Category Archives: Novel.la filosòfica

El gegant enterrat

Kazuo Ishiguro

La darrera novel.la del nobel d’enguany és una metafora que li permet plantejar al lector la reflexió al voltant de temes i valors bàsics de la humanitat. Situada a l’Anglaterra just posterior al regnat artúric, ens presenta un món on britans i saxons conviuen en pau malgrat les guerres devastadores entre els dos pobles en un passat no massa llunyà. Això és degut a què el món viu sota un encanteri que fa que la gent no tingui memòria. La gent oblida, no recorda, ni allò bo, ni allò dolent, i això els permet viure en pau però són personatges buits, desorientats i lligats a una realitat incomprensible que els provoca por quan hi ha quelcom diferent que no entenen. En aquest món es mouen un petit grup de personatges, saxons i britans, que van a la recerca de l’origen per trobar el futur, en ells troben la joventut del noi saxó i la vellesa dels dos britans, i entre ells dos cavallers amb dues missions oposades: defensar l’oblit per evitar la guerra encara que la vida no tingui sentit enfront de lluitar per recuperar la memòria malgrat porti la guerra però poder viure i assumir realitats i responsabilitats.

El tema és apassionant. La narració com si fos una llegenda enfangada resulta atractiva al lector, i el punt de vista, que combina mirades dels personatges amb un narrador omniscient que acompanya al lector per què imagini el que narra, està molt ben aconseguit.

A més, al voltant d’aquest tema principal, l’autor proposa al lector diversos temes secundaris, però no menys interessants. Per exemple apareix la superstició enfront la religió, l’amor i la memòria, l’engany…

Una novel.la del tot aconsellable.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica

The handmaid’s tale (El conte de la criada)

Margaret Atwood

Abans de res, una premisa: vaig comprar el llibre del taulell de novetats més valorades pel New  York Times a una llibreria de l’aeroport de Salt Lake city , tot pensant, i disculpeu la ignorància, que comprava la darrera novel.la d’aquesta escriptora canadenca. La meva sorpresa va ser quan en començar a llegir la “nova introducció” de l’autora vaig prendre consciència que la novel.la va ser escrita el 1984 i que si ara tornava a ser novetat era degut a la sèrie que s’havia emès recentmnet per televisió, basada en aquest llibre.

La data de la història no és baladí. El conte de la criada es situa en món futur (o no) en una societat autoritària on un poder suprem defineix les lleis, estableix els diferents grups socials i vetlla pel compliment dels seus mandats en un món on tothom vigila a tothom, on qualsevol pot reportar una falta i on hi ha una poderosa xarxa d’espionatge que està formada pels “Eyes”. Un món, amb regles diferents a les d’Orwell a 1984, però on la idea del “gran germà” que tot ho veu i tot ho controla és present. La història d’Atwood té, però grans diferències amb l’obra d’Orwell.

Un dels temes claus de la nova  societat és l’oposició patriarcat i matriarcat, i sobretot com el control de les dones per a tenir fills és una eina política, clarament masclista, malgrat en diversos moments es presenta el món femení com a tant o més poderos que el masculí a l’hora de conformar la quotidianitat i sobretot a l’hora d’assegurar la continuïtat de l’espècie i d’aquest món. La societat de Gilgead presenta 6 tipus de grups femenins:

  • Les Tietes, vestides de marró, que vetllen per la formació de les dones destinades a procrear.
  • Les Esposes, vestides de blau, amb la idea de blau virginal, que són les dones dels homes poderosos, formen famílies i crien els nens, sovint d’altres dones.
  • Les Filles, vestides de blanc que es casen, en el marc de matrimonis arrenjats, amb altres homes poderosos.
  • Les Martes, vestides de verd, que són les criades que fan les feines de la llar.
  • Les Criades destinades a procrear, vestides de vermell, que la única missió que tenen és procrear.
  • I les esposes econòmiques, vestides amb ratlles  de colors, que corresponen a l’estrat més baix de la societat.

És una societat molt rígida, on qualsevol falta es castiga durament. En contraposició a aquesta societat femenina, el món dels homes quasi no hi està descrit més enllà dels Comandants i  dels Angels, que són guardians, posant sobre la taula la idea que el paper important és el de les dones, encara que l’organització del sistema estigui ideat i governat per homes. És una clara contradicció.

