Category Archives: Petites joies

The handmaid’s tale (El conte de la criada)

Margaret Atwood

Abans de res, una premisa: vaig comprar el llibre del taulell de novetats més valorades pel New  York Times a una llibreria de l’aeroport de Salt Lake city , tot pensant, i disculpeu la ignorància, que comprava la darrera novel.la d’aquesta escriptora canadenca. La meva sorpresa va ser quan en començar a llegir la “nova introducció” de l’autora vaig prendre consciència que la novel.la va ser escrita el 1984 i que si ara tornava a ser novetat era degut a la sèrie que s’havia emès recentmnet per televisió, basada en aquest llibre.

La data de la història no és baladí. El conte de la criada es situa en món futur (o no) en una societat autoritària on un poder suprem defineix les lleis, estableix els diferents grups socials i vetlla pel compliment dels seus mandats en un món on tothom vigila a tothom, on qualsevol pot reportar una falta i on hi ha una poderosa xarxa d’espionatge que està formada pels “Eyes”. Un món, amb regles diferents a les d’Orwell a 1984, però on la idea del “gran germà” que tot ho veu i tot ho controla és present. La història d’Atwood té, però grans diferències amb l’obra d’Orwell.

Un dels temes claus de la nova  societat és l’oposició patriarcat i matriarcat, i sobretot com el control de les dones per a tenir fills és una eina política, clarament masclista, malgrat en diversos moments es presenta el món femení com a tant o més poderos que el masculí a l’hora de conformar la quotidianitat i sobretot a l’hora d’assegurar la continuïtat de l’espècie i d’aquest món. La societat de Gilgead presenta 6 tipus de grups femenins:

  • Les Tietes, vestides de marró, que vetllen per la formació de les dones destinades a procrear.
  • Les Esposes, vestides de blau, amb la idea de blau virginal, que són les dones dels homes poderosos, formen famílies i crien els nens, sovint d’altres dones.
  • Les Filles, vestides de blanc que es casen, en el marc de matrimonis arrenjats, amb altres homes poderosos.
  • Les Martes, vestides de verd, que són les criades que fan les feines de la llar.
  • Les Criades destinades a procrear, vestides de vermell, que la única missió que tenen és procrear.
  • I les esposes econòmiques, vestides amb ratlles  de colors, que corresponen a l’estrat més baix de la societat.

És una societat molt rígida, on qualsevol falta es castiga durament. En contraposició a aquesta societat femenina, el món dels homes quasi no hi està descrit més enllà dels Comandants i  dels Angels, que són guardians, posant sobre la taula la idea que el paper important és el de les dones, encara que l’organització del sistema estigui ideat i governat per homes. És una clara contradicció.

Un segon element constant és la religió. Una religió que impregna tots els aspectes de la vida quotidiana i on la posta en escena és clau. Això es veu ja d’entrada amb l’ús simbòlic dels colors. I en aquesta mateixa línia es descriu la persecució religiosa d’altres creences i sobretot dels falsos conversos.

El tercer aspecte que sorpren i resulta molt atractiu és el context. La novel.la es texeix al voltant del diari d’una de les criades que vesteix de vermell, i està destinada a procrear, i correspon a l’època en que aquesta organització s’està consolidant. Ella recorda el món anterior, el nostre, i mostra com amb la por, el terror, i la delació s’imposa aquest nou món. És una època on encara hi ha resistència i on el record d’un món passat és viu. D’altra banda aquest manuscrit està sent analitzant en un món posterior on la societat ha canviat, no acabem de saber com, però en tot cas no ha suposat un retorn al món previ a Gilgead. Resulta molt angoixant.

I com s’havia gestat aquella societat? Tot un clàssic, la generalització de la violència i els atemptats féu que la gent renuncies a la llibertat a canvi de la seguretat.

