Yo, Julia

Santiago Posteguillo

Fa poc vaig descobrir aquest autor de novel.les històriques situades a l’antiga Roma. Després de llegir Los asesinos del Emperador que parteix del periode de l’Emperador Domicià, un home egocèntric, despota, violent, boig i narra el seu assassinat, amb els antecendents en el govern de Vespasià i Titus, i continua amb la seva successió amb Trajà, el primer emperador no nascut a Romà, a Yo, Julia, l’autor fa un salt en el temps i situa el lector al govern d’un altre emperador sanguinari, Comode, que també mort assassinat, i l’ascens de l’emperador Septim Sever, recolçat per la seva esposa, Julia.

Si bé el lector podria pensar que serà una novel.la que continua la trama uns quants anys més tard, aquesta nova entrega proposa alguna novetat interessant, sobretot a nivell del punt de vista del narrador. D’una banda, la novel.la comença amb un fragment d’un diari escrit amb posterioritat pel metge de la cort Gal.lè, que introdueix els fets, sabent-ne el desenllaç, i aquest recurs narratiu va apareixen al llarg de tota la novel.la. D’altra banda, el punt de vista i protagonista principal no és l’emperador, sinó la seva esposa l’emperadriu, donant-li un paper bàsic en l’esdevenir dels fets. És una visió molt contemporània, molt dels nostres dies trasl.ladant-ho als temps de l’imperi, amb una mirada molt femenina.

D’altra banda la narració és dinàmica i molt entretinguda, plena de traïcions, ambició desmesurada, poder… pel meu gust una mica massa pàgines dedicades a batalles, però el resultat és una novel.la molt entretinguda.

Mi lucha: 1. La muerte del padre. 2. Un hombre enamorado. 3. Tiene que llover. 4. Bailando en la oscuridad.

Karl Ove Knaugsard

Aquest any he estat llegint al llarg de molts mesos l’autobiografia de l’escriptor noruec Karl Ove Knaugsard que s’agrupen en l’obra que porta una títol, poc atractiu però contundent, la meva lluita. Falta el cinquè volum, però he decidit fer una aturada abans d’acabar aquesta història.

He estat una lectura amb alts i baixos. He de reconeixer que té un inici potent amb la narració dela infantesa i l’adolescència de l’autor, amb una precisió que ell mateix reconeix que és basa en una reconstrucció literària més que no pas dels records reals. El paisatge de les ciutats, els pobles i la natura noruega són presents i constants al llarg de tota l’obra.

A partir d’aquí, els diferents volums no segueixen un ordre cronològic sinó que salten i passen de la infantesa a la seva vida familiar amb la seva segona dona i els seus fills, per tornar a l’any que va passar al nord fent de mestre a una escola i a la seva vida d’estudiant a Bergen.

La presència omnipresent d’un pare que l’aterroritza, la lluita per esdevenir escriptor, la eva relació amb l’alcohol i amb les dones, que sovint és malatis marquen constanment la narració, a l’hora que aprofita per presentar i criticar els músics i els escriptors de l’època. Si bé té fragments molt atraients i punyents acaba sent excessivament repetitiu.

Si bé el resultat global és interessant, però al final m’ha resultat massa repetitiu.

Quijote en el Congo

Xavier Aldekoa

Quijote en el Congo és una llibre de viatge amb pinzellades periodístiques, no en va el seu autor és periodista. És la història d’un viatge al llarg del riu Congo des de les fonts del seu naixement fins a la seva desembocadura, un trajecte que fa bàsicament navegant pel riu, excepte petits trams per terra on el riu no és navegable. L’autor descriu els paisatges però a l’hora fa un retrat descarnat de la societat i la realitat política de la República Democràtica del Congo, situant al lector a la història d’aquest país des de l’època de la trata de negres fins a l’actualitat, passant per l’època de Leopold II, el colonialisme belga, la independència de la ma de Lubumba i les dictadures de Mobutu i Kabila.

