Esperando el diluvio

Dolores Redondo

La nova novel.la de Dolores Redondo canvia els paisatges de Navarra i Galícia per els Trossachs d’Escòcia i la ciutat de Bilbao. Malgrat el canvi d’escenaris la natura segueix sent un dels protagonistes principlas de la novela, no només geogràficament sinó també l’atmosfera, i ja el propi títol ens en dóna una pista. L’any 1983 la ciutat de Bilbao va patir una de les inúndacions més grans de tota la seva història, en un sol dia d’agost van caure més de 600 litres per metre quadrat i la ciutat va esdevenir un escenari dantesc, on Redondo situa bona part de la seva novel.la. Però l’aigua i la pluja torrencial no és només un personatge a Bilbao sinó que també ho és a Escòcia, on transcorre la primera part de la novel.la.

A banda de l’aigua i el paisatge el protagonista d’aquesta història és un detectiu de la polícia escocesa que, tot i està de baixa, persegueix un assassí en sèrie, persecució que el porta a Euskadi on l’acompanyen diversos personatges entranyables com un ertzaina i un noi deficient, a banda de Maite. Aquesta persecució i la pròpia situació del protagonista de la història, molt malalt, permet a l’autora reflexionar sobre diversos temes a banda de les referències a les llegendes locals, a les que Redondo ens té acostumats. Escriu sobre la mort i la vida, sobre la mort, sobre ETA i les seves relacions amb lRA irlandès, sobre la creació de la polícia basca i la seva relació amb la població euskaldun….

Tot plegat i el ritme de la trama fa que el lector quedi enganxat ja a les primeres pàgines i, val a dir, que no decep. Tot i això hi ha un personatge que a mí m’ha resultat col.locat amb calçador per tal de poder desplegar certes reflexions al voltant de l’enfermetat, la vida, la mort, i es tracta de la Dra. Elizondo, psiquiatra. El personatge és interessant però la seva aparició resulta poc creïble.

Una lectura molt entretinguda i interessant.

Luz de verano, y después la noche

Jon Kalman Stefansson

Fa uns quants anys vaig descobrir aquest autor islandès amb la meravellosa Trilogia del muchacho, tres volums on la brutalitat del paisatge i el clima d’Islandia són els grans protagonistes de la vida i el caràcter dels islandesos.

Fa poc es va editar Luz de verano, y después la noche que va escriure abans de la Trilogia, el 2005, pel qual va guanyar el premi Nacional de literatura d’Islandia. És una novel.la curta concebuda com un conjunt d’històries independents, que en llegir-les juntes formen un quadre que reflecteix la quotidianitat d’un poble, que podria ser qualsevol poble islandès, tot i que el situa a la costa mig oest de la illa.

La solitut, la desesperança, les relacions entre la gent, les pors, l’aïllament… temes que desprès desplegarà a la trilogia delmuchacho ja hi són presents, esboçats amb delicadesa i un cert sentit de l’humor. És una metafora de la vida de l’home en un medi hòstil, on la llum i la foscor, sobretot la foscor marquen la vida de la gent.

Mostra una vida allunyada de la civilització occidental però que n’és coneixedora i en viu, en part les conseqüències. Una lectura que fa reflexionar sobre el sentit de tot plegat.

La zona muerta

Stephen king

L’autor de Carrie i El resplandor, dues novel.les a les que, a diferència del que em passa habitualment, vaig arribar-hi a partir de les pel.lícules que les van adaptar, és un escriptor de best sellers sorprenent i molt interessant. La zona muerta és una narració del 1979, una història atraient, sorprenent i molt interessant.

El protagonista de la història desperta d’un coma de més de quatre anys amb un sisè sentit que li permet captar el fons de les persones, els seus estats d’ànims, els seus propòsits i veure el passat i el futur. És capaç d’ajudar a la polícia a descobrir a un assassi en sèrie i de preveure el futur del país que està encisat per un polític proper i populista. Però la novel.la és molt més que la història d’aquest home, és una reflexió sobre la vida i la mort, i com la vida és vista com a quelcom quasi pitjor que la mort i no pas com un do. És una reflexió sobre l’ètica, tant professional de metges , periodistes i polítics, com personal i individual. I és sobretot una reflexió sobre si els fins justifiquen els fets.

