Aquell antic missatge de l’amor

Vicenç Llorca

Una sorpresa en majúscules. Vaig agafar aquest llibre amb una certa recança, com cada vegada que llegeixo un llibre d’algú que conec. En Vicenç és un company i, si bé el fet que el llibre no sigui una autoedició, ja dóna una certa tranquilitat, em fa respecte que la novel.la no m’acabi d’agradar i haver d’escriure una crítica, sempre constructiva, però que no deixa de posar en evidència que el llibre no m’ha convençut.

No ha estat, en absolut, el cas. El llibre m’ha atrapat des de la primera frase i no he pogut deixar la seva lectura fins al final (de fet l’he llegit en un cap de setmana) i un cop he tancat el llibre he redescobert el títol, ja que se m’havia passat per alt un article molt significatiu. A vegades la rapidesa ens enganya i jo havia llegit “Aquell antic missatge d’amor” quan el títol és “Aquell missatge de l’amor“.

La seva narrativa és essencialment poètica. El relat és fluïd i transcorre com un riu, a poc a poc però constant, i és àgil i resulta fàcil en la seva complexitat. Les reflexions al voltant de la memòria i el mite, tant a un nivell personal com col.lectiu són complexes i molt interessants, i a més molt comprensibles gràcies a una redacció senzilla i clara. Passat, present i futur s’entrallacen, igual que es combinen realitats físiques i emocions i sentiments a partir de somnis i mites. La modernitat i la tradició conviuen en el temps i en l’espai, i així el protagonista, Xavier, es mou entre l’Amèrica moderna i la Barcelona mediterrània i europea tradicional, però aquesta només és una imatge, i a l’Amèrica dels gratacels, el fum de les clavagueres i la velocitat de les transaccions, hi oposa l’Amèrica dels indis, de l’oest, la magnificiència de Bryce Canyon que situat a les Rocalloses esculpit pel temps i on es fan present l’esperit de les tribus indíes de la zona, de l’orígen, mentre que, en paral.lel a Barcelona aquest esperit fundacional es troba a les pedres, al subsol que recull les herències de molts pobles (grecs, ibers, romans…).

A la novel.la les llibreries, la música, l’art són uns protagonistes més en aquesta recerca multidimensional del jo i de l’amor. És una reflexió sobre la importància de la soledat i del món interior en un món globalitzat, sobre la necessitat de les humanitats en un món cièntific i tecnològic sovint salvatge i deshumanitzat, sobre els temps i els seus ritmes, i és sobretot una recerca del què és l’amor.

Potser la part que m’ha costat més en la lectura ha estat el referent al mite dels centaures i l’unicorn, no tant per la metàfora en si, que resulta clau per entendre la història, sinó per l’enfoc de la societat barcelonina que mantè viu l’esperit fundacional de Barcelona (tot i que ben podria ser cert que fins i tot existeixi).

He disfrutat, i en faré algun altra lectura, perquè és un llibre dens en idees i que permet al lector diferents graus d’aproximació. Una recomenació, sens dubte, i una felicitació a l’autor.

Anuncis

La mort del comanador (1)

Haruki Murakami

Esplèndida. He de confessar que quan es tracta de Murakami no soc imparcial, és un dels meus autors preferits i el llegeixo amb una certa predisposició a que m’agradi.

Aquest és el primer volum de la història i resulta engrescador. Aquesta història està narrada en primera persona. El protagonista és un pintor, que durant sis anys ha estat casat i s’ha guanyat la vida com a retratista de directius d’empreses i polítics de segona línia, i que un bon dia la dona li diu que el seu matrimoni s’ha acabat. Des d’aquest moment el pintor inicia una nova vida que primer el porta a un viatge en cotxe pel Japó i després a viure en una casa solitària a una vall prop d’Odawara, on havia viscut un famòs pintor japonès, pare d’un amic. Aquí la seva pintura, el seu estil com a retratista evoluciona i comença a explorar un món diferent.

Com a molts dels seus llibres diversos mons es barregen i conviuen en dimensions diferents, només que en aquest cas, a diferència de a 1Q84, no són món paral.lels sinó diferents: el món real, el món de les idees, i el món dels somnis. En el llibre aquests tres móns són realitats que s’entrellacen i conviuen, sovint de maneres estranyes i oníriques. I mentrestant el pintor evoluciona i els personatges que retrata passen a formar part d’ell. I de fons un quadre del pintor que havia viscut a la casa, un quadre d’estil japonès que dóna nom al llibre i que amaga un secret sobre la vida del seu autor que va viure a Viena a l’època de l’Anchluss i que en tornar al país del sol abandona l’estil occidental per destacar com a pintor d’estil japonès on els espais blancs i buits tenen tanta importància com els colors i les línies.

