Noches de Reikiavik

Arnaldur Indridasson

Es tracta dels origens a la policia d’Erlendur. En aquesta història, Erlendur és un jove polícia que patrulla els carrers de Reikiavik, un estiu a la decada dels 60. El futur comissari apareix com un policia que s’ocupa de mantenir l’ordre, la qual cosa vol dir baralles, borratxos… i que en el seu temps lliure decideicpx esbrinar que s’amaga darrera la mort d’un rodamon amb el que va parlar un parell de vegades.

L’interessant de la novel.la és el quadre que dibuixa de les nits islandeses més enllà de les llars i les vides quotidianes. És un món depriment amb homes i dones sense llar que es mouen entre l’alcohol i la violència, una violència, sovint de genere, que juntament amb l’alcohol és omnipresent a la societat islandesa i està a la base de la història de la novel.la.

Val la pena.

Yo, Julia

Santiago Posteguillo

Fa poc vaig descobrir aquest autor de novel.les històriques situades a l’antiga Roma. Després de llegir Los asesinos del Emperador que parteix del periode de l’Emperador Domicià, un home egocèntric, despota, violent, boig i narra el seu assassinat, amb els antecendents en el govern de Vespasià i Titus, i continua amb la seva successió amb Trajà, el primer emperador no nascut a Romà, a Yo, Julia, l’autor fa un salt en el temps i situa el lector al govern d’un altre emperador sanguinari, Comode, que també mort assassinat, i l’ascens de l’emperador Septim Sever, recolçat per la seva esposa, Julia.

Si bé el lector podria pensar que serà una novel.la que continua la trama uns quants anys més tard, aquesta nova entrega proposa alguna novetat interessant, sobretot a nivell del punt de vista del narrador. D’una banda, la novel.la comença amb un fragment d’un diari escrit amb posterioritat pel metge de la cort Gal.lè, que introdueix els fets, sabent-ne el desenllaç, i aquest recurs narratiu va apareixen al llarg de tota la novel.la. D’altra banda, el punt de vista i protagonista principal no és l’emperador, sinó la seva esposa l’emperadriu, donant-li un paper bàsic en l’esdevenir dels fets. És una visió molt contemporània, molt dels nostres dies trasl.ladant-ho als temps de l’imperi, amb una mirada molt femenina.

D’altra banda la narració és dinàmica i molt entretinguda, plena de traïcions, ambició desmesurada, poder… pel meu gust una mica massa pàgines dedicades a batalles, però el resultat és una novel.la molt entretinguda.

Rencor

Gianrico Carofiglio

Gianrico Carofiglio va neixer a La Puglia, a Bari, on ha estat magistrat antimafia, i fins i tot va entrar en política on va formar part d’una comissió també antimafia, a part d’escriptor. Rencor, la seva darrera novel.la, està protagonitzada per Penelope Spada, una ex fiscal, que va haver de deixar la seva carrera a magistratura per no haver seguit els procediments establerts, i es dedica a la investigació privada de manera il.legal ja que no disposa del permissos corresponents. Tot i això els seus origens a magistratura li donen experiència i un ampli coneixement sobre el comportament humà i la seva relació amb actes delictius.

A Rencor, Penelope s’enfronta a una cas molts extrany ja que no hi ha indicis de delicte en la mort d’un prohom, metge, d’un aparent atac de cor, però la filla, desheretada en favor d’una segona esposa molt jove, creu que aquesta el va assessinar per tal d’evitar que canvies de nou el testament. A partir d’aquesta excusa la trama permet, que a travès dels pensaments i reflexions de Penelope, el lector vagi descobrint els personatges i la pròpia història de Penelope que la va portar a haver d’abandonar la Magistratura. L’autor ens endinsa en una història de sentiments, més que no pas fets, de prepotència, de menyspreu, de poder… i sobretot de la història recent de les lògies masòniques. Al final el desenllaç és del tot inesperat, però l’interessant és el viatge, és el mentrestant.

Interessant.

Los inocentes

Maria Oruña

Es tracta de la sisena entrega de la série de “Los libros del Puerto Escondido”, protagonitzats per la tinent de la polícia judicial, Valentina Redondo.

És una història entretinguda, ben tramada i amb un ritme endimoniat que fa que al lector li costi deixar el llibre. Situat a Cantabria entre Suances i Puente Viesgo, cerca deixar enrera els tòpics i sorprendre el lector, tot i que no sempre se’n surt massa bé. Agafant com exemple el perfil del sicari, resulta interessant la idea de reflectir els seus orígens i pensaments i anar més enllà de la pura descripció dels seus actes, però al no aprofundir, es queda a mitges i acaba resultant poc creïble.

D’altra banda, l’autora utilitza com a crossa frases que anticipen el que vindrà després per tal que el lector en prengui nota. Així, en diverses ocasions indica que un fet serà clau per resoldre l’entramat de la història. Des del meu punt de vista el resultat no és massa satisfactori, ja que trenca el ritme de la novel.la i és massa forçat.

Tot i això la lectura és molt entretinguda i m’han quedat ganes de recuperar les primeres entregues de la sèrie.

Las hijas de la criada

Sonsoles Ortega

És el darrer premi novel.la i és una novel.la molt fluixa. La història és absolutament previsible i completament linial. No té cap mena de ritme, igual narra un enamorament com un naufragi, sense despertar cap interés al lector. Els persontages i la història són completament plans, els seus sentiments no tenen matissos i els seus actes són neutres, sense ànima.

És com un folletó barat sense cap mena de gràcia. I el desenllaç absolutament no creïble.

No m’agradat i sincerament és una lectura obviable.