Los tiempos del odio

Rosa Montero

Aquesta és la tercera novel.la de la sèrie protagonitzada per Bruna Husky, una replicant de combat, que transcorre al planeta Terra al segle XXI. El lector es veu trasl.ladat al món de Blade runner, una de les meves pel.lícules preferides, i a partir d’aquell món les històries prenen vida i la vida continua.

En aquesta entrega Bruna s’enfronta a un grup terrorista fanatitzat, a un multimilionari egocèntric que pretèn salvar el món i a una escalada de tensió entre la Terra i Cosmos. Montero presenta un món divers on hi ha humans, replicants, éssers d’altres planetes, i dins de cada grup tots són diferents, i a partir d’aquest món explica una història tan vella com la pròpia humanitat: la lluita pel poder, el control per part d’un reduit grup de poderosos multimilionaris, el supremacisme i el racisme, en un món on les diferències socials i racials cada cop són més grans, i això porta a un conflicte de gran violència.

A l’hora, la replicant i els seus amics reflexionen sobre la vida i la mort, una mort programada en el cas de la replicant, ja que quan s’activen tenen 25 anys i només tenen 10 anys de vida. L’altra tema sobre el qual s’obre la reflexió és el tema de la memòria, els records i les vivències que modelen el caràcter de cadascun.

Els personatges de la novel.la tenen vida pròpia, però l’autora els dona una part d’ella mateixa, adn o el cognom “Gayo”.

Interessant i entretinguda.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Novel.la negra, Novel.la social

Ordesa

Manuel Vilas

Ordesa no és pròpiament una novel.la, sinó un llibre fet de pensaments i expressats d’una manera certament poètica. És un llibre molt personal i autobiogràfic i l’autor parla de les seves vivències i experiències amb els seus pares, vius i morts. Parla de la mort com una forma de viure en la memòria, i parla del passat com d’una manera de fer viure els morts. És una narració esplèndida.

Tot i això és un llibre generacional a un doble nivell, per l’edat i per l’època.

Un dels temes que proposa Manuel Vilas és imaginar, descubrir la vida dels pares quan no eren pares, quan eren joves i no tenien fills. És una reflexió interessant perquè quan pensem en els nostres pares, els recordem amb nosaltres, com a pares i no els imaginem abans. Crec que aquest interès apareix quan un es fa gran, té fills i aquests comencen a ser adults. És llavors, a partir de la pròpia experiència quan t’adones que els teus fills no t’imaginen amb la seva edat, com a jove, estudiant i amb tot per davant, i veus que tu tampoc t’ has imaginat als teus pares abans del teu naixement. Aquest llibre proposa al lector, precisament, intentar saber com eren els teus pares quan encara no eren els teus pares. Recordo que els meus pares explicaven que van anar de viatge de noces a Madrid, i que la primera nit la van passar a Barcelona (venien de comarques) a l’hotel Lloret a Les Rambles. Mai m’havia cridat l’atenció, però l’altra dia, pasejant em vaig adonar que cercava l’hotel Lloret (que per cert, encara existeix) i vaig intentar imaginar-los just abans de començar…

És, a més, el retrat d’una època, i moltes de les imatges que descriu com els cotxes, els turistes, els bars… són imatges d’una època, de la meva època.

Molt aconsellable.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Novel.la social

Al far

Virginia Woolf

Una petita joia on l’autora desenvolupa diferents tècniques narratives que van fer de Mrs Dalloway una novel.la deliciosa. Al far està escrita un parell d’anys més tard i de nou l’autora britànica ens presenta més que una història, retalls d’una història. A la manera d’un travelling i canviant el punt de vista del narrador, que va des del diàleg inetior, a un narrador omniscient que acompanya al lector de la ma, o bé la descripció des dl punt de vista d’un tercer personatge, l’autora representa una tarda d’estiu a una casa situada a la illa de Skye a Escòcia, on els Ramsay, una família nombrosa de vuit fills i els seus convidats, entre ells, una pintora, mostren les seves pors, emocions, espectatives, interessos, desenganys, i com els colors, la llum, les olors i la natura és un personatge més. La figura central, malgrat la imatge coral, és el matrimoni Ramsay i el pas del temps.