Brillant.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la fantàstica, Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar

La vida entera

David Grossman

Una novel.la excepcional. L’autor situa al lector a Israel i des del punt de vista d’una dona jueva descriu una societat militaritzada i aterroritzada. L’autor no amaga la realitat dels territoris ocupats, ni les incursions, sovint salvatges que hi fa l’exèrcit israeli, però el seu punt de vista és a l’altra banda, la seva és la mirada del jueu de classe mitjana que viu a Tel Aviv, a Jerusalem. El jueu que té una família, té uns fills que fan el servei militar durant tres anys i que sovint moren en guerres o razzies contra els seus veïns, famílies que viuen amb la por que el seu fill no torni. Famílies que tenen por que l’autobus que agafin sigui l’escollit perquè un musulmà s’autoimmoli. És demoladora la idea d’un pare que busca una ruta segura perquè el seu fill torni d’escola a casa, i s’adona que tots els camins han estat llocs d’atemptats, i al final sols és capaç de dir-li al fill que corri.

Grossman atrapa al lector amb l’itinerari vital d’Ora, la mare que parla del fill que és a l’exercit i explica tota la seva vida per lligar-lo a ella, a la realitat, a la vida. Un itinerari que va més enllà en el temps fins a la guerra del Yom Kipur, i a l’hora recorre tot Israel, del nord fins a Jerusalem, de manera que l’itinerari vital esdeve també un itinerari per la seva terra, d’arrelament.

No deixa indiferent, i en un moment de judicis preestablerts és una mirada incisiva que porta al lector a la reflexió. Brillant.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la històrica, Novel.la social, Petites joies per pensar

Tiene que ser aquí

Maggie O’Farrell

Esplèndida novel.la per regalar per Sant Jordi. A partir de salts en el temps, de llocs i de protagonistes, aquesta autora irlandesa ens explica la peculiar història d’una estranya parella formada per un professor universitari i d’una actriu que va desapareixer en el moment àlgid de la seva carrera. Al seu voltant apareixen i desapareixen personatges secundaris del seu passat i del seu present que ens mostren les multiples cares d’aquests dos personatges i ens permeten fer-nos una idea de com han arribat a on són. La complexitat de les relacions, les aparences, la mort, la fidelitat són alguns dels temes que apareixen al voltant de la història, però és sobretot la construcció narrativa i l’encaix dels diferents  punts de vista el que atrapa a un lector que intueix, pren partit i acaba involucrat a la història, preveient el desastre de les accions dels personatges.

No us la perdeu.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

El corazón del hombre

Jon Kalman Stefánson
El corazón del hombre és la tercera part i darrera de la trilogia del muchacho. A les anteriors entregues l’home s’enfronta a la soledat i la mort davant de la natura més hostil, ja fos el mar o les muntanyes nevades, a aquesta darrera novel.la, la natura  a la qual s’enfronta, és el propi home i les seves virtuts i mesquineses. Després d’una primera part a un petit poble costaner, la major part de la història passa a Lugar, que hom pot identificar amb Isafjodur.


Hom quasi s’imagina les dones salant el bacallà i  la relativa seguretat, molts cops poc real,  que es pot sentir dins la badia. L’home, sovint sense nom, vol imposar el seu poder per sobre les dones i aquells que no segueixen les regles del joc dels poderosos que ostenten el poder, i pot arribar a ser tant hostil com la pròpia natura. El paper de la dona  a Islàndia, l’alcohol, la soledat, la violència són els protagonistes.

