La Muntanya Màgica

CAPÍTOLS  I  i  II

Els dos capítols inicials serveixen a Thomas Mann per a presentar a Hans Castorp, però sobretot per a introduir diversos temes que ens acompanyaran al llarg de tota la novel.la. En el primer capítol l’autor ens introdueix a un món paral.lel, el món dels malalts de tuberculosi en un sanatori força exclusiu a Davos, un món on el temps s’atura, on el llenguatge canvia i també les prioritats, un món on la mort es banalitza,  probablement perquè és tan present en la vida d’aquesta població que és la única manera de conviure-hi. Sorpren el tractament del temps, la seva relativització,  però no només el temps sinó també les distàncies. Aquest primer capítol és l’entrada a la Muntanya Màgica.  I és quelcom que continua essent actual. De fet per això és una obra clàssica, atemporal.

La trama és simple, una viatge en tren per a visitar el seu cosí malalt de tubercolosi, però l’important és la reflexió i el pensament, la història actua sols de fil conductor. Un element curiós la presència del número 7, el nombre de capítols i l’habitació 34 (3+4=7), un nombre simbòlic.

Si el primer capítol introdueix al lector a un món on el temps i els valors canvien radicalment, el segon serveix per presentar l’època i la societat de Hans Castorp, que d’alguna manera és una alegoria d’aquest món. Mann fa un dibuix de l’Europa de principis de segle XX, una societat sense valors, sense objectius, en plena crisi finisecular, un món on els valors aristocràtics del segle XIX resulten tradicionals però sense futur, i no està clar cap on anirà. Un món mediocre i caòtic. De nou podríem establir una relació amb el món actual.

De nou la reflexió sobre el temps i la seva relativitat, i també la importància de la imatge, que sempre resulta relativa, quan Hans Castorp veu el seu veritable avi en un retrat o bé en el taüt de cos present, enfront de l’home que coneixia i va tractar però que veu com a interí, per no dir impostor.  Ambdues idees no són noves, Marcel Proust ja hi havia aprofundit anys abans, però conviden a la reflexió.

Hans Castorp pertany a una família aristocràtica, és elitista i això es percep a la novel.la, però és també la imatge d’una societat que ja té mentalitat burgesa, sobretot pel que fa al concepte de treball com una obligació i un valor per ell mateix. Aquesta segona idea es contraposa a la percepció aristocràtica, i, per això mateix, ens ajuda a entrar en aquesta Europa que es preparava per viure el final de l’imperis austrohongarès. Aquest, però és un aspecte de la novel.la que no vam tractar en públic.

CAPÍTOL III

El proper dia, ens instal.larem ja al Sanatori com a escenari principal, i intentaré presentar les meves reflexions i també les del grup, això sí, sense avançar la trama i sense spoilers, el tema és el capítol tres, i jo tinc una mentalitat certament prussiana.

El capítol tres situa al lector en un dia al sanatori, des del matí fins a la nit, un dia que transcórre lentament i on hom té la sensació que es passa el dia menjant, passejant i reposant. El temps passa lentament i un queda tip només d’imaginar els continus àpats. A partir d’aquí queda clar que La Muntanya Màgica té múltiples lectures i cada lector s’endinsa en la novel.la d’alguna manera dirigit per allò que més l’ interessa. Hi ha qui en fa una lectura més filòsofica i simbòlica, i no veu la muntanya com un sanatori sinó com un lloc enlairat situat per sobre de les societats malgrat en el fons acabi sent una baixada als inferns, hi ha qui el llegeix en clau de l’impacte de la malaltia en la vida i la mort dels pacients i el seu entorn més immediat, hi ha qui la llegeix en clau històrica i veu en el món del sanatori una imatge de la societat de l’època en un moment de canvis molt important, i també hi ha qui la llegeix en clau del lloc que ocupa enla història de la literatura.

He de confessar que la meva lectura de La Muntanya Màgica té una doble vessant. D’una banda no puc deixar de llegir-lo com una imatge del món dels malalts, un món on la incertesa, on el fet que hom sempre estigui pendent dels resultats d’unes proves que marcaran la seva vida, fa que el temps es relativitzi i que es visqui al dia, que es vulgui apurar cada moment del dia i que tot es vanalitzi una mica, per fer més soportable la realitat, la presència amagada de la mort.

D’altra banda m’apassiona la lectura en clau d’imatge de la societat i el pensament de l’època. I aquí les diferents intervencions del grup em van desorientar una mica. Es va parlar de l’oposició entre “kultur” i “Civilisation” , de la possibilitat d’entendre el sanatori com un lloc de reclutament del moviment nacionalsocialista, de la mort de Rosa Luxemburg… Així que abans de continuar, abans que Setembrini es faci més present he decidit bussejar una mica per la història.

