Ioga

Emmanuel Carrère

Una novel.la que no deixa indiferent. Escrita amb aquella senzillesa i proximitat que sembla fàcil i amaga un procès creatiu costòs i difícil. Amb un to intimista que atrapa al lector com si li parlessin a cau d’orella, Carrère es despulla i ens mostra el seu jo més personal i intim.

A partir de la idea d’escriure un llibre sobre el ioga, des d’una mirada personal però en absolut partidista ni propagandista, l’autor parteix d’un retir de meditació però es presenta com algú que practica el ioga i la meditació a la seva manera, sent conscient que sovint, quan medita, els pensaments de tota mena flueixen i s’han d’apartar, i això el fa molt proper en la seva pràctica, al menys a mi que m’hi he sentit identificada.

Ràpidament la història, com la vida, agafa camins inesperats i l’autor confessa la seva realitat. Fa particep al lector de la seva bogeria. Home depressiu, als seixanta anys li diagnostiquen un trastorn bipolar i ha de ser ingressat a un sanatori mental, on viu moments dramàtics que comparteix amb el lector, i que, al menys a mi, m’han frepat moltissim.

La història segueix el fil conductor de la vida de Carrere que va passar un temps a Leros on va treballar i conèixer de primera mà la història dels migrants a la Mediterrània. No generalitza, parla d’experiències personals i en aquest cas ho fa presentant-nos 4 menors no acompanyats que fugint d’Afganistan i Pakistan busquen trobar-se amb parents o amics a Europa que els permetran refer una vida partida. És una imatge potent, a l’hora realista i molt interessant. Particularment m’ha sorprès la importància dels smarphones i les xarxes per aquest joves migrants com allò que recull tot el què és la seva vida.

És una reflexió sobre la vida i la mort, i sobre com sobreviure. Esplèndida.

La primera piedra

Val McDermid

Novel.la negra ambientada a l’Escòcia actual i protagonitzada per una inspectora que dirigeix una unitat que investiga crims no resolts, que es consideren freds i històrics, però no suficinentment antics com perquè no visquin familiars o amics que busquen respostes.

La trama encaballa tres crims, la investigació dels quals coincideix en el temps i permeten a l’autora presentar els personatges protagonistes i les seves relacions.

La història és entretinguda i permet al lector reflexiona sobre les relacions de poder o si la finalitat justifica els mitjans. Tot i això, el ritme de la novel.la és desigual, i és d’aquelles que desprès d’una narració pausada, amb les cinc planes finals resolt la trama, i deixa obertes les hsitòries personals per a future entregues de la saga.

Una lectura per dies de relax.

L’any que va caure la roca

Pep Coll

Una història curiosa i entretinguda situada al Pallars en plena transició. Una nit d’hivern la caiguda d’una roca sepulta tot un poble que desapareix. Els supervivents, joves del poble que havien baixat a la discoteca intentaran reconstruir-lo. Aquest és el punt de partida i permet a l’autor explicar no només la història de la desaparició de Malpui sinó també la història de la transició al món rural, on va coincidir amb el despoblament, amb una transformació de l’agricultura en una Europa bàsicament urbana. Una mirada a una època i a un món convuls de la nostra història recent.

Aquitània

Eva Ga Saenz de Urturi

Un thriller històric que no m’ha acabat de convencer. La trama es situa a la França de les creuades, quan regnaven els Captets i alguns dels seus vasalls, com els ducs d’Aquitània eren més rics i poderosos que el propi rei. Un periode on el poder eclesiàstic era a l’hora terrenal i espiritual i el món occidental tenia dos Papes. La pròpia història de l’època és, de per se, un thriller, i aquest és el punt de partida del darrer Premi Planeta, que té com a protagonistes la duquesa Leonor d’Aquitania i Lluis VII de França, dos joves que arriben al poder i seran el focus de totes les intrigues, que comencen per les que els enfronten, malgrat o degut al seu matrimoni.

La novel.la té un bon començament i la presentació dels personatges és potent i permet intuir una novel.la històrica que desplegarà una trama de suspens. Però a mesura que avança la història els personatges perden presència a costa de la trama del suspens. No negare que la novel.la és entretinguda, però l’inici prometia més.

Entretinguda.

Los crimenes del Ártico // El espiritu del hielo

Mads Peder Nordbo

Es tracta de les dues primeres entregues d’una serie policiaca protagonitzada per un jove periodista danès, que desprès de la pèrdua de la seva família en un terrible accident de cotxe es trasl.lada a Nuuk, capital de Groenlàndia, on va viure la seva primera infància en una base nordamericana.

La primera sorpresa és el protagonisme del paisatge i l’entorn de Groenlàndia, que l’autor presenta i ens mostra com un entorn hostil on el fred i la foscor marquen les vides de la gent. Un lloc on els pobles estan aïllats i per trasl.ladar-se d’un lloc a un altre cal fer-ho en vaixell, helicopter o en trineu. Unes comunitats tancades i omnipresents. Una imatge d’una societat violenta i agressiva, on el suicidi, els maltractaments i les violacions són omnipresents. Una imatge no molt engrescadora d’aquella societat.

Un altre punt interessant de la novel.la és l’interès geopolític de Groenlàndia a nivell mundial i les conseqüències que té per a la política local.

El punt de partida promet i la primera novel.la , Los crimenes del Artico, resulta molt entretinguda i sorprenent. Els personatges són foscos i molt agressius com un reflex de l’entorn. El resultat és una història violenta en una societat masclista, violenta i amb un constant maltracte i violació a les nenes i a les dones. Una història narrada en dos periodes, el 1973 i el 2014 amb dues històries que s’entrellacen i s’acaben resolen, aparentment. I dic aparentment perquè en començar la lectura de la segona entrega, El espiritu del hielo, hom s’adona que la història no estava tancada ni resolta i la trama es recupera. Per a mi la segona novel.la és més desigual i la trama a vegades s’embolica excessivament, i alguna capítol com el de la història de Badur i Simin resulta, pel meu gust excessiva.

La segona entrega acaba amb una incertesa i deixa al lector pendent d’una tercera entrega. Una proposta interessant, tot i que potser una mica desigual.