Feia temps que no llegia quelcom que m’hagi colpit tant. Una petita joia per reflexionar sobre la vida i sobre la mort. Esplendida.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies, Petites joies per pensar

Entre el cielo y la tierra // La tristeza de los àngeles

Jon Kalman Stefánson

Es tracta de les dues primeres novel.les d’una trilogia escrita per aquest autor islandès i que es situen en la regió dels fiords de l’oest. En realitat ambdues són part de la mateixa història, un instant en la vida del noi en un paratge natural d’una bellesa brutal a l’estiu i d’una crueltat extrema a l’hivern. El fil conductor és la lluita per la supervivència de l’home en un indret on la natura és extramadament hòstil, ja sigui al mar o la muntanya, en un clima on el fred mata, una lluita per la supervivència que porta a la reflexió sobre la mort, la vida i la solitud d’aquells que viuen en aquell lloc. És una obra molt poètica. La prosa és detallista i la descripció de la lluita de l’home davant la natura és angoixant i opressiva com la foscor dels dies d’hivern, perquè el sol surt poc i a més les tempestes tampoc permeten veure’l quan surt. El lector acaba tenint fred, i acaba amb un sentiment de desempar brutal.

La lectura d’aquestes dues novel.les ( i espero amb ganes la tercera) només s’entenen a Islàndia i hom pot veure la influènvcia del nobel islandès Halldor Laxness. Aquest estiu vam viatjar per aquest país extraordinari i vam descobrir tot d’aspectes que m’han permès algunes complicitats amb la novel.la. La primera és la relació amb l’entorn d’uns homes i unes dones que durant més de mig any vivien en un món a les fosques, on el temps passava lent, les relacions amb l’exterior eren mínimes i una de les distraccions més habituals, per no dir la única era explicar històries oralment o llegir-les a la llum d’una llàntia, el que explica que una de les imatges més sorprenents és com pescadors que no tenen res, llegeixen poesia i grangers que hom imaginaria analfabets, tenen entre les seves poques possessions llibres. Durant el viatge una de les experiències més curioses la vam viure en la visita a un tub de lava prop de Reykholt, quan al final de la cova, el guia ens va demanar que busquessim un lloc per recolçar-nos i ens va demanar que tanquessim els lots, llavors tot va quedar negre, a menys de 0 graus, ell va explicar una història on apareixien elfs, trolls, esperits… allò era l’entorn de molts islandesos als hiverns a les terres altes, i aquesta imatge és la que descriu el llibre.

Una altra curiositat és la regió on s’ubica la història. L’autor parla dels fiords de l’oest, però només unes poques referències geogràfiques concretes ens hi situen i permeten deduir que “Lugar” és Isafjodur i que la trama es situa en aquesta regió, però l’autor no vol acotar al paratge, podria ser qualsevol racó d’aquesta zona. La regió dels fiords de l’oest és salvatge i agreste i de fet queda fora de les rures turístiques més habituals, a banda que la majoria de carreteres no són  asfaltades, però una de les imatges més imponents a la illa és l’arribada des del sud per la carena que baixa fins a Isafjodur.

Un darrer apunt de la novel.la és el desenvolupament d’un dels tòpics de les societats nòrdiques,  malauradament real a l’illa, l’alcoholisme i el maltractament a les dones.

Abans del viatge vaig llegir força literatura islandesa, i he de dir que poca em va atrapar. Tinc la sensació que publiquen tot el que s’escriu i sovint la qualitat és qüestionable, tot i això ja en el seu moment vaig destacar Gente independiente del nobel Laxness i també les noveles d’Indridasson, menys em va agradar Sjon, i altres autors que ja he oblidat simplement no vaig ni acabar-ne un sol llibre, però la lectura de Jon Kalman Stefánsson és d’una delicadesa i a l’hora d’una brutalitat tan ben narrada que és imprescindible per aquells que ens agrada la lectura i ens ha apassionat i atrapat un viatge per a Islàndia.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la costumista, Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Brúixola

Mathias Enard

Brúixola és la novel.la guanyadora del darrer premi Goncourt. És una novel.la molt complexa que requereix de més d’una lectura per gaudir-la a fons. Sorpren al lector amb una erudició omnipresent i a l’hora resulta una lectura sumament evocadora per a qualsevol persona que hagi viatjat a Istambul, Damasc, Palmira o Alep ( i intueixo que també Teheran). És una novel.la de reflexió, no d’acció.

