Tus pasos en la escalera

Antonio Muñoz Molina

La darrera novel.la de Muñoz Molina és realment curiosa i sorprenent, una història difícil de catalogar i que no deixa de sorprendre al lector en cap moment, sobretot en el capítol final. A la contraportada qualifiquen Tus pasos en la escalera de novela de suspense psicològic en la que la memòria, la raó i la por són elements que determinen la realitat tangible,  però jo no he llegit un thriller psicològic, he llegit una història molt més interessant i molt més sútil. Per a mi és la narració de l’evolució d’una obsessió com a trastorn mental. El fil conductor és un home que s’ha trasl.ladat a viure de Nova York a Lisboa, on s’ha instal.lat a un apartament de característiques similars  i hi ha reubicat tots els mobles i la decoració de la mateixa manera. El narrador és el protagonista que seguint els seus pensaments i records ens va explicant detalls de la seva vida anterior i la seva situació actual, a l’espera que arribi la seva parella, Cecília, omniscient al llarg de tota la novel.la. En els primers capítols el lector viu amb el protagonista la mudança, certament extranya en la seva obsessió de mantenir la mateixa atmosfera de la seva vida a l’altra banda de l’Atlàntic. Poc a poc els pensaments, els comportaments, les reaccions del protagonista posen en alerta al lector. Un cop instal.lat, la informació que va donant està farcida de petites alarmes: Cecília és neurocientifica i estudia el comportament dels cervells de les rates davant del desconegut i del dolor (no es parla de por), i el narrador-protagonista apuntala la seva història amb explicacions científiques que hauria fet ella; les lectures que l’absorbeixen fan referència a situacions de soledat extrema i supervivència; i els límits entre la realitat, el record i el futur es van difuminant en el món del personatge. S’ailla, no tant per por als altres sinó com a necessitat vital. I aquesta realitat (perquè a la seva ment tot és realitat, fins i tot allò que és una fabricació del seu cervell) va accelerant el ritme i atrapa al lector que intueix què està passant però només ho descobreix als dos capítols finals.

Una lectura agraïda i interessant. Un llibre que es pot llegir com la història d’un dol patològic davant d’una pèrdua.

Anuncis

Construir i habitar

Richard Sennet

Aquest llibre és un assaig divulgatiu sobre l’impacte que els plans urbanístics o les maneres de construir ( ell parla de ville) tenen sobre una societat molt diversa que conviu a la ciutat, i al revès, com els ciutadans  (cité) es relacionen amb els edificis i els espais públics. Dues premises:

• És un d’aquells llibres divulgatius que no cau en l’erudició i el tecnicisme  sinó que és entenedor i té una prosa fluida i entenedora, i d’altra banda tampoc cau en la superficialitat de molts llibres divulgatius que acaben parlant d’evidències sense aportar ni coneixement, ni eines de reflexió.
• L’autor no és urbanista, és un sociòleg, i en alguns aspectes es nota. No per això el llibre deixa de ser molt interessant.

Sennet planteja el llibre en dos àmbits diferents. Primer fa una exposició històrica de grans actuacions urbanistiques i com van impactar en les societats del moment, i en destaca els boulevards del París de Haussmann, la construcció de Central Parc a Nova York i el Pla Cerdà a Barcelona.

A partir d’aquí el recorregut històric es fa més sinuós i planteja alguns dels grans reptes de l’úrbanisme dels darrers temps. Com que no es tracta d’explicar el llibre, en comentaré alguns que m’han atret i dels quals m’he quedat amb ganes de saber més.

D’una banda el creixement ràpid de grans ciutats en països del “Sud global”, aquell que fins fa poc anomenavem països en vies de desenvolupament. Ciutats, que algunes ja existien i d’altres són absolutament noves,  com Xangai, Delhi, Medellin, Iquique que han crescut seguint diferents models de relació entre la ville (construcció i urbanisme) i la cité (els ciutadans). L’objectiu de tots aquests desenvolupament urbanístics és que responguin a una funció que pot ser una mobilitat fàcil del lloc de residència al lloc de treball, uns espais porosos que permetin la convivència de diferents grups ètnics o diferents classes socials, i com alguns d’ells han tingut èxit tal com eren concebuts, d’altres han canviat per l’ús que n’han fet els seus habitants, i d’altres simplement han fracassat i són espais fantasmes no utilitzats.  El cert és que mentre llegia sobre Delhi, que vaig visitar l’any 1994, m’adonava que hi ha tot un món del que ja no queda res i ha evolucionat a una gran velocitat.