Intueixo que aquest Volum I és la presentació dels personatges i dels diferents móns que conformen la realitat.

Friso pel segon volum.

Aprendre a parlar amb les plantes

Marta Orriols

Han estat diverses les persones, que em coneixen com a lectora, que em van aconsellar aquesta novel.la al voltant de la doble pèrdua d’una parella, perquè primer t’abandona i just després mort en un accident. Així que les expectatives eren altes, i això a vegades no sempre és bo.

M’agrada llegir novel.les que plasmen experiències de dol. Potser és una manera de compartir la meva pròpia vivència després de la mort, ja fa 10 anys, del Jordi, el meu marit. Julian Barnes, Rosa Montero, Joyce Oates, C.S Lewis, Marti i Pol, Allende, Neruda i tants d’altres han escrit sobre la seva experiència sobre la pèrdua i m’he perdut en la seva lectura, m’hi he trobat. Aprendre a palar amb les plantes és un repte perquè la pèrdua és doble, la protagonista perd la seva parella dues vegades, primer quan li comunica que la deixa, i després quan mort. Al marge del fet que a nivell social la pèrdua visible és la de la mort, la seva vivència ha de ser molt diferent. Tot i això sentiments com la ràbia, la impotència, la tristor, la resignació segur que hi són. I és aquí on la novel.la no m’ha convençut, no m’ha arribat ni tan sols a tocar. Hi he trobat a faltar la capacitat de fer arribar al lector la brutalitat i la força dels sentiments que es produeixen després d’una pèrdua. Cada dol és diferent, però a la major part de llibres que parlen d’una experiència de pèrdua m’hi he vist reflexada, encara que ha haguès viscut d’una altra manera. En canvi a la història de la Marta Orriols només he trobat frases aïllades però no m’ha tocat.

Definitivament, no m’ha convençut.

Entry Island

Peter May

Sorprenent, molt més que una novel.la policiaca. Vaig descobrir Peter May arran d’un viatge a Les Hebrides Exteriors i les seves novel.les, on el paisatge i les tradicions de Harris i Lewis són molt més que un escenari, són un protagonista més, aconsegueixen atrapar el lector tant per la trama policiaca com per el trosset d’història d’aquelles illes escoseceses que explica.

Entry Island transcorre a les illes Magdalenes del Canada, situades al golf de Sant Llorenç, on en el segle XIX van arribar milions d’irlandesos i d’escocesos. Si bé el punt de partida que uneix la trama policiaca i la història dels avantapassats dels protagonistes està agafada una mica pels pèls, i jo gosaria dir, un amica forçada, després de l’inici de les dues trames, les dues històries s’imbriquen i resulten apassionants. Simplement no pots deixar el llibre i tant vols saber com es resoldrà l’assassinat, com què va passar amb els avantpassats escocessos dels que seguim la història. Entry Island és la història de les Highlands Clearences. Al segle XIX, coincidint amb l’hambruna per la malura de les patates que va assolar Irlanda i bona part d’Escòcia, a les Highlands els lairds i senyors que eren propietaris i senyors de tot el que formava part de la terra, inclosos els seus habitants (serfs de la gleva), van decidir canviar les concessions de la terra a aquests pagesos per tal de canviar els camps de conreu per pastures i generalitzar la ramaderia d’ovelles. Al mateix temps van expulsar els habitants, van cremar els pobles i les cases i sovint els van embarcar cap el Canada en unes condicions infrahumanes. Bona part d’aquests lairds eren anglesos mentre que els pagesos eren escocesos i la seva llengua i cultura er ael gaèlic, per la qual cosa les Clearences, tenen un punt de neteja ètnica. L’arribada al Canada tampoc fou fàcil, menys coneguda que Ellis Island, la Grosse Ile, era l’illa d’entrada on els emigrants havien de guardar quarentena en molt males condicions i sovint no arribaven a entrar al país.

Els personatges de Sime (Simon) i kirsty (Ciorstaidh) resulten complexos en la seva dualitat a multiples nivells, en el temps i en el lloc i cultura (anglesa/gaèlica) i l’autor demostra una gran mestratge a l’hora de descriure els seus estta d’ànim, i en particular la sensació de l’insomni.

Molt recomenable.

Mrs Dalloway

Virginia Woolf

Un clàssic. Una novel.la brillant on l’autora desenvolupa multiples tècniques narratives, des de la descripció detallista d’una habitació, parc o carrer a l’expressió de la veu interior que tradueix en paraules els pensaments dels protagonistes, passant per un tractament del temps narratiu que acompanya al lector a temps passats per entendre el fer dels personatges en el present. La narració flueix de tal manera que el lector es sent portat en el temps i en l’espai com si fos un travelling cinematogràfic on els personatges es troben i la càmara canvia el focus d’atenció, abandonant un personatge per seguir-ne un altre, i no sols a nivell fisic i descriptiu sinó també a partir dels pensaments i les opinions sobre l’altre.