Brúixola  reflexiona al voltant del viatge i el viatger, en un sentit literal i també metafòric quan fa referència a la vida com un camí marcat per l’amor i la mort. Narra una gran història d’amor que té rostres diferents. D’una banda presenta la història d’amor entre l’austriac Franz, musicòleg, poruc, tímid, prudent … i la francesa Sarah, orientalista, aventurera, oberta, curiosa…, dues persones  que s’oposen però es complementen mutuament i així evolucionen, i d’altra la història d’amor entre Occident i Orient, i com la imatge que l’un té de l’altre es retroalimenta i redefineix aquest altre.  Franz i Sarah, Orient i Occident, tant a prop i a l’hora tant lluny, tant diferents i a l’hora tan complementaris.  La idea de l’altre es defineix per oposició al jo, però és la imatge que el jo té de l’altre, el que l’acaba dibuixant, tant a  Sarah (la passió de Franz), com a Orient (la passió de molts occidentals).

L’autor reflexiona al voltant de la imatge que es té d’Orient des d’Occident durant els segles XIX i XX de la mà dels orientalistes, viatgers intel.lectuals en diferents camps, des de la música a l’antropologia , passant per l’art i la literatura. És Occident qui retrata Orient, i sovint l’Orient es reinventa a partir de la imatge que s’ha construit des d’Occident. Tot està imbricat i la diversitat és arreu encara que sovint no ho detectem. Així l’autor ens presenta autors clàssics europeus i com Orient els va influir i com ells van influir a Orient: de Wagner a List, de Goethe a Niestche.

També reflexiona sobre la vida i l’amor, sobre la passió i el dol, tant des d’un punt de vista personal com social. És especialment impactant la imatge de dol, tristor i violència  que dibuixa l’autor de Teheran després de la revolució i la proclamació de la República islàmica que contrasta amb l’Iran clàssic, preciosista, delicat i viu. Contrast que també es reprodueix a Alep i Damasc. L’autor es pregunta on és aquell Orient de l’imaginari Occidental ara amb l’ISIS, i conclou que és allà. Igual que el dol i la mort són presents perquè hi ha vida.

I totes aquestes reflexions són els pensaments i els records de Franz, ara malalt, durant una sola nit, una nit insomne. És una lectura complexe però molt enriquidora. Una visió diferent del Pròxim Orient.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar

L’amor que fa caure ciutats

Eileen Chang

Eileen Chang és una escriptora xinesa que va nèixer i va viure la seva infantesa i joventut a Shangai, en una època en que Shangai era una ciutat cosmopolita on convivien la tradició i la modernitat. Filla d’una família de classe alta, d’una dona educada a Anglaterra i amb uns punts de vista molt moderns, i d’un xinès aficionat a l’opi i d’idees tradicionals, va viure a Shangai i a Hong Kong abans d’emigrar a Estats Units el 1955. Va escriure novel.les però sobretot contes com els dos que es publiquen en aquest recull i que relaten històries quotidianes en una època convulsa com fou l’ocupació japonesa. L’ocupació és un escenari, però no n’és el protagonista sinó que el tema dels seus contes són les relacions humanes.

 El conte “L’amor que fa caure ciutats” és una història d’amor entre una dóna divorciada que es guia pels patrons tradicionals i un xinès criat a Anglaterra que retorna al seu país amb unes idees preconcebudes que quadren poc amb la realitat que es troba. La història narrada des del punt de vista d’ella mostra els seus raonaments sobre el que ella busca i com intenta entendreper entendre el que fa ell. El resultat és un conte deliciós.

“El setge”, malgrat el títol no mostra els resultats del setge dels japonesos sinó que és el punt de partida per narrar un moment, un instant aturat com suspès en el temps, en un parantesi, dur at el qual  el tramvia està parat degut a la situació militar i com es relacionen un home i una dona durant aquest moment. Esplèndit.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la costumista, Petites joies per passar l'estona