Tasmània

Paolo Giordano

Fa ja una quants anys, aquest físic teòric em va sorprendre amb La solitud dels numeros primers, i ara ho ha tornat a fer amb Tasmania.

El protagonista de la novel.la, l’alter ego de Giordano, és un físic que es guanya la vida com a divulgador científic, bàsicament sobre el canvi climàtic, és un home preocupat tant per la seva vida personal i les seves vivències més íntimes, com la impossibilitat de tenir un fill, com per uns esdeveniments socials que no és capaç d’entendre, com els atemptats terroristes que van tenir lloc a Paris el 2015 amb més de 130 morts, la majoria a la sala de concerts de Bataclan. Presenta el seu desconcert davant d’un món contradictori, i on sovint els ideals intenten imposar-se a una realitat molt més complexa. La impossibilitat de contrastar la informació per saber que és veritat, els tòpics elevats a la categòria de veritats absolutes, les xarxes com a eina de censura sota una suposada llibertat d’expressió, fa que les pors i els dubtes del protagonista siguin profunds, tant a nivell intim com social.

És un retrat del món actual, i els seus dubtes, les seves pors, que a vegades el porten a l’immobilisme per no saber expressar els seus sentiments, les seves idees per por a ser malinterpretat, són presents a les relacions socials i personals en un món, on sovint el “soroll” és tant gran que no permeten un debat serè, amb informació contrastada, per entendre aquest món i a un mateix.

Per fer més punyent, més evident aquesta por al que vindrà, el protagonista està escrivint un llibre sobre l’explosió de les dues bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, on es fa palès com els avenços científics poden tenir conseqüències demoledores per circumstàncies inesperades i sovint per atzar.

I Tasmània? Un lloc on, segons alguns “estudis” és el millor lloc on refugiar-se.

Una lectura entretinguda, però amb un missatge dessolador.

Lliçons

Ian McEwan

A la seva darrera novel.la, McEwan explica la vida de Roland Baines i el món convuls que li ha tocat viure. Va neixer el 1948 i va passar bona part de la seva infantesa a Libia, on estava destinat el seu pare, que era militar, fins que a finals dels anys 50 és enviat a Anglaterra on estudia a un internat. La novel.la segueix la vida del seu protagonista fins que supera la setantena, i no ho fa de manera lineal, si bé la línia del temps és sempre present.

El narrador és el propi Roland, i està narrada en primera persona, però seu punt de vista canvia en funció del present narratiu de cada moment. Així quan el Roland adult torna al passat, el recorda, la seva mirada canvia, esdeve més complexa. No és simplement el vell que recorda la seva vida, és l’home que narra fets i sentiments de cada un dels seus moments vitals. McEwan ens retrata el nen i l’adolescent sotmès a assetjament sexual de la professora de piano, i que només l’identifica com a tal quan ja és adult, el marit i pare abandonat per la seva dona, l’home que cerca trobar un lloc en un món canviant, tant en la seva vida privada com en la vida laboral, el vell vidú que cerca entendre el seu passat, i quan l’adult, el vell recorda el seu passat, el revisa i el reinterpreta. A l’hora presenta al rerafons històric i polític de cada moment: la crisi dels missils, la caiguda del mur, la pandèmia, i a l’hora mostra com els valors, el sentit de molts comportaments i sentiments canvien amb el temps.

El resultat és una lectura molt interessant que combina l’intimisme amb una narració dels temps i convida al lector a reflexionar sobre les relacions humanes, tant des d’un punt de vista individual com social i col.lectiu. La culpa, la por, les relacions entre pares i fills, i els sentiments que desperten són presents al llarg de tota la història.

Molt interessant.

El ancho mundo. Los años gloriosos.

Pierre Lemaitre

Es tracta de la primera entrega d’una història que ha de tenir tres volume i que narra les vicisituds d’una família afincada a Beirut als anys 40 del segle XX i que transcorre entre Beirut, Paris i Saigon, a la Indoxina francesa. Els Pelletier, formada per Louis i Angele i els seus quatre fills són propietaris d’un negoci de sabons certament prospera en un Liban absolutament occidentalitzat. Els quatre fills van abandonant la llar paterna per obrir-se camí a la vida, i mentre els dos fills grans, François i Jean, casat amb Genevieve, marxen a París, on més tarde també s’hi trasllada Hélene, Etienne marxa a Saigon seguint el seu amor.

La novel.la és un crisol d’històries que es van trobant entre elles en diferents punts i que combinen un enfoc íntim i personal de les vivències i dels sentiments dels personatges amb la narració de trames policiaques, polítiques i històriques.

