Todo va a mejorar

Almudena Grandes

Es tracta de la darrera novel.la que va escriure Almudena Grandes abans de morir d’una llarga enfermetat el nivembre del 2021, i que de fet no va arribara acabar. Ella és l’autora de tota la trama, que va esboçar en la seva integritat, però no va poder acabar el final de la història.

És la història d’una distòpia que interpel.la de manera potent el lector perquè parteix del món del 2021, un món post covid i enganxat a les xarxes, on la post veritat i la manca d’esperit crític acaba per no saber quina és la realitat, ja que la importància de la immediatesa fa que ningú contrasti cap notícia i tot el que es publica arriba al públic sense filtre. Un món on la política s’ha allunyat tant de la gent que pocs són els que li atorguen credibilitat. Un món cada cop més polaritzat, on estàs amb mi o contra mi, on el políticament correcte impera i acaba provocant l’autocensura d’aquells que no comparteixen la opinió que el seu entorn considera correcte. Un món on prima l’individualisme però a l’hora els individus recolcen grans causes solidàries ja sigui per lluitar contra el canvi climàtic o a favor del poble saharaui, o moltes altres causes de caire social. I on tothom troba a les xarxes arguments per defensar iddes oposades.

I és en aquest món, on sorgeixen a tot Europa persones que decideixen implantar un nou món, “apagant internet”, i imposant un món on l’objectiu és la felicitat i la prosperitat, fent servir noves pandèmies per controlar la població i convencer-la de la bondat de totes les lleis que imposen.

El nou món, sense ideologia, on la població ha perdut la seva llibertat i és dirigida per viure millor i més segur. Però on acaben aflorant persones que dubten del nou règim i volen poder escollir i ser lliures de veritat, i on també s’esquerda la unitat del poder. La crítica al sistema democràtic, latent durant tota la novel.la acaba apareixent com un mal menor davant l’autoritarisme i la imposició, i des d’un o altra punt de vista el feixisme apareix sempre com un perill real a vigilar per evitar-ne l’ascens.

Una proposta interessant, però, des del meu punt de vista, amb un rerafons massa bonista i una mica simplista. Tot i això és una novel.la entretinguda que proposa el lector reflexionar sobre el mon que ens ha tocat viure.

La zona muerta

Stephen king

L’autor de Carrie i El resplandor, dues novel.les a les que, a diferència del que em passa habitualment, vaig arribar-hi a partir de les pel.lícules que les van adaptar, és un escriptor de best sellers sorprenent i molt interessant. La zona muerta és una narració del 1979, una història atraient, sorprenent i molt interessant.

El protagonista de la història desperta d’un coma de més de quatre anys amb un sisè sentit que li permet captar el fons de les persones, els seus estats d’ànims, els seus propòsits i veure el passat i el futur. És capaç d’ajudar a la polícia a descobrir a un assassi en sèrie i de preveure el futur del país que està encisat per un polític proper i populista. Però la novel.la és molt més que la història d’aquest home, és una reflexió sobre la vida i la mort, i com la vida és vista com a quelcom quasi pitjor que la mort i no pas com un do. És una reflexió sobre l’ètica, tant professional de metges , periodistes i polítics, com personal i individual. I és sobretot una reflexió sobre si els fins justifiquen els fets.

Recupera un tema que apareix de manera recurrent a la literatura: què farieu si davant tinguessiu una persona com Hitler i tinguessiu el do de saber què faria en un futur: el genocidi, la guerra… el materieu per evitar-ho, en ares a un bé major? O no farieu res per no influir en la història i sobretot perquè no deixa de ser un atemptat a la vida. Davant d’aquest dilema moral, quina actitud prendrieu.

Amb una narració dinàmica i brillant, la seva lectura és a l’hora entretinguda i interessant. Una petita joia.

La vila perduda

Max Gross

Una novel.la curiosa i certament peculiar. Es la història d’un petit poble jueu situat a la Polonia actual i que en ple segle XXI esta aïllat del món, ningu sap de la seva existència i ells no saben que passa en el món exterior. Parlen idix, la societat s’organitza al voltant del Consell rabínic, l’economia es basa en l’autosuficiència i viuen pacificament amb els enfrontaments que hi poden haver en tota comunitat autartica.

Els vilatans desconeixen tota la història del segle XX. No saben res del nazisme i de l’holocaust, tampoc de la Unio Soviètica i la guerra freda i es mouen a peu o amb carros pero no diposen de cap dels ginys del nostre món.

La història comença quan per uns fets molt particulars el govern polonès descobreix aquest poble i els dos mons col.lisionen. El desconcert d’uns i altres és absolut, així com la desconfiança. El govern polonès inicia tot un procès per fer arribar la modernitat, amb els seus aspectes positius i també els negatius. I és aquí on la novel.la porta el lector a multiples reflexions: sobre l’holocaust però sobretot sobre l’impacte del nostre món a una societat ancorada al segle XIX, la dificultat en entendre una canvis tan rapids i una desconfiança mútua en un món on tothom opina sovint sense coneixement i sense pudor.

És una lectura ineressant i a l’hora entretinguda.

Humo

Jose Ovejero

Una distopia situada en un món on la humanitat, en tos els sentits del terme, ha desaparegut. A la manera de La carretera de McCormick, Humo, es situa en un bosc cada cop més tenebros i deshumanitzat, on les poques vivendes que queden dempeus van envellint i caient, on el menjar cada cop és més escàs i les persones que hi apareixen cada cop més deshumanitzades.

Els protagonistes d’aquesta història són una dona i un nen que no tenen cap relació de parentesc i que intenten sobreviure en un món hostil. És un món on les relacions personals cada vegada són més fredes i distants, on la fam, el fred i la desesperació dibuixen un món gris i sense futur. I on la mort i la vida perden el seu sentit.

Brutal.

Klara i el sol

Kazuo Ishiguro

Fa molts anys vaig llegir No em deixis mai d’Ishiguro i la seva trama em va sorprendre i atrapar. Era la història d’uns androides que es fabricaven com a repositoris per a transplantaments, amb l’objectiu de millorar l’esperança de vida dels malalts que requereixen un organ nou. Aquests androides són màquines, però en crear-los a imatge i semblança de l’ésser humà, acaben tenint sentiments, i es plantegen dilemes morals sobre la vida i la mort, a banda del fet que es relacionen entre ells i amb altres essers i creen lligams personals. A partir dels androides l’autor increpa al lector a reflexionar sobre la vida, la mort, el creador…

Aquella novel.la em va recordar a la història dels replicants de Blade runner, on màquines amb forma humana plantegen reflexions al voltant de tôpics com la creació, la importància de la memòria, les relacions interpersonals i les relacions entre humans i androides en una societat futura.

A Klara i el sol Ishiguro torna sobre el tema de les relacions humanes i la seva actitud enfront la vida, la enfermetat i la mort i té com a protagonistes uns adolescents i uns androides que acompanyen els nois i noies en el pas de la infantesa a l’edat adulta. De nou l’androide, malgrat ser una màquina, apareix com a un ésser amb sentiments, molt observador i amb creences al voltant del ceació i el creador, en aquest cas, el sol.

En paral.lel, Klara i el sol és una distòpia, un món futur on els infants escollits tenen l’oportunitat d’estudiar i tenir un futur, però on hi ha altres nens o nenes que no són escollits i són marginats, un món on les relacions socials no es pressuposen sinó que s’aprenen i es forcen en reunions d’aprenentatge. Probablement, Ishiguro hagues pogut aprofundir més, però és una història entretinguda i que fa pensar i molt.