Category Archives: Petites joies per pensar

La trena

Laetitia Colombani

Una lectura deliciosa, poètica i molt humana. La trena són tres històries que tenen tota una colla de punts en comú i que s’acaben entrellaçant, metafòrica i en la pròpia història, talment com si fessin una trena amb els cabells d’una persona.

L’autora ens explica tres històries de tres dones que decideixen prendre el control de la seva vida i canviar.

D’una banda ens presenta la vida de Smita, a la India, una hindú de la casta dels intocables, una dona creient, que com a membre de la casta més baixa, no té cap mena de possibilitat de canviar de vida, ni ella, ni la seva filla, ni de prosperar. Smita vol que la seva filla estudii, vol que aprengui a llegir i pugui fer una feina diferent, però la societat de castes, no només no li ho permet sinó que la castiga i la humilia. Aquest és el fet que li fa prendre la decisió d’enfrontar-se a la realitat i buscar un nou camí i construir-se el seu destí,esdevenint mestresa de la seva vida.

A la segona història ens situem a Palerm, a Sicilia, on Giulia ha deixat els estudis als setze anys per treballar amb el seu pare en el negoci familiar, que compra cabells, els puleixen, tenyeixen i arreglen perquè després se’n facin perruques. Després d’un accident del pare, Giulia descobreix que el negoci familiar està en fallida i s’enfronta amb la família per reconvertir un ofici tradicional en un negoci amb una visió més moderna i ambiciosa. Curiosament, aquesta decisió va acompanyada d’un home sihj, un home que no es talla els cabells, perquè la seva religió no li ho permet, i procedeix de la India.

Finalment, Sarah viu a Montreal i és una superwoman: advocada d’èxit, amb tres fills i capaç d’assumir tots els reptes de la seva vida social, professional i familiar amb una imatge de dona forta que pot amb tot. En aquest cas la malaltia, posa en evidència la seva humanitat i és l’esperó que la porta a lluitar per la seva llibertat personal, sense la presó de l’ascens social.

Són tres dones que s’enfronten a la societat, la família i a ella mateixa per ser lliures i controlar el seu destí.

I amb una poesia increible, les vides d’aquestes tres dones es trenen.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Cap a la bellesa

David Foenkinos

Una novel.la d’una gran bellesa que he començat el migdia i no he pogut deixar fins al final. Després de Charlotte, on l’autor feia un recorregut per la vida, a travès de la seva obra, de Charlotte Salomon, Foenkinos continua en un registre narratiu on l’art és un dels protagonistes. En aquest cas, l’art, que permet als protagonistes de la novel.la trobar la calma en el seu interior, és sobretot, el retrat femeni.

El retrat de Jeanne Hebuterne de Modigliani, La boja de Gericault, la fotografia de Maud, o els autoretrats juguen un paper clau en tota la novel.la, a l’hora com a un reflex de l’interior de l’artista i com una manera de parlar i comunicar-se entre el pintor, el retratat i l’espectador.

Però aquesta és l’expressió externa i Foenkinos, a Cap a la bellesa parla sobretot de l’interior, de la depressió i la culpabilitat. De la necessitat de reinventar-nos després d’un trauma, dels efectes guaridors de l’art i del suicidi com una escapatòria. Parla del pas de la vida a la mort com un trànsit que s’enuncia abans, igual com en el pas de l’amor al desamor.

Una novel.la esplèndida per llegir i rellegir.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Fugir era el més bell que teníem

Marta Marin-Dòmine

Un llibre colpidor. L’autora ret un sentit homenatge al seu pare, un nen de la guerra, un de tants que va viure la guerra civil quan era adolescent i que al 1939 es van exiliar i refugiar a França, on foren internats en els camps de refugiats d’Argelers i Saint Ciprien. Un nen que va viure els bombardeigs, l’exili, el retorn i la humiliació de tornar a una Barcelona franquista que no reconeix com a pròpia i fa que es senti com un exiliat a la seva pròpia ciutat, al seu propi país. A partir de textos de la memòria del seu pare, l’autora reflexiona sobre l’impacte de la guerra, l’exili i la repressió en milers i milers de vides, vides encongides que murmuren, i ho fa amb unes paraules tant punyents, que al lector se li encongeix el cor, pot imaginar-ho, quasi sentir-ho. A més per fer més visible la imatge, la vivència de quan el record esdevè memòria, l’autora recorre a la descripció d’imatges fotogràfiques de l’època, alguna d’elles icònica, que s’imposen amb tota la duresa al lector:

Infants, adolescents i imatges del camp de refugitas d’Argelers. Imatges de la memòria històrica particular de l’autora i també de la meva, de la nostra com a país.

