En nom de les germanes

Carme Ballús

Ja he escrit en alguna altra ocasió que em fa molt respecte llegir novel.les d’amics, i que quan en gaudeixo com a lectora em suposa una doble felicitat, tal i com m’ha passat amb aquesta història escrita per la Carme.

En nom de les germanes és una novel.la molt ben escrita, que fa fàcil la lectura i amb una trama molt interessant que atrapa al lector que frisa per saber com acaba i a l’hora el porta a la reflexió. Es una història familiar marcada per la guerra civil espanyola i l’exili de molts republicans que van fugir per la frontera amb França per trobar-se atrapats en el camp de refugiats d’Argelers, tant els que després van tornar a Catalunya com pels que van romandre en l’exili a França. Una història silenciada que aflora setanta anys més tard de la mà dels seus descendents que l’afronten de maneres molt diferents.

El descobriment d’aquest passat porta a la Joana a intentar trobar la seva germana, i en aquesta cerca anirà desobrint la seva pròpia història familiar i entreveurà una part de la vida del seu pare que mai havia intuït. La novel.la narra la recerca de la Joana, i a l’hora explica fragments d’aquest passat durant el final de la guerra i el règim franquista. El resultat és atractiu.

La novel.la porta el lector a reflexionar sobre la importància que té per cada persona els seus orígens, que no sempre és igual, però per a ningú és indiferent, es prengui l’actitud que es prengui. Qui són els nostres pares, com eren abans de ser els nostres pares? Sovint ens costa imaginar-nos els pares com a joves que volien canviar el món, que prenien decisions que, equivocades o no, els van definir la vida posterior que els hi coneixem. I això encara és mes evident en els homes i dones que van viure la guerra i l’exili, perquè volen oblidar i per això sovint van callar. El respecte a la voluntat d’aquells que moren i la fragilitat de la vida també és present al llarg de tota la novel.la.

He disfrutat molt d’aquesta lectura. Molt aconsellable.

Jo soc aquell que va matar Franco

Joan-Lluís Lluís

 

L’escriptor, nascut a Perpinyà i premi Sant Jordi 2017, ens proposa jugar amb la història. Què haguès passat si Franco, enlloc de mantenir-se neutral a la segona guerra mundial hagués entrat en guerra de la mà dels seus aliats naturals, Hitler i Mussolinni? Sota la forma d’autobiografia, l’autor, després d’uns primers capítols que podríem considerar de novel.la històrica, en els quals descriu la fugida dels republicans, l’arribada i la vida al camp d’Argelers, fa un gir en la narració i de cop ens trobem amb les tropes franquistes bombardejant Argelers i ocupant el sud de França i part d’Africa Occidental com aliats de l’Eix. Cal no oblidar que en aquell moment les tropes de Hitler havíen ocupat bona part de França i tot semblava que la guera seria ràpida i favorable als feixismes, i en aquest marc el règim de Franco apareix com a un oportunista i l’autor dóna un paper més rellevant al falangisme espanyol, lògic si partim de la base que els més interessats en l’entorn de Franco a una aliança amb Alemanya i Itàlia és Falange i no tant els militars o altres elements reaccionaris però més conservadors espanyols. A partir d’aquí és la història d’una resistència, i dic una, perquè l’autor insisteix molt en les fronteres culturals, lingüístiques i històriques que prococa que hi hagi grups diferents que es barregen mol poc. La resistència francesa a la Catalunya nord, és per sobre de tot francesa, i vol poques aliances amb els republicans catalans que també funcionaven com a ressistència o maquis. L’autor juga amb idees actuals situant-les en un altre moment històric: la situació és òptima perquè Catalunya esdevingui independent si la guerra la guanyen els aliats, i així Josep Irla, el president de la Generalitat a l’exili negociarà a banda dels republicans espanyols exiliats que no volen que es dóni aquesta situació. Churchill i els Aliats prometen escoltar però a l’hora de la veritat pacten amb el govern republicà espanyol… tot plegat una fabula interessant. També és molt contundent la descripció de desinformació de la prensa en temps de guerra, el trist és que és extrapolable a la desinformació de l apremsa actual.

Hi ha, però, un capítol especialment sorprenent. Quan és evident a tota Europa la derrota dels feixismes, en un episodi similar al que va portar a la mort de Mussolini a mans dels partisans, els maquis catalans capturen Franco i una petita camarilla de fidels, són figures, anodines, derrotades que pacten una sortida, i de cop la figura de Queipo de Llano, sanguinari, inhumà més enllà de l’imaginari sorprèn el lector, o no, si tenim en compte el que va fer el franquisme durant la postguerra, on va demostrar la seva veritable cara.

Las tres bodas de Manolita

Almudena Grandes

Las tres bodas de Manolita és el tercer llibre de la sèrie de “Històrias de una guerra interminable” que Almudena Grandes situa a la postguerra espanyola, durant la qual l’acarnissament del nou règim amb els vençuts i els propis intents de reorganització d’una oposició clandestina i una guerra de guerrilles per part de l’àntic bàndol republicà, fa que, de manera encoberta, la guerra continuï i sembli interminable.