La novel.la està estructurada en tres parts ben diferenciades.

La primera situa el lector en aquesta tarda on la Sra Ramsay, d’uns cinquanta anys, està al centre del transcorrer dels esdeveniments: intenta aparellar a dos convidats o acompanya al seu fill petit en la idea d’una excursió al far, que el seu marit i els convidats qüestionen per les previsions del temps. És un model de la moralitat de l’època i en aquest sentit reflexiona al voltant del matrimoni i la família, amb una visió força conservadora, per cert. Ella defineix el que està bé i el que no, el que cal esperar. Les emocions d’ella, de James, de Lily, de tots i cada un dels personatges són una part clau de la història.

A la segona part, l’escriptora narra el pas del temps i el personatge central és la casa d’estiu a Escòcia, tancada que va envellint, que es va abandonant. La tristesa que és capaç de transmetre descrivint com els objectes envelleixen, s’accentua amb referències a les morts de diferents membres de la família, la pròpia senyora Ramsay i dos dels seus fills. És d’una bellesa indescriptible, si el lector tancar els ulls quasi pot anar veient com la casa s’omple de pols, i sense manteniment, envelleix ràpidament, i el jardi és ocupat per les males herbes. D’especial bellesa és la imatge del xal verd de roba que a la Sra Ramsay se li va quedar enganxat…

La tercera part té lloc 10 anys deprés de la primera, quan els membres supervivents de la família Ramsay i alguns dels convidats d’aquella tarda de deu anys abans tornen a Skye, recuperen la casa i el pare i els dos fills petits van, finalment al far, tancant el cicle. En aquest cas els fets passen durant un matí, i hi ha dos grans escenaris, el jardi de la casa, des d’on Lily pinta, veu i recorda, i el vaixell amb el que el sr. Ramsay, James i Cam van cap al far. A travès de les emocions, les imatges i els records fan que la presència de la difunta Sra Ramsay sigui constant.

Una meravella.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Ahora me rindo y eso es todo

Alvaro Enrigue

El títol d’aquesta història escrita pel mexicà Alvaro Enrigue reprodueix una frase atribuïda a l’indi apatxe Geronimo la primera vegada que es va rendir. En aquest llibre la novel.la esdevé un assaig històric o la història esdevè novel.la, depen del punt de vista del lector, però des de qualsevol punt de vista és un relat esplèndid de la desaparició del poble apatxe i del naixement de dos nous i diferents estats, Mèxic i Estats Units.

El fil conductor de tota la narració és el viatge, quasi iniciàtic, del propi autor i la seva família al territori on van viure els darrers apatxes, entre els quals Geronimo, per entendre aquest poble. Un viatge que els porta de Nova York a Arizona i Nou Mèxic, a la zona, que en el segle XIX havia estat en litigi amb els estats de Sonora i Chihuaha de Mèxic. A partir d’aquí la història salta en el temps i en l’espai per entendre la manera de viure dels pobles indis de la zona, i particularment els apatxes, i de les relacions que es van establir entre ells i els nous estats de Mèxic i d’Estats Units, que, amb més o menys exit van perseguir fins a l’extinció a aquestes comunitats.

L’autor és dur en la descripció de les crueltats comeses per tots els bàndols, però si bé exposa el salvatgisme de totes les comunitats com a grup, i com a exèrcits, sap diferènciar la individualitat americana en la que hi ha individus bons, mentre que quan parla dels indigenes fora del marc del conflicte, els seus valors no són tant individuals com comunitaris. El lector acaba entenent i estimant els apatxes, i admirant certs valors militars d’individus concrets, però no se li escapa que Amèrica neix d’un genocidi, i de la voluntat d’igualar quan en realitat les societats americanes actuals són un crisol de cultures, també indies.