Si bé Mrs Dalloway, un dona d’uns cinquanta anys, casada amb un polític mediocre, i amb una filla adolescent, està al centre de la trama, la història s’exten com una xarxa. La novel.la es situa en un sol dia, durant el qual ens explica els preparatius de una festa i la vetllada en si, i al seu voltant es desplega com si s’obris un plànol fotogràfic i la història canvia i segueix altres personatges amb els quals s’ha trobat ella, com Peter Walsh o Hugh, i també altres amb qui aquests s’han topat en l’espai del parc com Septimus Warren Smith, o altres llocs. Aquest mateix fil que vincula diferents personatges i històries en l’espai s’utilitza per trasl.ladar al lector en el temps i parlar-nos del senyor Parry o la Sally Seton. Aquests salts en el temps i l’espai permet que l’autora presenti una novel.la coral amb una delicada polifonia, on són molts els personatges als quals posa veu.

A banda de la meravellosa narració, Virginia Woolf aborda temes que li són contemporanis i qüestions emocionals que la toquen d’aprop. Parla de la depressió i la malatia mental , vinculat al trauma d’un veterà de la primera guerra mundial que és incapaç de continuar vivint, de la situació de la India des d’un punt de vista britànic que no enten de castes i no entreveu la futura independència, de les dones a l’Anglaterra d’entreguerres, on mentres unes lluiten per tenir un paper actiu en la societat, altres són els suports dels seus marits, del matrimoni…

Una joia.

Solenoide

Mircea Carterescu

És un llibre que no deixa indiferent. És un viatge a travès de la vida, i sobretot, de la ment de l’autor i resulta un recorregut molt estrany i apassionant. L’escriptor recorre móns diferents que coincideixen en el temps però s’ubiquen en diferents dimensions, en diversos somnis, en els seus records, tot recreant móns onírics, sorprenents, obscurs i estranys que atreuen al lector que es veu atrapat en un món absolutament fantàstic. Carterescu es mou en múltiples dimensions, hi ha mons en dimensions matemàtiques diferents que es multipliquen fins a l’infinit, o en dimensions naturals diferents, com el món dels acars.

És una lectura molt plàstica. A mesura que el lector entra en el món oníric de Solenoide a mi m’han vingut al cap imatges de les pressons de Piranesi o dels quadres surrealistes de Dali.

Els somnis són delirants, plens de màquines , amb els solenoides al cap devant, amb les quals els homes es barregen en un món fantàstic i absorbent, hereus dels futuristes.

Al llarg de la novel.la el tema de la mort i el sentit de la vida està present de manera constant, juntament amb el naixement que significa l’entrada a la vida i la malaltia. En aquest marc apareixen els piquetistes, un grup de gent que es rebela contra la mort, la malatia i la vellesa. És una visió existencialista, una visió negativa del futur del nostre món, i a l’hora resignada.

I paral.lelament aquests móns, l’autor explica pinzellades de realitat amb descripcions d’un Bucarest soviètic despersonalitzat i ruïnós i de l’escola 86 amb els personatges que hi viuen.

Una novel.la per rellegir i rellegir, una i una altra vegada….

Próxima estación, Atenas

Petros Markaris

El creador del comissari Kostas Jaritos, que ha aprofitat les seves novel.les per fer una crítica de la situació esconòmica i social que pateix Grècia des de la crisi econòmica, que va suposar el rescat del país per part de la Unió Europea i el principi d’un malson que no acaba, ens proposa una visita a la ciutat d’Atenes a partir del recorregut de la línia 1 del metro, més coneguda com a Electrico, que fou la primera, i que creua tota la ciutat des del Pireu fins a Kifisià.

L’estructura del llibre és molt senzilla: cada estació és un capítol, i a cada capítol l’autor fa un triple recorregut. Markaris camina pels carrers del barri i el descriu, a més recorda com era i n’explica els canvis, no només urbanístics sinó també socials, i així descobrim on els grecs de classe mitjana han abandonat un barri i ha estat ocupat per immigrants, ens explica com la globalització ha fet que tanquessin tavernes i locals de quan era petit i s’han substituit per cafeteries o restaurants de cadenes modernes i minimalistes, i a l’hora reflexiona sobre la política, però sobretot, la societat grega.

Un llibre de viatges amb un plus, a banda d’una lectura entretinguda.