Patria

Fernando Aramburu

Esplèndida i brutal.

He de reconèixer que m’havia resistit fins la setmana passada a agafar aquest llibre que tanta gent em recomenava, però la idea d’una història al voltant d’ETA i el terrorisme no m’atreien de manera especial.  Finalment, però, vaig iniciar la seva lectura i m’ha captivat. M’ha meravellat com l’autor, sense descriure els atemptats i la violència dels atemptats etarres, ha estat capaç de descriure tota la violència soterrada generada per l’entorn abertzale.

Sovint he llegit com dues famílies d’ètnies diferents, per exemple serbis i croates, veïnes i amigues de tota la vida, d’avui per demà prenen partit i s’enfronten en una guerra fraticida, oblidant els lligams teixits al llarg dels anys, i m’ha colpit aquesta mateixa imatge en un poble basc, on els bàndols els definia, no ja l’origen, sinó les pintades i les decisions d’un col.lectiu d’un entorn molt tancat . L’escriptor enllaça el relat de la seva història a partir de la relació entre dues famílies amigues que en un moment donat es situen o els situen en dos bàndols diferents, vícitmes i “abertzales simpatitzants d’ETA” i com viuen els membres de la família de la víctima d’atemptat i la família d’un dels membres del comando etarra   des del moment en que es produeix la divisió.

La novel.la és molt interessant i planteja molts punts de reflexió, però no és neutral, pren partit pel bàndol de les víctimes i sovint la imatge de l’entorn abertzale apareix molt simplificat i fins i tot maniqueu.

Hi ha un altre aspecte de la novel.la que mereix un comentari a banda i és el tractament netament diferenciat dels caràcters femenins contraposats als masculins i dels joves contraposats als grans. Bittori (dona de la víctima) i Miren (mare del terrorista) es dibuixen com a dones fortes però sense matissos, per contra el marit de Miren i els fills d’ambdues, Xabier i Gorka, són personatges aparentment més dèbils , però a l’hora amb més dubtes, menys contundents, més realistes. Les filles, a diferència de les mares, Nerea i Arantxa tenen més clars i foscors i els seus caràters són més matitzats. Probablement cal llegir aquests personatges més com arquetipus que no pas a un nivell intimista.

Tot i això, és una novel.la absolutament recomenable, a banda d’una lectura molt profitosa i  entretinguda.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Novel.la històrica, Novel.la social

Casa de verano con piscina

Hermann Koch

Una novel.la estranya que m’ha deixat un regust agredolç.

D’una banda la història és interessant i gens previsible i la trama és molt dinàmica. Invita  al lector a reflexionar al voltant de la justícia quan hom decideix erigir-se en jutge sense ser-ho i sentint-se víctima, i de la medicina, tant des d’un punt de vista ètic com des de la vessant crítica de les institucions sanitàries a Holanda. També és interessant la idea que transmet sobre la importància de la imatge que hom té dels altres i d’un mateix, que sovint és enganyosa i pot tenir conseqüències fatídiques.

D’altra, la novel.la grinyola. L’inici de la història, narrada en primera persona pel protagonista, un metge, situa el lector en el present, de tal manera que la trama vindria ser com un flaix back previ al desenllaç final, però quan acabes de llegir-la, la sensació que em va quedar és que l’entrada hauria d’haver estat escrita en passat i no en present, independentment dels salts en el temps i l’espai que l’escriptor utilitza. És desconcertant.

A un altra nivell, més particular, l’agressivitat del llenguatge quan descriu els cossos humans, a mi em resulta francament desagradable.

 

Deixa un comentari

Filed under Novel.la negra

The handmaid’s tale (El conte de la criada)

Margaret Atwood

Abans de res, una premisa: vaig comprar el llibre del taulell de novetats més valorades pel New  York Times a una llibreria de l’aeroport de Salt Lake city , tot pensant, i disculpeu la ignorància, que comprava la darrera novel.la d’aquesta escriptora canadenca. La meva sorpresa va ser quan en començar a llegir la “nova introducció” de l’autora vaig prendre consciència que la novel.la va ser escrita el 1984 i que si ara tornava a ser novetat era degut a la sèrie que s’havia emès recentmnet per televisió, basada en aquest llibre.