           EL MARC HISTÒRIC

Thomas Mann comença a escriure La Muntanya Màgica  el 1912 i es va publicar el 1924. Va aturar-se a l’inici de la primera guerra mundial i la va reprendre el 1920. Entre ambdues dates hi ha tres esdeveniments claus: la Primera Guerra Mundial i la caiguda de l’imperi alemany i l’adveniment de la República de Weimar. De fet, l’estada al sanatori de Hans Castorp és previ a la guerra mundial, tot i que en els diàlegs i en alguns paràgrafs es despleguen idees clarament posteriors.  La vida decadent i mediocre  de la burgesia europea abans de la gran guerra és el teló de fons de la història. Durant la gran guerra Alemanya passa de ser una gran potència industrial, belicista i ultranacionalista com correspon als darrers imperis europeus, un món on es defensa la tradició enfront la democràcia, a fundar una República Democràtica, i aquest mateix canvi és el que va viure el propi Thomas Mann.

El 18 de gener de 1871 es culmina la unificació d’Alemanya i es va proclamar Guillem I com a Kaiser o emperador. A partir d’aquell moment Alemanya va creixer i es va convertir la primera economia industrial d’Europa i en una gran potència amb una potent burgesia, de qui els Krupp serien  els referents. Es una època de contradiccions. Si bé s’instauren alguns valors democràtics i hi ha un Bundestag on està representat el poble, tot ho ha d’aprovar el Kaiser, per la qual cosa la idea de democràcia és una falàcia.

El 1907 Europa queda dividida en dues grans aliances, d’una banda la triple Aliança formada pels imperis de centreeuropa i la zona Oriental,  formada per Alemanya, Aústria i Itàlia, d’altra la triple Entente, formada per les democràcies de França i Gran Bretanya i contranatura la Russia tsarista, enemic d’Alemanya. La derrota de la Triple Entente a la guerra va suposar la ruina d’Alemanya i una època convulsa de redefinició política.

Itàlia i Settembrini

Nacionalisme progressista
S’inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d’un poble de viure en comú i d’estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.

Alemanya i Castorp

Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s’inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions…), i no és tant el resultat d’un consentiment i d’una voluntat, sinó de la recerca d’una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Realpolitik
Nom que rep la política d’estat seguida per Bismarck, segons la qual calia servir els interessos de l’estat, per damunt de qualsevol altra consideració. En aquest sentit, Bismarck va escollir la via autoritària per a dur a terme la unificació alemanya. La unificació no es faria per decisions de la majoria, sinó, com ell mateix deia, “pel ferro i per la sang”. Per a aconseguir el seu objectiu va dedicar el màxim esforç a preparar l’enfrontament contra Àustria, primer dotant Prússia d’un govern fort i reforçant l’exèrcit sota el comandament de von Moltke, i després assegurant-se la neutralitat d’Europa i l’aïllament d’Àustria. Tanmateix, mitjançant una política lliurecanvista va atreure la burgesia i va poder rebre suport econòmic a la seva tasca unificadora

La Revolució Alemanya (Alemany: Novemberrevolution) consistí en tota la sèrie d’esdeveniments que, a partir dels darrers moments de la Primera Guerra Mundial, es donaren a Alemanya des de novembre de 1918 fins març de 1919, els quals dugueren a l’abolició de la monarquia i a la instauració de la república.

El gener de 1919, la novella república va haver d’enfrontar-se a l’Aixecament Espartaquista, el qual es proposava instaurar a Alemanya un règim comunista seguint el model del govern bolxevic de Rússia. Llavors, els dirigents del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), que havien encapçalat la revolució de novembre de 1918, va decidir combatre els espartaquistes i esclafar la revolta. Durant tot el procés revolucionari, la política dels socialdemòcrates no fou mai foragitar del poder les antigues classes dirigents sinó menar una política conciliadora que les dugués a adaptar-se al nou règim democràtic; per això, buscaren l’aliança dels alts comandaments militars i usaren les forces paramilitars, dites cossos lliures o Freikorps, formades sovint per simpatitzants de l’extrema dreta nacionalista, per perseguir els espartaquistes. La revolució va cloure’s amb la promulgació de la nova constitució de la República de Weimar l’11 d’agost de 1919.

Els únics defensors de la República de tot l’espectre polític eren l’SPD i el partit del Zentrum, que hi donava suport amb condicions. Per això l’SPD va haver de fer coalicions amb partits no republicans com el DVP i el DNVP. L’oposició insurrecional tant de dretes com d’esquerres va acabar el 1923. Fins aleshores protestes comunistes i anarquistes, un putch liderat per Kapp i una insurrecció volkish a Munic. La República s’estabilitzarà i desapareixerà el perill insurrecional.

A nivell d’art és l’època de l’expressionisme amb Die Brücke i Der Blauer Reiter.

 

CAPÍTOL IV

Un cop situada en el marc històric de l’època he plantejat una lectura històrica de la novel.la en que Settembrini representa el nacionalisme democràtic que neix del poble i dona lloc a la unifiació italiana i que representa el liberalisme, mentre Hans Castorp representa Alemanya, més autoritària i ultra conservadora, de la mà de Prússia. D’altra banda també podem fer-ne una lectura més mèdica, sorpren com es feien visites a un sanatori de tuberculosos davant el gran risc de contagi, i aleshores es planteja el gran desconeixement que a l’epoca es tenia de la tuberculosi en particular i de les malalties infeccioses en general.