Però al llibre no nomès es parla de la memòria de la guerra civil espanyola, es parla de totes les guerres, de tots els refugiats, de tots els exiliats… i ho fa també a travès de la mirada dels seus fills o nèts, d’aquells que d’alguna manera han recollit l’herència d’aquells pares que van haver de marxar, i que en molts casos ells mateixos han marxat del seu país.

En temps foscos com els actuals és una lectura per reflexionar en la importància dels valors i els estralls de l’odi, la repressió i la mentida.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Al far

Virginia Woolf

Una petita joia on l’autora desenvolupa diferents tècniques narratives que van fer de Mrs Dalloway una novel.la deliciosa. Al far està escrita un parell d’anys més tard i de nou l’autora britànica ens presenta més que una història, retalls d’una història. A la manera d’un travelling i canviant el punt de vista del narrador, que va des del diàleg inetior, a un narrador omniscient que acompanya al lector de la ma, o bé la descripció des dl punt de vista d’un tercer personatge, l’autora representa una tarda d’estiu a una casa situada a la illa de Skye a Escòcia, on els Ramsay, una família nombrosa de vuit fills i els seus convidats, entre ells, una pintora, mostren les seves pors, emocions, espectatives, interessos, desenganys, i com els colors, la llum, les olors i la natura és un personatge més. La figura central, malgrat la imatge coral, és el matrimoni Ramsay i el pas del temps.

La novel.la està estructurada en tres parts ben diferenciades.

La primera situa el lector en aquesta tarda on la Sra Ramsay, d’uns cinquanta anys, està al centre del transcorrer dels esdeveniments: intenta aparellar a dos convidats o acompanya al seu fill petit en la idea d’una excursió al far, que el seu marit i els convidats qüestionen per les previsions del temps. És un model de la moralitat de l’època i en aquest sentit reflexiona al voltant del matrimoni i la família, amb una visió força conservadora, per cert. Ella defineix el que està bé i el que no, el que cal esperar. Les emocions d’ella, de James, de Lily, de tots i cada un dels personatges són una part clau de la història.

A la segona part, l’escriptora narra el pas del temps i el personatge central és la casa d’estiu a Escòcia, tancada que va envellint, que es va abandonant. La tristesa que és capaç de transmetre descrivint com els objectes envelleixen, s’accentua amb referències a les morts de diferents membres de la família, la pròpia senyora Ramsay i dos dels seus fills. És d’una bellesa indescriptible, si el lector tancar els ulls quasi pot anar veient com la casa s’omple de pols, i sense manteniment, envelleix ràpidament, i el jardi és ocupat per les males herbes. D’especial bellesa és la imatge del xal verd de roba que a la Sra Ramsay se li va quedar enganxat…

La tercera part té lloc 10 anys deprés de la primera, quan els membres supervivents de la família Ramsay i alguns dels convidats d’aquella tarda de deu anys abans tornen a Skye, recuperen la casa i el pare i els dos fills petits van, finalment al far, tancant el cicle. En aquest cas els fets passen durant un matí, i hi ha dos grans escenaris, el jardi de la casa, des d’on Lily pinta, veu i recorda, i el vaixell amb el que el sr. Ramsay, James i Cam van cap al far. A travès de les emocions, les imatges i els records fan que la presència de la difunta Sra Ramsay sigui constant.

Una meravella.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Ahora me rindo y eso es todo

Alvaro Enrigue

El títol d’aquesta història escrita pel mexicà Alvaro Enrigue reprodueix una frase atribuïda a l’indi apatxe Geronimo la primera vegada que es va rendir. En aquest llibre la novel.la esdevé un assaig històric o la història esdevè novel.la, depen del punt de vista del lector, però des de qualsevol punt de vista és un relat esplèndid de la desaparició del poble apatxe i del naixement de dos nous i diferents estats, Mèxic i Estats Units.

El fil conductor de tota la narració és el viatge, quasi iniciàtic, del propi autor i la seva família al territori on van viure els darrers apatxes, entre els quals Geronimo, per entendre aquest poble. Un viatge que els porta de Nova York a Arizona i Nou Mèxic, a la zona, que en el segle XIX havia estat en litigi amb els estats de Sonora i Chihuaha de Mèxic. A partir d’aquí la història salta en el temps i en l’espai per entendre la manera de viure dels pobles indis de la zona, i particularment els apatxes, i de les relacions que es van establir entre ells i els nous estats de Mèxic i d’Estats Units, que, amb més o menys exit van perseguir fins a l’extinció a aquestes comunitats.