La data de la història no és baladí. El conte de la criada es situa en món futur (o no) en una societat autoritària on un poder suprem defineix les lleis, estableix els diferents grups socials i vetlla pel compliment dels seus mandats en un món on tothom vigila a tothom, on qualsevol pot reportar una falta i on hi ha una poderosa xarxa d’espionatge que està formada pels “Eyes”. Un món, amb regles diferents a les d’Orwell a 1984, però on la idea del “gran germà” que tot ho veu i tot ho controla és present. La història d’Atwood té, però grans diferències amb l’obra d’Orwell.

Un dels temes claus de la nova  societat és l’oposició patriarcat i matriarcat, i sobretot com el control de les dones per a tenir fills és una eina política, clarament masclista, malgrat en diversos moments es presenta el món femení com a tant o més poderos que el masculí a l’hora de conformar la quotidianitat i sobretot a l’hora d’assegurar la continuïtat de l’espècie i d’aquest món. La societat de Gilgead presenta 6 tipus de grups femenins:

  • Les Tietes, vestides de marró, que vetllen per la formació de les dones destinades a procrear.
  • Les Esposes, vestides de blau, amb la idea de blau virginal, que són les dones dels homes poderosos, formen famílies i crien els nens, sovint d’altres dones.
  • Les Filles, vestides de blanc que es casen, en el marc de matrimonis arrenjats, amb altres homes poderosos.
  • Les Martes, vestides de verd, que són les criades que fan les feines de la llar.
  • Les Criades destinades a procrear, vestides de vermell, que la única missió que tenen és procrear.
  • I les esposes econòmiques, vestides amb ratlles  de colors, que corresponen a l’estrat més baix de la societat.

És una societat molt rígida, on qualsevol falta es castiga durament. En contraposició a aquesta societat femenina, el món dels homes quasi no hi està descrit més enllà dels Comandants i  dels Angels, que són guardians, posant sobre la taula la idea que el paper important és el de les dones, encara que l’organització del sistema estigui ideat i governat per homes. És una clara contradicció.

Un segon element constant és la religió. Una religió que impregna tots els aspectes de la vida quotidiana i on la posta en escena és clau. Això es veu ja d’entrada amb l’ús simbòlic dels colors. I en aquesta mateixa línia es descriu la persecució religiosa d’altres creences i sobretot dels falsos conversos.

El tercer aspecte que sorpren i resulta molt atractiu és el context. La novel.la es texeix al voltant del diari d’una de les criades que vesteix de vermell, i està destinada a procrear, i correspon a l’època en que aquesta organització s’està consolidant. Ella recorda el món anterior, el nostre, i mostra com amb la por, el terror, i la delació s’imposa aquest nou món. És una època on encara hi ha resistència i on el record d’un món passat és viu. D’altra banda aquest manuscrit està sent analitzant en un món posterior on la societat ha canviat, no acabem de saber com, però en tot cas no ha suposat un retorn al món previ a Gilgead. Resulta molt angoixant.

I com s’havia gestat aquella societat? Tot un clàssic, la generalització de la violència i els atemptats féu que la gent renuncies a la llibertat a canvi de la seguretat.

Brillant.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la fantàstica, Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar

Tierra de Campos

David Trueba

Una història interessant, en format autobiogràfic, on el protagonista és un músic que, sense ser un supervendes, pot viure de la música. A partir d’aquest punt de partida i amb l’excusa de portar les cendres del seu pare al seu poble natal a “Tierra de Campos”, Trueba desenvolupa diverses línies argumentals,  sempre plantejades antagònicament. A mi , particularmnet m’han atret dues d’aquestes línies:

  • La importància o no de  l’origen. Mentre que pel pare del protagonista, i per alguns dels seus coetanis, el poble natal, la terra, la tradició és un referent clau en la vida, per Dani no ho és, no li serveixen com a referent sinó que li costa entendre’ls. En aquesta mateixa línia el viatge i l’estada, d’alguna manera iniciàtica, al Japó, on troba l’amor i el seu present, suposa l’oposició a l’origen castellà i fa que es replantegi molts aspectes de la seva vida.
  • La música com a forma de vida en un món de festa contínua i on la imatge és fonamental, o viure la música des d’un àmbit íntim, personal i familiar. La contraposició d’aquestes dues maneres de viure de la música és origen constnat de reflexió al llarg de la novel.la.