Un segon element constant és la religió. Una religió que impregna tots els aspectes de la vida quotidiana i on la posta en escena és clau. Això es veu ja d’entrada amb l’ús simbòlic dels colors. I en aquesta mateixa línia es descriu la persecució religiosa d’altres creences i sobretot dels falsos conversos.

El tercer aspecte que sorpren i resulta molt atractiu és el context. La novel.la es texeix al voltant del diari d’una de les criades que vesteix de vermell, i està destinada a procrear, i correspon a l’època en que aquesta organització s’està consolidant. Ella recorda el món anterior, el nostre, i mostra com amb la por, el terror, i la delació s’imposa aquest nou món. És una època on encara hi ha resistència i on el record d’un món passat és viu. D’altra banda aquest manuscrit està sent analitzant en un món posterior on la societat ha canviat, no acabem de saber com, però en tot cas no ha suposat un retorn al món previ a Gilgead. Resulta molt angoixant.

I com s’havia gestat aquella societat? Tot un clàssic, la generalització de la violència i els atemptats féu que la gent renuncies a la llibertat a canvi de la seguretat.

Brillant.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la fantàstica, Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar

El ruido del tiempo

Julian Barnes

Una novel.la molt interessant que reflexiona al voltant del poder i les relacions de l’individu amb ell al llarg del temps. Barnes parteix  de tres moments en la vida del compositor rus Shostakovitx quan es veu amenaçat pel poder soviètic, i en el marc de les hores que passa al replà a l’any 36, a l’avió al 48 i al cotxe el 60, reflexiona sobre el poder i la seva actitud vers ell i al revès.  Stalin i el seu personalisme i intervencionisme malaltís, el gran dictador que amenaça, i Krutxev que fa veure que relaxa el poder però s’imposa sobre les persones a través de l’afalac i la mentida que amaguen amenaces velades. I d’altra banda la postura d’un home que només vol composar, viure de la i per la seva música, però que s’acomoda al règim per sobreviure i fer allò que li agrada i que en la sev ajuventut, va creure ingenuamnet uqe no estava polititzada.  Descriu la realitat quotidiana de la majoria de ciutadans sota un règim dictatorial, que no s’hi oposen, sinó que intenten passar desaparcebuts per evitar les persecucions. Shostakovitx es reconeix a ell mateix com un home que no està d’acord amb el règim de Stalin però s’hi adapta per sobreviure, i si bé no es considera cap marioneta del règim sovint sent que l’utilitzen. L’autor de la mà del compositor rus exposa que només aquells que van viure a la Unió Soviètica saben la crua realitat , mentre que des de fora la imatge que arrivava sempre estava dibuixada pel Règim i els seus partidaris o pels seus detractors, i cap dels dos en feien un retrat fidel i imparcial. I el temps? El pas del temps deixa empremta en l’evolució  del règim i de la persona i en les seves actuacions i maneres d’entendre la societat.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Novel.la històrica

Brúixola

Mathias Enard

Brúixola és la novel.la guanyadora del darrer premi Goncourt. És una novel.la molt complexa que requereix de més d’una lectura per gaudir-la a fons. Sorpren al lector amb una erudició omnipresent i a l’hora resulta una lectura sumament evocadora per a qualsevol persona que hagi viatjat a Istambul, Damasc, Palmira o Alep ( i intueixo que també Teheran). És una novel.la de reflexió, no d’acció.

Brúixola  reflexiona al voltant del viatge i el viatger, en un sentit literal i també metafòric quan fa referència a la vida com un camí marcat per l’amor i la mort. Narra una gran història d’amor que té rostres diferents. D’una banda presenta la història d’amor entre l’austriac Franz, musicòleg, poruc, tímid, prudent … i la francesa Sarah, orientalista, aventurera, oberta, curiosa…, dues persones  que s’oposen però es complementen mutuament i així evolucionen, i d’altra la història d’amor entre Occident i Orient, i com la imatge que l’un té de l’altre es retroalimenta i redefineix aquest altre.  Franz i Sarah, Orient i Occident, tant a prop i a l’hora tant lluny, tant diferents i a l’hora tan complementaris.  La idea de l’altre es defineix per oposició al jo, però és la imatge que el jo té de l’altre, el que l’acaba dibuixant, tant a  Sarah (la passió de Franz), com a Orient (la passió de molts occidentals).