Aquesta tercera entrega té un plantejament diferent, tant en el seu contingut com en la seva estructura narrativa. Mentre que als dos llibres anteriors, Inés y la alegría i El lector de Julio Verne es situen en un entorn de lluita real contra el règim a través de l’intent d’invasió i alliberament de la Vall d’Aran o de les guerrilles de maquis a les muntanyes andaluses, Las tres bodas de Manolita és situa a un Madrid gris i en runes i a les presons del règim.  D’altra banda a les dues primeres entregues, hi ha un protagonista al voltant del qual gira una història narrada de manera lineal en el temps,  en canvi,  aquesta tercera novel.la és una història coral, on  els protagonistes tenen en comú  el barri madrileny on van passar els anys de joventut durant la república i la guerra. La narració no és lineal ,sinó que l’autora, talment com si tingués una càmera cinematogràfica, després d’un plànol general, al qual retorna en diverses ocasions, ens enfoca i explica la història i les vivències de diferents personatges, abans, durant i després de la guerra. Els germans Perales, Antonio, Manolita i Isabel, i alguns dels seus amics, Elàdia, Paco o Silverio són els protagonistes, amb un munt de secundaris. Tenen nom, però són el símbol dels petits herois supervivents en el dia a dia de la postguerra, podrien tenir altres noms o altres històries, són ciutadans  del bàndol republicà al Madrid de la postguerra. Tot i això, i per posar en evidència que les tres novel.les són retrats d’una mateixa època,  dos dels personatges d’aquesta història s’entrellacen amb les novel.les anteriors,  un amb la Inés quan ja viu a Tolouse, i l’altra amb el Portugués que introdueix a Nino en la lectura de les novel.les de Verne.

Tant protagonistes com els personatges de la novel.la són els escenaris on transcorre la història: la ciutat de Madrid, les presons (Porlier, Yeserias …) o els camps de presoners (Cuelgamuros, o el Valle de los Caidos per situar-nos millor) i un convent de Bilbao on s’enviaven els fills del presos que volien redimir condemna, amb un tractament clarament diferenciat d’aquells infants que per edat es podien manipular i convertir en adictes al règim, i aquells adolescents que vivien quasi bé en un règim carcelari.

Malgrat ésser una novel.la històrica, és, per sobre de tot , una novel.la  intimista, on Manolita reflexiona més sobre la contradicció de poder ser feliç en un món terrible més que no pas sobre la situació política i de repressió del moment,   o Elàdia actua moguda per l’amor i l’odi fins a uns límits insospitats,  i fa que el lector arribi a pensar,  que fins i tot en aquell món, es podia trobar una forma de sobreviure i fins i tot ser feliç, la qual cosa resulta desconcertant, sobretot perquè quan es narra la història de Manolita, el personatge menys polititzat de tots,  ho fa en primera persona i ella mateixa està desconcertada. I precisament, per deslligar els fets històrics dels personatges anònims que formen aquest grup tant heterogeni del bàndol vençut, capítol a part requereix  Roberto Conesa, el Orejas, un traidor i confident del règim, que sí va existir en realitat. És cert que la novel.la presenta les condicions infrahumanes en que vivien els presos del camp de Cuelgamuros que van construir el Valle de los Caidos,  la repressió i les tortures a les presons. o l’abús de les monges al convent de Bilbao, però aquest no és el veritable tema del llibre que ens fa reflexionar sobre l’amor, l’odi, la traició, la venjança…

He disfrutat de la seva lectura, però haig de reconèixer que  l’autora podia haver escurçat un xic la trama que té més de mil pàgines. En qualsevol cas, una lectura molt aconsellable.

El lector de Julio Verne

Almudena Grandes

“El lector de Julio Verne” és la segona entrega d’històries d’una guerra interminable. Igual que “Ines y la alegria”, aquesta història és un episodi del conflicte del maquis, situat en aquest cas a la serra andalusa, un dels nuclis més actius de la guerrrilla antifranquista un cop acabada la guerra.  Si en la primera novel.la la narració transcorre de la mà d’una dona que s’acaba involucrant en el conflicte, en aquesta segona història el narrador és un nen, fill d’un guàrdia civil que viu en una casa caserna , però a l’hora conviu amb personatges del “altre bàndol”.  A través dels ulls d’un nen, amb un deix d’incomprensió, el lector assiteix a un conflicte latent, constant i molt agressiu.  Aparentment els retrats dels personatges  no són tan maniqueus, i així fins i tot humanitza algun dels guàrdia civils, com homes a qui la por ( i no la convicció) els fa actuar com a assassins aplicant la llei de fugues. La novel.la no aprofundeix, però,  en aquest camí i a mesura que avança el desenllaç l’autora abandona aquesta reflexió per acabar en una  història on “els bons” de la pel.lícula és un dels dos bàndols, i no precisament el vencedor. Entretinguda però no sorprenent.

Riña de gatos

Eduardo Mendoza

No, definitivament no m’ha agradat. Una trama, aparentment trepidant, pel fet que passen moltes coses i els diferents fils narratius es barrejen i culminen en un únic desenllaç, acaba resultant absurda i fins i tot pesada, pel que té de poc creïble i rebuscada i perquè les coincidències tenen un límit.  Situada en el Madrid immediatament anterior a l’esclat de la guerra civil, el mes de març del 36, pretén donar una imatge d’aquells  temps convulsos, on l’esquerra i la dreta s’enfronten a trets, els militars conspiren i es respiren aires de canvi, però el resultat final és un Madrid d’opereta.  Espies i personatges de ficció  conviuen amb personatges històrics que resulten ridículs: José Antonio Primo de Rivera, Franco, Azaña, Alcalà Zamora apareixen en les pàgines dels llibres de manera totalment irreconeixible, tot i que la seva presència no pretén ser anecdòtica.  Curiosament la part que més m’ha interessat és la història de Velàzquez, però no s’hi aprofundeix i al final es despatxa amb quatre línies.  No val la pena.