Una novel.la interessant i entretinguda, una bona lectura d’estiu.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista

Los cinco y yo

Antonio Orejudo

Una novel.la molt interessant, tant en la forma com en el fons. Escrita com si fos autobiogràfic, l’autor introdueix al lector en la presentació d’un suposat llibre escrit per un amic seu ( que és real). Toni, el protagonista, explica a travès dels records que li desperta la lectura d’aquest  llibre, i que el porta a reviure la seva infantesa a l’Espanya dels anys 60 amb el baby boom, tant la pròpia com la dels seus congeneres i a l’hora recorda les novel.les juvenils d’Enyd Blyton que el van acompanyar. Paral.lelament el suposat llibre, titulat After five es presenta com la continuació de la saga dels cinco d’Enyd Blyton. A partir d’escriure sobre la joventut i la maduresa dels personatges de Els cinco, reflexiona sobre la seva pròpia maduresa i la de la seva generació.

Jo, que també, formo part d’aquesta generació i llegia els cinco, m’he vist atrapada pel llunyà record de l’època. Però l’autor no vol en cap moment que el lector oblidi que tot es ficció i tant en la suposada novel.la com en la pròpia realitat introdueix fets i idees absolutament fantàstics i impossibles, o no?.

Realitat o ficció, creïble i verosimil o increible i fals .. El Quixot, Faulkner i Ulisses apareixen citats, i no és una casualitat. Molt interessant. Una proposta diferent que val la pena llegir.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la històrica, Novel.la intimista, Novel.la social

Bull Mountain

Brian Panowich

Novel.la negra americana diferent i sorprenent, on res és el que sembla, on el bé i el mal es barregen i formen un tot indisoluble. Una història de lligams profunds i d’emocions contraposades. Amics que són germans i germans que són enemics. Una trama on la persecució policial amaga venjances, setiments de culpa i intents de redenció. Molt interessant, llàstima del cop efectista del final ( no us faré spoiler), que fa que tota la novel.la perdi la força brutal que anuncia.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la negra

La vida entera

David Grossman

Una novel.la excepcional. L’autor situa al lector a Israel i des del punt de vista d’una dona jueva descriu una societat militaritzada i aterroritzada. L’autor no amaga la realitat dels territoris ocupats, ni les incursions, sovint salvatges que hi fa l’exèrcit israeli, però el seu punt de vista és a l’altra banda, la seva és la mirada del jueu de classe mitjana que viu a Tel Aviv, a Jerusalem. El jueu que té una família, té uns fills que fan el servei militar durant tres anys i que sovint moren en guerres o razzies contra els seus veïns, famílies que viuen amb la por que el seu fill no torni. Famílies que tenen por que l’autobus que agafin sigui l’escollit perquè un musulmà s’autoimmoli. És demoladora la idea d’un pare que busca una ruta segura perquè el seu fill torni d’escola a casa, i s’adona que tots els camins han estat llocs d’atemptats, i al final sols és capaç de dir-li al fill que corri.

Grossman atrapa al lector amb l’itinerari vital d’Ora, la mare que parla del fill que és a l’exercit i explica tota la seva vida per lligar-lo a ella, a la realitat, a la vida. Un itinerari que va més enllà en el temps fins a la guerra del Yom Kipur, i a l’hora recorre tot Israel, del nord fins a Jerusalem, de manera que l’itinerari vital esdeve també un itinerari per la seva terra, d’arrelament.

No deixa indiferent, i en un moment de judicis preestablerts és una mirada incisiva que porta al lector a la reflexió. Brillant.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la històrica, Novel.la social, Petites joies per pensar