Emmanuel Carrère
Una novel.la que no deixa indiferent. Escrita amb aquella senzillesa i proximitat que sembla fàcil i amaga un procès creatiu costòs i difícil. Amb un to intimista que atrapa al lector com si li parlessin a cau d’orella, Carrère es despulla i ens mostra el seu jo més personal i intim.
A partir de la idea d’escriure un llibre sobre el ioga, des d’una mirada personal però en absolut partidista ni propagandista, l’autor parteix d’un retir de meditació però es presenta com algú que practica el ioga i la meditació a la seva manera, sent conscient que sovint, quan medita, els pensaments de tota mena flueixen i s’han d’apartar, i això el fa molt proper en la seva pràctica, al menys a mi que m’hi he sentit identificada.
Ràpidament la història, com la vida, agafa camins inesperats i l’autor confessa la seva realitat. Fa particep al lector de la seva bogeria. Home depressiu, als seixanta anys li diagnostiquen un trastorn bipolar i ha de ser ingressat a un sanatori mental, on viu moments dramàtics que comparteix amb el lector, i que, al menys a mi, m’han frepat moltissim.
La història segueix el fil conductor de la vida de Carrere que va passar un temps a Leros on va treballar i conèixer de primera mà la història dels migrants a la Mediterrània. No generalitza, parla d’experiències personals i en aquest cas ho fa presentant-nos 4 menors no acompanyats que fugint d’Afganistan i Pakistan busquen trobar-se amb parents o amics a Europa que els permetran refer una vida partida. És una imatge potent, a l’hora realista i molt interessant. Particularment m’ha sorprès la importància dels smarphones i les xarxes per aquest joves migrants com allò que recull tot el què és la seva vida.
És una reflexió sobre la vida i la mort, i sobre com sobreviure. Esplèndida.