Ja en un àmbit més literari sorpren el tracta del narrador amb els seus personatges, i en general tos estem d’acord que no sent especial apreci per cap, i dibuixa els diferents caràcters com quelcom malalt, cosa que no ens hauria de sorprendre si pensem que esta retratant una societat que ell considera malalta i gris, mediocre.

CAPÍTOL V i VI

Es tracta de dos capítols llargs i molt densos.

En el capítol V el narrador es fa més present i el lector s’adona del creixement del personatge de Hans Castorp. Es tracten temes que suposen idees contraposades com el finit i el no finit, allò visible d’allò  invisible. Setembrini perd pes en la trama i sovint les disquisicions van de la mà del propi Castorp.

En  el capítol VI fa la seva aparició el personatge de Nafta i en un marc dialèctic apareix l’enfrontament de dues visions del món:  mentre Setembrini representa el món clàssic, les democràcies i també el món burgès, Nafta, jesuític, representa el món escolàstic, el món jerarquitzat amb un Déu omnipresent ( o una força), que sembla enllaçar amb una certa defensa del comunisme. Aquesta darrera idea suposa un cert desconcert, però si tenim en compte que les primeres comunitats cristianes es basen en una societat igualitària on tots s’ajuden, no és una relació absurda. Des de diferents punts de vista es busca una sortida a un món decadent. Durant tot el capítol, el lector té la sensació que si bé l’acció es situa abans de la primera guerra mundial, Mann escriu després de la guerra i això fa que el capítol resulti premonitori sobre allò que passarà després. Desconec massa de filosofia per endinsar-me per aquests temes que de ben segur estan més lligats del que aparenten.

Dos altres temes interessants són  d’una banda el paper del llenguatge, i d’altre el capítol de la neu, que a mi no deixa de recordar-me un quadre de Caspar David Friedrich:

Winterlandschaft mit Kirche. 1811.

 La imatge de la natura que empetiteix l’home, de l’home que res pot fer enfront la natura.

   EL MARC HISTÒRIC

Abans d’entrar al capítol VII, però arran de Mynheer Peeperkorn, i la seva personalitat carismàtica, davant la idea de’un líder de caràcter magnetitzant que atrau a la gent i fa que el segueixi, sense que ni ell, ni les seves idees siguin intel.ligents, m’he resituat de nou a l’època que transcorre La Muntanya Màgica i també al període històric durant el qual es va escriure per intentar entendre de què o de qui estem parlant. Ni a França, ni a Gran Bretanya hi ha liders polítics que arrosseguin masses, Hitler no és encara un personatge rellevant i el Putsch de Munich ens situa ja a finals de 1923. Qui ens queda? dues personalitats:

• Mussolini, que va fundar el partit feixista italià l’abril de 1921, i la marxa sobre Roma té lloc el 1922.
• Lenin, primer dirigent de la Unió Soviètica, que va encapçala la revolució de 1917 i va morir el 1924.

A nivell de curiositat no deixa de ser sorprenent que els dos líders polítics més carismàtics del moment corresponen a les mateixes nacionalitats que dues de les figures claus de la novel.la: Itàlia (Setembrini / Mussolini) i Rússia/Unió Soviètica (Mme Chauchat / Lenin).

CAPÍTOL VII

En aquest capítol el narrador reapareix per acompanyar el lector. Es fa evident el que havíem anat plantejant al llarg de la lectura i és el fet que el Sanatori, la Muntanya no és res més que una metàfora de la desorientació de la societat europea d’abans de la Primera Guerra Mundial, d’un món on s’han viscut molts canvis a múltiples nivells, tant científics, com tècnics i artístics però que no sap on va, una societat que s’està enfonsant, sense valors clars, que no entén què està passant, malgrat ho intenta fins que es deixa anar i al final és l’esclat de la guerra el que resolt amb una sacsejada la situació, i tothom abandona la Muntanya. El temps, present en tota la novel.la, és clau en aquest capítol, on personatges i lectors perden la noció del temps, i si en tots els capítols anteriors passa sols un any, ara en transcorren sis.

Nafta i Setembrini, les ideologies no aporten una sortida, i apareix la personalitat, la idea del lider carismàtic. Com en tota la novel.la es posen sobre la taula molts temes sobre els que parlar i aprofundir: l’amor, la musica…

Finalment, en els tres darrers episodis el temps accelera. Primer ens mostra un ambient prebèl.lic, en que els antics veïns s’enfronten per a no res, on les reaccions són absolutament forasenyades, i de cop tot despareix i sols queda la guerra, amb una darrera imatge completament embrutidora, on l’individu, aquell que s’ha reivindicat al llarg de tota la narració, desapareix entre la multitud, la massa silenciosa que va a lluitar per la seva pàtria.

Han Castorp, l’antiheroi és sens dubte la imatge d’aquesta societat malalta i desorientada que desapareix amb la Gran Guerra.

Ha estat un plaer llegir en grup La Muntanya Màgica , aquí no he pretès recollir totes les idees que s’han debatut, sinó aquelles que jo compartia, i encara no totes, però si una pinzellada d’aquestes sessions.