És la història del final d’un món, d’un món arrelat a la terra i que, amb la més gran de les crueltats se’ls desarrela i se’ls anul.la, convertint-los amb éssers de fira.

Una petita joia per pensar i revisar l’arribada dels europeus a Amèrica. Una lectura molt aconsellable. I una curiositat, l’autor descendent d’un exiliat català de la guerra civil a Mexic va fer totes les gestions per reclamar la nacionalitat espanyola, i al final s’ho va repensar perquè havia de jurar, explicitament, fidelitat al rei.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la històrica, Petites joies per pensar, Uncategorized

L’art de portar gavardina

Sergi Pàmies

Es tracta d’un recull de tretze narracions curtes que ens presenten petites escenes, vivències o records amb un gran detall, i a l’hora un dinamisme brillant. L’autor, tant descriu un esdeveniment, com una emoció o fins i tot una sensació, amb el resultat d’una lectura molt agradable i creativa, ja que sovint el lector pot veure’s refectit, no tant en els fets concrets, però si en les relacions pares i fills. Una lectura amena i molt aconsejable.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la costumista

Novel.la

Pol Beckmann

Novel.la és, en certa manera, un experiment narratiu, on l’autor juga amb la ficció i la realitat confonent-les fins a un punt que el porta a la bogeria. Beckmann n’és l’escriptor protagonista que viu en dos món paral.lels, connectats pel fet que està escrivint una novel.la sobre un malalt terminal, el senyor Bled i que sovint apareix com una serp en els dos móns. D’una banda en el seu món de ficció crea una dona a qui estima amb bogeria i és l’amor ideal, en l’altre, s’enamora d’una dona real amb tots els seus defectes i virtuds, i al final ambdues dones es barregen. Creació, ficció, realitat es barregen i tot plegat dóna lloc a un món interior inestable que el porta a la bogeria.

El plantejament és interessant i ambiciós, però a mi no m’acabat de convencer.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la fantàstica, Novel.la intimista

Orlando

Virginia Woolf

Un clàssic que no deixa indiferent, o agrada molt o no agrada gens. He de dir que vaig començar a llegir-la amb molt escepticisme, però a la segona pàgina ja m’havia atrapat i no em va deixar fins al final. Em va entusiasmar. I en aquest cas l’expressió atrapar és literal, ja que el narrador que explica la biografia d’Orlando es dirigeix al lector directament i a les seves espectatives, juga amb ell, el manipula i el porta cap a on l’interessa. La vida d’Orlando és un recorregut des de l’Anglaterra elisabetiana fins al Londres del 1928, moment en que està escrita, es situa en geografies diferents, d’Anglaterra a Constantinoble, i té tant un punt de vista tant masculí com femení, ja que a la meitat de la història el personatge canvia de sexe.

El ritme de la narració s’adapta a cada moment i així la primera part és més lenta i més cerimoniosa, el XIX quasi no existeix i el món contemporani és trepidant amb les escenes dalt del cotxe i en els grans magatzems. A mesura que avança la lectura té fragments més complexes, com els propis temps. És curiôs com Woolf aprofita el pas per les diferents èpoques per fer una reflexió sobre els escriptors del moment, començant per l’omnipresent Shakespeare.

Sense que al lector li sembli una reivindicació l’autora fa patent la situació discriminatòria de les dones, com quan en el seu retorn de Constantinoble com a dona es troba amb els seus drets retallats enfront de l’home. Un altre tema que apareix a Orlando és el de l’orientació o identitat sexual, amb escenes esplicites de lesbianisme i de nou és una constatació, no tant una reivindicació, però el resultat és el mateix i a més és contundent.

El temps narratiu, l’estructura…. una petita meravella: un clàssic.

Deixa un comentari

Filed under Petites joies per pensar