És una història brutal que descriu un país de grans riqueses naturals com el coltan, el cautxu, els diamants… explotades per potències i empreses extrangeres amb un poder polític tant corrupte que aprofita aquests interessos per enriquir-se, on la corrupció és una forma de vida, mentre la inversió de l’Estat en serveis i infraestructures és tan ridicula que les carreteres i els serveis publics com la sanitat i/o l’educació estan molt pitjor que fa 20 anys. Un país on lamajor part del seu territori està cobert de selva i és quasi inaccessible i on les guerrilles rebels o simplements pirates o delinqüents són lliures de fer el que vulguin i aterroritzar una població cada cop en pitjors situació.

Al llarg del seu viatge l’autor explica els intents per sobornar-lo i extorsionar-lo, i com milers de congolesos es trasl.laden pel riu en condiciona infrahumanes. És un cop de puny a la cara. I posa en evidència la invisibilitat dels conflictes i les situacions dramàtiques de països africans com el Congo, on la població creix més que a la india i Kinsasa s’està convertint en un monstre de més de 14 milions de persones i no para de crèixer.

La deforestació de la selva i l’expoliació dels minerals perquè occident pugui tenir mobles barats i mòbils d’última generació va acomoanyada d’una invisibilització buscada de la seva riquesa cultural i artistica.

Una lectura que no deixa indeferent i posa en evidència la doble moral d’Occident.

I ara què, Tamar?

Francesc Ballester

La segona novel.la de Francesc Ballester explora noves fòrmules narratives amb un resultat molt interessant. Sense abandonar la novel.la històrica, basteix dues línies narratives que situen al lector a cavall del segle XIV amb la història de Tamar i el temps de la COVID en ple segle XXI amb les vivències de la Samara. Ambdues històries s’entrellacen, no només a nivell narratiu sinó també en presentar a dues dones independents, de caràcters forts, que cerquen el seu creixement personal i a l’hora aportar quelcom al seu mon, si bé, malgrat les similituds entre elles, les seves històries són diferents perquè cada una és fruit dels temps que li hi ha tocat viure. Tamar i Samara són dues dones jueves que viuen la religió i defineixen el seu lloc en el món de manera ben diferent, però ambdues és reivindiquen com a dones que tenen un paper en la societat i en les relacions interpersonals.

El resultat és una novel.la amb un ritme narratiu que resulta molt atractiu al lector. De la mà dels descobriments de la història de Tamar per la Samara, a mesura que llegeix uns manuscrits trobats en unes restes arqueologiques en el que era l’antic call de València, es submergeix en la història d’una dona jueva que va viure a l’època de Pere el Cerimoniòs i que es va rebel.lar contra els prejudicis de l’època com a jueva i com a dona, i a l’hora va descobrint les inquietuds tant personals com professionals de la Samara.

Al final de la història, o millor dit de les dues històries, l’autor deixa que el lector s’imagini com acaben. De la lectura dels manuscrits s’intueix que Tamar ja no és al Call quan aquest es cremat i saquejat, i Samara pren la decisió de donar un gir a la seva vida tant professional com personal. És a l’hora un final i un inici.

El resultat és una novel.la molt ben escrita i amb una trama ineressant que atrapa al lector i no només l’entretè sinó que el fa pensar. Molt aconsellable.

Temporada de caza

Andrea Camilleri

He de confessar que vaig començar a llegir aquesta novel.la pensant que estava llegint un Montalbano, el comissari sicilià que viu i treballa a Vigatà, però no era així. Es tracta d’una novel.la del 1992 que transcorre a Vigatà al segle passat i que tot i ser una trama policiaca, que sols es descobreix al final, tant la història com el punt de vista i el desenllaç té poc a veure ell.

La narració és irònica, i sovint cínica i descarnada. Hi ha moments que arrenca un somriure al lector i fins i tot una riallada. La història és curiosa i estranya i el lector no acaba de saber quin tipus d’història té al davant fins quasi al final del llibre i el resultat és sorprenent.

És un Camilleri clàssic i una lectura entretinguda i amb sorpresa final.