L’autor és dur en la descripció de les crueltats comeses per tots els bàndols, però si bé exposa el salvatgisme de totes les comunitats com a grup, i com a exèrcits, sap diferènciar la individualitat americana en la que hi ha individus bons, mentre que quan parla dels indigenes fora del marc del conflicte, els seus valors no són tant individuals com comunitaris. El lector acaba entenent i estimant els apatxes, i admirant certs valors militars d’individus concrets, però no se li escapa que Amèrica neix d’un genocidi, i de la voluntat d’igualar quan en realitat les societats americanes actuals són un crisol de cultures, també indies.

És la història del final d’un món, d’un món arrelat a la terra i que, amb la més gran de les crueltats se’ls desarrela i se’ls anul.la, convertint-los amb éssers de fira.

Una petita joia per pensar i revisar l’arribada dels europeus a Amèrica. Una lectura molt aconsellable. I una curiositat, l’autor descendent d’un exiliat català de la guerra civil a Mexic va fer totes les gestions per reclamar la nacionalitat espanyola, i al final s’ho va repensar perquè havia de jurar, explicitament, fidelitat al rei.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la històrica, Petites joies per pensar, Uncategorized

Orlando

Virginia Woolf

Un clàssic que no deixa indiferent, o agrada molt o no agrada gens. He de dir que vaig començar a llegir-la amb molt escepticisme, però a la segona pàgina ja m’havia atrapat i no em va deixar fins al final. Em va entusiasmar. I en aquest cas l’expressió atrapar és literal, ja que el narrador que explica la biografia d’Orlando es dirigeix al lector directament i a les seves espectatives, juga amb ell, el manipula i el porta cap a on l’interessa. La vida d’Orlando és un recorregut des de l’Anglaterra elisabetiana fins al Londres del 1928, moment en que està escrita, es situa en geografies diferents, d’Anglaterra a Constantinoble, i té tant un punt de vista tant masculí com femení, ja que a la meitat de la història el personatge canvia de sexe.

El ritme de la narració s’adapta a cada moment i així la primera part és més lenta i més cerimoniosa, el XIX quasi no existeix i el món contemporani és trepidant amb les escenes dalt del cotxe i en els grans magatzems. A mesura que avança la lectura té fragments més complexes, com els propis temps. És curiôs com Woolf aprofita el pas per les diferents èpoques per fer una reflexió sobre els escriptors del moment, començant per l’omnipresent Shakespeare.

Sense que al lector li sembli una reivindicació l’autora fa patent la situació discriminatòria de les dones, com quan en el seu retorn de Constantinoble com a dona es troba amb els seus drets retallats enfront de l’home. Un altre tema que apareix a Orlando és el de l’orientació o identitat sexual, amb escenes esplicites de lesbianisme i de nou és una constatació, no tant una reivindicació, però el resultat és el mateix i a més és contundent.

El temps narratiu, l’estructura…. una petita meravella: un clàssic.

Deixa un comentari

Filed under Petites joies per pensar

La mort del comanador (1)

Haruki Murakami

Esplèndida. He de confessar que quan es tracta de Murakami no soc imparcial, és un dels meus autors preferits i el llegeixo amb una certa predisposició a que m’agradi.

Aquest és el primer volum de la història i resulta engrescador. Aquesta història està narrada en primera persona. El protagonista és un pintor, que durant sis anys ha estat casat i s’ha guanyat la vida com a retratista de directius d’empreses i polítics de segona línia, i que un bon dia la dona li diu que el seu matrimoni s’ha acabat. Des d’aquest moment el pintor inicia una nova vida que primer el porta a un viatge en cotxe pel Japó i després a viure en una casa solitària a una vall prop d’Odawara, on havia viscut un famòs pintor japonès, pare d’un amic. Aquí la seva pintura, el seu estil com a retratista evoluciona i comença a explorar un món diferent.

Com a molts dels seus llibres diversos mons es barregen i conviuen en dimensions diferents, només que en aquest cas, a diferència de a 1Q84, no són món paral.lels sinó diferents: el món real, el món de les idees, i el món dels somnis. En el llibre aquests tres móns són realitats que s’entrellacen i conviuen, sovint de maneres estranyes i oníriques. I mentrestant el pintor evoluciona i els personatges que retrata passen a formar part d’ell. I de fons un quadre del pintor que havia viscut a la casa, un quadre d’estil japonès que dóna nom al llibre i que amaga un secret sobre la vida del seu autor que va viure a Viena a l’època de l’Anchluss i que en tornar al país del sol abandona l’estil occidental per destacar com a pintor d’estil japonès on els espais blancs i buits tenen tanta importància com els colors i les línies.

Intueixo que aquest Volum I és la presentació dels personatges i dels diferents móns que conformen la realitat.

Friso pel segon volum.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la fantàstica, Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar