problema dels articles del llibre, es generalitzen conclusions basades en investigacions en un grup molt reduit o bé d’un únic entorn. Es un llibre que preten divulgar alguns dels coneixements que sobre el cervell han començat a estudiar els neurocientífics, però és molt simplista i treu conclusions agosarades a partir d’estudis que justiquen les tesis dels autors. De ben segur que hi ha llibres més interessants, més ben documentats i menys esviaxats. Perfectament obviable.

         Todo está en la cabeza

Un llibre de diferent. Es tracta de les experiències personals d’aquesta neurologa irlandesa amb diversos pacients que tenien simptomes d’epilepsi o d’altres malaties neurològiques, però que en les proves dutes a terme no es detectava cap problema físic característic de l’enfermetat, i la manera com ella com a professional enfocava el no diagnòstic i la proposta d’un tractament psiquiàtric, completament diferent de l’esperat pel pacient i sovint mal tolerat. És una reflexió sobre les dolències psicosomàtiques. La doctora O’Sullivan parteix de diverses premises molt interessants.

El dolor, la dolència psicosomàtica és absolutament real: les convulsions, les migranyes, els dolors abdominals incapacitants són reals i existeixen, són per tant una dolència.
Cal, per tant, tractar-los, però el tractament no va encaminat a resoldre un problema físic, sinó a cercar la causa que produeix aquest malestar, que és psíquica i li cal un tractament diferent.
I la medicina ha avançat molt, però encara hi ha moltes coses desconegudes, entre elles el funcionament del cervell, i això fa que aquest tipus de diagnòstics siguin per exclusió, la qual cosa dóna poca seguretat al pacient.
A partir d’aquí i dels exemples de diversos casos, la neuròloga irlandesa, reflexiona al voltant de la visió, certament despectiva, que en el nostre món té el concepte de malaltia psicosomàtica. Entenem i respectem la malaltia física, no la qüestionem, però dubtem de les malalties que tenen el seu origen a la ment, tant com a societat com com a pacients i molts cops és difícil acceptar que una persona ha d’anar al psicòleg o psiquiatre perquè “jo no estic boig”, això és real, és físic. El seu argument és que la ment és tan poderosa que pot arribar a mediatitzar el comportament físic d’un pacient. És interessant veure com el “trauma” desencadenant, sovint amagat, pot ser molt divers i a vegades a un li pot semblar anecdòtic, però per la persona afectada és tan greu que pot somatitzar-ho.

I tot això amb una prosa amena i entretinguda. Una lectura diferent i interessant, tant per la temàtica com pel punt de vista.