L’autor reflexiona al voltant de la imatge que es té d’Orient des d’Occident durant els segles XIX i XX de la mà dels orientalistes, viatgers intel.lectuals en diferents camps, des de la música a l’antropologia , passant per l’art i la literatura. És Occident qui retrata Orient, i sovint l’Orient es reinventa a partir de la imatge que s’ha construit des d’Occident. Tot està imbricat i la diversitat és arreu encara que sovint no ho detectem. Així l’autor ens presenta autors clàssics europeus i com Orient els va influir i com ells van influir a Orient: de Wagner a List, de Goethe a Niestche.

També reflexiona sobre la vida i l’amor, sobre la passió i el dol, tant des d’un punt de vista personal com social. És especialment impactant la imatge de dol, tristor i violència  que dibuixa l’autor de Teheran després de la revolució i la proclamació de la República islàmica que contrasta amb l’Iran clàssic, preciosista, delicat i viu. Contrast que també es reprodueix a Alep i Damasc. L’autor es pregunta on és aquell Orient de l’imaginari Occidental ara amb l’ISIS, i conclou que és allà. Igual que el dol i la mort són presents perquè hi ha vida.

I totes aquestes reflexions són els pensaments i els records de Franz, ara malalt, durant una sola nit, una nit insomne. És una lectura complexe però molt enriquidora. Una visió diferent del Pròxim Orient.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar

Nuevos juguetes de la guerra fría

Juan Manuel Robles

Una novel.la sorprenent i molt interessant per a reflexionar sobre aspectes tant diferents com la memòria, la propaganda o el moviment guerriller d’Amèrica llatina durant la segona meitat del segle XX. El fil conductor, tot s’ha de dir traçat d’una manera una mica rocambolesca, és la vida, o millor els records sobre la vida de nen d’un jove peruà, immigrant il.legal als Estats Units, que havia estat educat a l’escola de l’ambaixada cubana a La Paz, Bolívia. El punt de partida és una vella fotografia on és veu el nen i la seva germana vestits amb l’uniforme de pioners per anar a l’escola.

A partir d’aquí i de la mà d’un estrany personatge que busca i força l’ajuda del jove peruà per demostrar la mesquinesa, l’ espionatge i certs actes duts a terme per la Cuba castrista, i amb l’ajuda d’una neurocientífica especialitzada en l’estudi de la memòria, Ivan, el jove peruà, proposa al lector un recorregut pels records de la seva infantesa. Aquest recorregut és una de les trames de la novel.la, on ell presenta els seus records i la seva memòria sense més ambició, i aquí és on l’autor juga a demostrar que els records no són objectius, es poden fabricar, estimulant determinades idees o objectes, i al final aquests records esdevenen reals, de fet, són els únics que el nen tindrà. L’autor recupera aquest fil per explicar al lector el funcionament i la importància de la propaganda, més enllà de la propaganda del règim cubà.

Paral.lelament la novel.la és una història d’espies, és la història de la participació del règim de Castro en els moviments guerrillers de llatinoamèrica al segle XX: el sandinisme i el moviment Tupac Amaru entre d’altres, amb la imatge d’un moviment que fou continental i que els Estats Units van espiar i  a més en molts llocs aplastar amb el seu recolçament a dictadors com Videla a Argentina o Pinochet a Xile. Però és també una reflexió sobre el perill de la radicalització d’aquests moviments, amb l’exemple sempre present a la novel.la del moviment peruà de Sendero Luminoso. I la qüestió oberta, quan un moviment per la llibertat es converteix en una monstruositat?

I els juguets? Els juguets modelen la memòria, modelen la idea del bé i el mal dels infants, la traició i l’engany. En aquest sentit el protagonista fa referències constants a una joguina i a una sèrie amb el seu heroi, He-man i V ( aquella sèrie on uns llangardaixos extraterrestres,que mengen rates, però que es presenten amb aspecte humà volen envair la terra i a partir de la propaganda i l’engany acabar dominant-ho tot, però es troben amb un petit nucli de resistents, encapaçalats per Donovan, un periodista,  que els descobreixen i lluiten contra la majoria per evitar el perill). I al final, tot obert, una porta a la reflexió per part del lector.