Un altre tema que m’ha cridat l’atenció és a les ciutats del “Nord Global”, on si bé hi ha canvis ràpids, a nivell urbanístic són més lents perquè creixen molt poc, i per tant es pot plantejar una modificació més treballada, sobretot per millorar les relacions socials i les relacions amb l’entorn urbà i la natura.  Aquí d’una banda parla d’edificis i d’altre d’espais urbanístics.  Utilitza els termes ciutat / construcció oberta o tancada i els exemples són perfectament identificables. L’edifici de Google és tancat perquè a dins els treballadors hi troben de tot i no tenen cap necessitat de sortir i relacionar-se fora, també és tancada aquella ciutat on una autopista creua la ciutat separant dos barris, per contra la ciutat o construcció oberta permet l’intercanvi, la relació, el canvi. Els exemples són molt atractius, el cas de Medellin amb la construcció de biblioteques aquitectonicament destacables a barris molt empobrits i d’un telefèric que uneix un d’aquests barris amb el centre és especialment exemplar. He de dir però que dubto una mica de la realitat perquè quan explica la idea de les “superilles” a Barcelona ho fa des d’un marc teòric que no respon a la pràctica real que a dia d’avui té aquesta proposta a la ciutat.

Sennet exposa la idea de la superilla com una recuperació de la idea de Cerdà per tal que els vianants recuperin els carrers i es reformuli la circulació. Pressupossa que aquesta proposta urbanística ha de partir a les illes de l’eixample, de manera que 9 illes de cases formin una superilla dins de la qual només hi circulin vianants i el transit es desvii per la perifèria. Aquesta és la teoria. La realitat és que la primera superilla s’ha implementat al barri del Poblenou a la zona del 22@, en uns carrers on hi ha molt poc habitatge i en canvi hi ha moltes empreses de logística i concessionaris de cotxes. El resultat és que la superilla no ha esdevingut un espai social on els veins es troben, i no només això sinó que actualment els carrers interiors de la superilla són transitables i hi ha aparcaments. Potser les autoritats haurien de valorar l’experiència. En canvi hi ha un munt d’experiències d’èxit en aquesta línia en ciutats mitjanes com Granollers, Rubi, Vic que han peatonalitzat els centres de les ciutats i han trasl.ladat el trànsit a les vies perifèriques.

I això em porta al darrer tema que m’ha portat a reflexionar i que ha despertat en mi un gran interès: la cocreació. L’urbanisme i els edificis es poden projectar des de baix (la cité) o des de dalt (les autoritats, els experts). L’autor defensa el plantejament de la cocreació com la fórmula ideal (un model molt de moda), i el porta a un extrem al proposar que “l’expert” ha de explicar les tècniques, els materials, les formes de construcció,   i la comunitat a partir de tot aquests coneixements i de les propostes que puguin plantejar aquests experts és qui (sense l’expert present) ha de decidir el projecte. Sennet afirma que amb aquest model el ciutadà sent més seva la ciutat (i això és extensible als edificis), molt més que en una consulta on se li presenten diversos dissenys i n’ha de triar un. El cert és que si bé estic d’acord que si un participa en un procés o projecte se’l fa més propi, tinc seriosos dubtes del paper transcendental que se li atorga. Particularment hi ha, com a mínim,  dos aspectes que revisaria:

• Qui defineix els representants de la comunitat que han de participar en el procès d’una cocreació i en base a què.
• La proposta final, un cop s’ha fet la participació, hauria de correspondre a l’expert. Cal que reivindiquem la figura de l’expert i que aquest assumeixi la responsabilitat que li pertoca, sinó es devalua la importància del coneixement. O el paper de l’expert consisteix en donar la informació perquè la comunitat prengui la decisió més adequada, que ell ja preveia?

Com podeu veure un bon llibre per aprendre i per reflexionar, fins i tot per no estar-hi d’acord. Paga la pena.

 

Donde me encuentro

Jhumpa Lahiri

Aquesta autora nascuda a Londres de pares bengalis ens sorpren amb un llibre absolutament íntim i personal. No és ni un diari, ni una autobiografia sinó un conjunt de reflexions personals sobre el seu estat i cada pensament l’ubica en un lloc. El títol fa una referència a un lloc físic i cada reflexió porta per títol un espai o un temps concret (“A la vorera”, “A la caixa”, “A un sopar”, “A l’agost”) però l’espai o el temps són l’excusa per escriure per a trobar-se ella mateixa, una dona sola que ha escollit aquesta forma de vida però que intenta trobar-se en el més íntim a ella mateixa.

És un llibre deliciós, un molt bon regal per Sant Jordi.

La trena

Laetitia Colombani

Una lectura deliciosa, poètica i molt humana. La trena són tres històries que tenen tota una colla de punts en comú i que s’acaben entrellaçant, metafòrica i en la pròpia història, talment com si fessin una trena amb els cabells d’una persona.

L’autora ens explica tres històries de tres dones que decideixen prendre el control de la seva vida i canviar.

D’una banda ens presenta la vida de Smita, a la India, una hindú de la casta dels intocables, una dona creient, que com a membre de la casta més baixa, no té cap mena de possibilitat de canviar de vida, ni ella, ni la seva filla, ni de prosperar. Smita vol que la seva filla estudii, vol que aprengui a llegir i pugui fer una feina diferent, però la societat de castes, no només no li ho permet sinó que la castiga i la humilia. Aquest és el fet que li fa prendre la decisió d’enfrontar-se a la realitat i buscar un nou camí i construir-se el seu destí,esdevenint mestresa de la seva vida.