Recupera un tema que apareix de manera recurrent a la literatura: què farieu si davant tinguessiu una persona com Hitler i tinguessiu el do de saber què faria en un futur: el genocidi, la guerra… el materieu per evitar-ho, en ares a un bé major? O no farieu res per no influir en la història i sobretot perquè no deixa de ser un atemptat a la vida. Davant d’aquest dilema moral, quina actitud prendrieu.

Amb una narració dinàmica i brillant, la seva lectura és a l’hora entretinguda i interessant. Una petita joia.

El tunel 29

Helena Merriman

El tunel 29 és un dels tunels més emblemàtics que es van excavar entre el Berlin occidental i el Berlin Oriental per poder creuar el mur i escapar del règim comunista. És va fer famòs perquè va permetre la fugida de 27 persones i la cadena nordamericana NBC va poder fer-ne un reportatge i que el món veies que estava passant al Berlin de la guerra freda.

Escrit com una novel.la documental, la periodista britànica Helena Merriman, presenta al lector tota la brutalitat de la construcció del mur, mostra com en una sola nit, famílies i amics van quedar separats per un mur que va anar creixent en magnitut i repressió. La novel.la és especialment reeixida en mostrar l’impacte d’aquest mur en la vida dels ciutadans, a l’hora que ho situa en un moment històric molt delicat.

El moment polític que presenta és un dels períodes més agressius de la guerra freda, quan Washington i Moscu, enfrontats en diversos fronts s’amenaçaven amb un atac amb armes nuclears, la gent tenia por i construia refugis antinuclears, i Berlin es veia com un lloc on qualsevol actuació podia ser el detonant d’un conflicte que es veia com apocaliptic. La novel.la ens mostra l’impacte d’aquesta situació en les decisions de Kennedy i de Krushev i explica algunes de les actituds d’inhibició dels països Occidentals a Berlin.

La novel.la també ens mostra la necessitat d’Alemanya Oriental per tancar-se i no permetre que els seus ciutadans dispossessin d’informació per qüestionar el règim, a l’hora que desplegaven tal repressió que creaven una societat aterroritzada i paralitzada.

D’altra banda, és també la història de la construcció del tunel i de la fugida, i sobretot del paper de la NBC, i d’alguna manera del periodisme occidental per mostrar al món la tragedia humana que tota la situació representava. A l’hora que es posa en evidència les relacions entre el poder polític i la premsa, que a vegades, fins i tot en el suposat mon lliure, també és acallada en ares d’interessos polítics que es suposa defensen un bé major.

El resultat és molt interessant, tot i que des del meu punt de vista el final de la història perd ritme i resulta una mica decebedor. Tot i així, la seva lectura és molt interessant i aconsellable.

Proscrita

Anna North

Es tracta d’una història situada a l’oest americà al segle XIX, un lloc i una època on els pioners conquerien noves terres i on podien aspirar a un futur millor. Però aquest tòpic dels westerns no era cert per tothom. En aquest cas la novel.la posa el focus en les dones que no eren capaces de tenir un fill. En un món on part de la supervivència era asegurada per la descendència, no poder tenir-ne era vist com una desgràcia, i com tot allò que no s’enten es buscava un culpable. Les dones infertils eren mal vistes i sovint acabven rebutjades i perseguides com a bruixes, culpables del seu destí.

Aquest tòpic tampoc era cert en el cas de la gent de color lliure, no lligats a l’esclavitud, o d’aquells que tenien tedències sexuals diferents, que sovint també es convertien en bocs expiatoris de qualsevol fet negative

I és en aquest món i des d’aquesta mirada que Anna North desplega la història dels seus proscrits, la història d’un grup de persones que viuen al marge de la societat i que per sobreviure l’ataquen. No vull fer cap espoiler i per això us recomano aquesta lectura, curiosa i diferent, on el lector és convidat a veure un oest diferent.