Molt recomenable.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Novel.la històrica, Petites joies per pensar

Gente independiente

Halldór Laxness

Aquest autor islandès, guanyador del nòbel de literartura l’any 1952 escriu Gente independiente, a finals dels anys 30. És interessant emmarcar l’autor en la Islàndia que va viure. Des del segle XIV Islàndia forma part de Dinamarca i des del segle XVII la Companyia danesa d’Islàndia controlava tot el comerç a l’illa. Fins al segle XIX, l’ocupació fou acceptada sense que sorgissin problemes considerables, però el 1809 l’actitud de la Companyia danesa d’Islàndia i el fet que la monarquia, moguda per un criteri absolutista, suspengués l’Althing, van provocar el primer intent d’autonomia nacional. Els danesos van aconseguir mantenir l’autoritat, però l’ideal nacionalista ja estava en marxa sota el lideratge de Jón Sigurdsson (1811 – 1879), considerat un heroi nacional avui en dia. El 1814, arran del tractat de Kiel, Islàndia a poc a poc fou recuperant les seves institucions polítiques. El 1843 Cristià VIII restablí l’Assemblea Nacional amb caràcter d’òrgan consultiu i, el 1874, s’arribà a l’autonomia. Aquest procés va culminar l’1 de desembre de 1918 amb la consecució de l’autonomia política, en el marc d’una unió amb Dinamarca. El 23 de maig de 1944, Islàndia va declarar la seva independència, i el 17 de juny de 1944 es proclamà república, amb Sveinn Björnsson com a president. La novel.la és la història de Bjartur, un ramader i agricultor que reivindica la seva independència enfront dels comerciants i d’altres agricultors, pel fet de tenir ovelles per poder viure i no tenir deutes, i defensarà aquesta independència a costa de tot i tothom. Ara bé el gran protagonista de la novel.la no és Bjartur sinó la terra islandesa, una terra pobra, freda, on la brutalitat de la natura s’imposa constantment, i molts homes i dones intenten entendre-la a partir de la religió, i sobretot de llegendes i personatges fantàstics i mítics com els elfs i els trolls. És tan salvatge aquest pes de la natura i les condicions de vida tant miserables, la mort i la fam tan presents que quan llegia la primera part del llibre,  quan Bjartur s’instal.la a la casa estival, estava convençuda que la narració es situava al segle XVII o XVIII, i quan hom s’adona que estem a principis del segle XX, no deixa indiferent imaginar com és possible que visquessin en unes condicions de vida molt més endarrerides que a Europa Occidental. De fet la novel.la es situa al primer quart de segle XX i coincideix amb la consolidació de l’autonomia d’Islàndia, de tal manera que la independència que pretèn Bjartur es pot llegir com una metàfora d’Islàndia. Els sentiments i les relacions són fredes, gèlides, potser per continuar vivint en mig de la desgràcia constant de la misèria.

Hi ha, però, una segona part situada a partir de la Gran Guerra, on la neutralitat d’Islàndia, li permet prosperar, i també ho fa el ramader, però és llavors quan més s’endeuta i és precissament per això que perd la llibertat. És una part que, canviant quatre coses, es podria situar just en el període anterior a la crisi del 2008.

La novel.la és una petita meravella i l’escriptor sap acompanyar al lector i introduir-lo a un món primitiu i d’una gran duresa com ho és el propi paisatge islandès. Molt aconsellable.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Novel.la històrica, Petites joies per pensar

Una lletra femenina de color blau pàl.lid

Franz Werfel

Franz Werfel és contemporani de Kafka, un dels escriptors jueus de la generació dels anys vint a Viena, i portaveu del moviment expressionista. Poeta, novel.lista, dramaturg i assagista amb una obra extenssisima, escriu aquesta novel.la curta el 1941 quan ja ha fugit de la Viena ocupada i s’ha instal.lat als EUA. Es un retrat de la societat de Viena dels anys trenta,  on ja es respiren vents de nazisme encara que Aústria no havia estat annexionada i els jueus eren mal vistos i arraconats,  però encara no perseguits obertament. Una societat d’aparences, on la mobilitat social era possible però sols acceptada si l’individu interpretava el paper que d’ell s’esperava. Un país burocratitzat, amb una ruptura important entre els burocrates i els nous polítics, on ni uns ni els altres surten ben parats.

Està narrada en tercera persona però des del punt de vista del protagonista, Leonides, un home de procedència humil, però casat amb una dona més jove i rica, que als seus cinquanta anys ha aconseguit ser un dels càrrecs més importants a la Conselleria d’educació.  La novel.la convida al lector a reflexionar sobre temes existencials. Planteja el valor i la importància de les aparences i del destí com elements claus per triomfar o no en la societat vienesa d’entreguerres. La lectura del llibre també reflexiona sobre sentiments com l’amor, la culpa i la seva volatilitat. El resultat és un retrat d’una societat decadent que està apagant-se.

Interessant, un clàssic.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Novel.la històrica