Així, François intenta despuntar com a periodista tot fent el seguiment d’un crim salvatge i en el desplegament d’aquesta trama també hi trobem a Jean i Genevieve que van ser testimonis del crim (i alguna cosa més), a l’hora que lautor descriu la relació tòxica d’aquest matrimoni i els impulsos incontrolats i violents de Jean, el fill gran.

Etienne fuig de Beirut a Saigon a la recerca del seu amant i de la hipocresia d’una societat que no accepta la seva homosexualitat, i en paral.le a aquesta introspecció del personatge l’autor el situa a una Indoxina Francesa en lluita contra els vietnamites en una guerra violenta i brutal, i on res sembla el que és. Mentre busca l’amant perdut, Etienne descobreix com els vietnamites aconsegueixen diners aprofitant-se d’una pràctica econòmica sorprenent. Aquesta història es lliga amb la trama parisenca a travès del germà periodista, que aprendrà que el poder econòmic a França és intocable.

En un gir força curiòs els fills descobreixen que tampoc els seus pares són qui semblen ser, i Lemaitre recupera el protagonista de la seva novel.la Ens veiem allà dalt.

Una trama molt ben lligada que enganxa al lector, on la brutalitat del comportament humà és un dels principals protagonistes d’una història, o millor dit, històries, narrada de manera dinàmica i amb un cert toc d’ironia. La novel.la té prevista la seva continuïtat i en aquest sentit totes les trames queden obertes i sense resoldre, a l’espera de la publicació de la seva segona entrega.

La promesa

Damon Galgut

Es tracta d’una novel.la situada a Sudafrica durant gairebé quatre dècades durant les quals el país va passar del règim de l’appartheid a una jove democràcia a partir de 1991, molt feble, amb la creació de la Comissió Sudafricana de la veritat i la reconciliació, un nou país que Mandela va definir com la nació de l’arc iris.

L’estructura és molt interessant. El lector segueix la història de sudafrica, els canvis polítics, la desparició de l’appartheid però no del racisme, la violència racial constant, de la mà d’una família de blancs, els Swart que es van retrobant en els enterraments dels diferents membres de la família, on aquests apareixen de nou cada vegada.

La promesa és un símbol d’aquesta relació entre els blancs i els negres en relació a la propietat de la terra, en particular i també de manera general.

Molt interessant.

Todo va a mejorar

Almudena Grandes

Es tracta de la darrera novel.la que va escriure Almudena Grandes abans de morir d’una llarga enfermetat el nivembre del 2021, i que de fet no va arribara acabar. Ella és l’autora de tota la trama, que va esboçar en la seva integritat, però no va poder acabar el final de la història.

És la història d’una distòpia que interpel.la de manera potent el lector perquè parteix del món del 2021, un món post covid i enganxat a les xarxes, on la post veritat i la manca d’esperit crític acaba per no saber quina és la realitat, ja que la importància de la immediatesa fa que ningú contrasti cap notícia i tot el que es publica arriba al públic sense filtre. Un món on la política s’ha allunyat tant de la gent que pocs són els que li atorguen credibilitat. Un món cada cop més polaritzat, on estàs amb mi o contra mi, on el políticament correcte impera i acaba provocant l’autocensura d’aquells que no comparteixen la opinió que el seu entorn considera correcte. Un món on prima l’individualisme però a l’hora els individus recolcen grans causes solidàries ja sigui per lluitar contra el canvi climàtic o a favor del poble saharaui, o moltes altres causes de caire social. I on tothom troba a les xarxes arguments per defensar iddes oposades.

I és en aquest món, on sorgeixen a tot Europa persones que decideixen implantar un nou món, “apagant internet”, i imposant un món on l’objectiu és la felicitat i la prosperitat, fent servir noves pandèmies per controlar la població i convencer-la de la bondat de totes les lleis que imposen.

El nou món, sense ideologia, on la població ha perdut la seva llibertat i és dirigida per viure millor i més segur. Però on acaben aflorant persones que dubten del nou règim i volen poder escollir i ser lliures de veritat, i on també s’esquerda la unitat del poder. La crítica al sistema democràtic, latent durant tota la novel.la acaba apareixent com un mal menor davant l’autoritarisme i la imposició, i des d’un o altra punt de vista el feixisme apareix sempre com un perill real a vigilar per evitar-ne l’ascens.

Una proposta interessant, però, des del meu punt de vista, amb un rerafons massa bonista i una mica simplista. Tot i això és una novel.la entretinguda que proposa el lector reflexionar sobre el mon que ens ha tocat viure.