A la segona història ens situem a Palerm, a Sicilia, on Giulia ha deixat els estudis als setze anys per treballar amb el seu pare en el negoci familiar, que compra cabells, els puleixen, tenyeixen i arreglen perquè després se’n facin perruques. Després d’un accident del pare, Giulia descobreix que el negoci familiar està en fallida i s’enfronta amb la família per reconvertir un ofici tradicional en un negoci amb una visió més moderna i ambiciosa. Curiosament, aquesta decisió va acompanyada d’un home sihj, un home que no es talla els cabells, perquè la seva religió no li ho permet, i procedeix de la India.

Finalment, Sarah viu a Montreal i és una superwoman: advocada d’èxit, amb tres fills i capaç d’assumir tots els reptes de la seva vida social, professional i familiar amb una imatge de dona forta que pot amb tot. En aquest cas la malaltia, posa en evidència la seva humanitat i és l’esperó que la porta a lluitar per la seva llibertat personal, sense la presó de l’ascens social.

Són tres dones que s’enfronten a la societat, la família i a ella mateixa per ser lliures i controlar el seu destí.

I amb una poesia increible, les vides d’aquestes tres dones es trenen.

Universitat per a assassins

Petros Markaris

La darrera entrega de la sèrie del comissari Kostas Kharitos torna a proposar-nos una trama policiaca que a l’hora li permet a Markaris fer una crítica ferotge de la situació de la Grècia actual. Trobem un Kharitos promocionat provisionalment amb la jubilació de Guinkas, i que per tant entra en relació directa amb les forces polítiques, i apren a controlar-se i a ser “políticament correcte”. D’altra banda Markaris presenta la situació demoladora de les Universitats gregues amb una situació econòmica de fallida i amb uns professionals que ja no són tant vocacionals com una manera de guanyar-se la vida, o el que és pitjor un trampoli per saltar a la polîtica i a l’hora una salvaguarda, un lloc on tornar quan abandonen la política o la política els fa fora.

Entretinguda, com sempre. Un valor segur.

Cap a la bellesa

David Foenkinos

Una novel.la d’una gran bellesa que he començat el migdia i no he pogut deixar fins al final. Després de Charlotte, on l’autor feia un recorregut per la vida, a travès de la seva obra, de Charlotte Salomon, Foenkinos continua en un registre narratiu on l’art és un dels protagonistes. En aquest cas, l’art, que permet als protagonistes de la novel.la trobar la calma en el seu interior, és sobretot, el retrat femeni.

El retrat de Jeanne Hebuterne de Modigliani, La boja de Gericault, la fotografia de Maud, o els autoretrats juguen un paper clau en tota la novel.la, a l’hora com a un reflex de l’interior de l’artista i com una manera de parlar i comunicar-se entre el pintor, el retratat i l’espectador.

Però aquesta és l’expressió externa i Foenkinos, a Cap a la bellesa parla sobretot de l’interior, de la depressió i la culpabilitat. De la necessitat de reinventar-nos després d’un trauma, dels efectes guaridors de l’art i del suicidi com una escapatòria. Parla del pas de la vida a la mort com un trànsit que s’enuncia abans, igual com en el pas de l’amor al desamor.

Una novel.la esplèndida per llegir i rellegir.

Digues un desig

Jordi Cabré

El darrer premi Sant Jordi és una novel.la complexa que, amb una trama prou original, reflexiona sobre les interelacions entre la realitat i la ficció, la veritat i la mentida i la presència del subconscient en aquestes relacions. La història fa un veritable homenatge a l’obra surrealista daliniana, i així al llarg de tota la narració cita obres del pintor

La novel.la es planteja en dues trames que comencen paral.leles i que acaben convergint i juxatposant-se. Un autor de ficció troba, un Sant Jordi una novel.la seva autobiogràfica que ell no ha escrit i que en la qual no reconeix cap dels fets que li passen, i a partir d’aquí el lector es troba llegint d’una banda, l’autobiografia, a travès de la lectura de l’escriptor sorprès, i d’altra el diari de l’escriptor, intentant esbrinar qui i com s’ha escrit aquesta biografia en forma d’autobiografia. Les dues línies argumentals es van apropant fins a fondre’s en el tercer capítol, que és quan la lectura esdevé més surrealista i a l’hora filosòfica, en plantejar la idea de la creació, tant literària de personatges i històries, com de la vida, la realitat, la ficció i la relació amb el subconscient.

El surrealisme també és present en el plantejmanet de les relacions sexuals i de la relació entre l’Ell i l’Ella, amb escenes molt eròtiques i imatges eminent ent fàliques.

Una obra interessant, però des del meu punt de vista no del tot reeixida, ja que a vegades les descripcions m’han resultat excesivament feixugues i trencant el ritme narratiu.