Fronteres

Vicent Partal

A mig camí entre una novel.la i un llibre de divulgació, Partal ens proposa una lectura sobre fronteres no traçades, no reconegudes però que sovint són més reals. Organitzat en capitols per ordre alfabètic presenta llocs on la frontera és evident malgrat ningú hagi d’ensenyar un passaport ni canviar de moneda. Algun dels capítol ens és proper i per això molt entendor com aquell que fa referència a la Catalunya nord o a Jerusalem, d’altres són més sorprenents com la d’un poblet que ha canviat de país més de set vegades i un vilatà mostra set passaports diferents quan no s’ha mogut de casa.

Una lectura amena i atractiva amb un estil molt periodístic i personal ja que cada capitol parteix d’una experiència pròpia de l’autor i val la pena llegir-ho per adonar-nos de la complexitat de la societat i del món actual

Los ultimos pianos de Siberia

Sophy Roberts

Una història curiosa i diferent. L’autora narra les seves experiències en diversos viatges a Sibèria a la recerca d’un piano per a una artista de Mongolia, un piano que tingui una història i una vida en un entorn hostil com és Sibèria.

A partir d’aquest motiu els capítols ens fan viatjar per les diferents regions de Sibèria per trobar aquests pianos que en el passat van arribar a Sibèria de la mà de gent molt diversa, no només deportats sinó homes i dones que buscaven aventures o un món per descobrir. És curios descobrir com ja en el segle XIX hi ha una aristocràcia que, condemnada i deportada cap a Sibèria pels tsars, traslladaven tots els seus bens cap al seu nou destí, i també pianos. Alguns d’aquests aristocrates eren artistes i un cop acabada la seva condemna s’hi van quedar, creant veritables cercles artístics.

L’època soviètica, fosca i terrible, va significar també la proliferació d’escoles de música arreu del país i també a Sibèria. La narració és brutal ja que l’autora cerca els pianos i la seva història, i a l’hora ens descriu la realitat actual, i apareix la incoherència d’un instrument valuòs en món empobrit i embrutit.

Un llibre molt curios

Umbrales

Oscar Martínez

Umbrales és, tal i com explicita el subtítol, un viatge per la cultura occidental a partir de les portes. És un llibre divulgatiu que escull 22 espais arquitectònics, centrant-se en portes, ja siguin entrades o no, per explicar no només a nivell artístic que representen i les seves característiques sinó també explicar que van significar a la seva època.

És un recorregut molt interessant que inclou obres d’èpoques molt diferents, començant per l’arquitectura megalítica del Dolmen de Menga i acabant amb l’arquitectura de la Bauhaus, passant per l’art romà, medieval, renaixentista, barroc…. En alguns casos són peces molt conegudes com la casa dels Vettii a Pompeia , el Panteó d’Agripa o l’edific de la Bauhaus, altres són obres no tant destacades però interessants per descobrir com la façana de la joieria Fouquet o la reixa de la finca Güell, però en tots els casos desperta en el lector l’interès per veure i coneixer aquell espai.

Malauradament el llibre (al menys la versió electrònica) no inclou les imatges d’aquestes portes, i obliga al lector a cercar-les per poder entendre-ho millor. En tot cas la lectura ha estat molt interessant i jo he pres nota de llocs a visitar o a revisitar amb una altra mirada.

Cuadernos perdidos del Japon

Patricia Almarcegui

Patricia Almarcegui no escriu un llibre de viatges sinó un recull d’imatges, de sensacions i d’experiències dels seus viatges al Japó i ho acompanya amb cites i referències literàries i cinematogràfiques.

Un llibre per llegir si heu anat o teniu intenció de visitar el Japó. Es una meravella. Jo vaig viatjar al Japó el 2013 amb els meus fills. Vaig llegir novel.les japoneses i un cop allà res ens va deixar indiferent. És un país sorprenent i que sovint no té massa a veure amb la imatge que en tenim, on la modernitat més potent està al costat d’un món tradicional, quan no vell. Llegint aquest llibre m’he tornat a sentir trasl.ladada a aquell món.

D’una banda, i tenint en compte que és un destí que sempre hem volgut repetir, he pres nota de destins que m’han cridat l’atenció, d’altra, quan descriu l’arribada i l’estada a Miyayima i Hiroshima he tornat a reviure el viatge. I a més he recollit un munt de recomenacions literàries

Próxima estación, Atenas

Petros Markaris

El creador del comissari Kostas Jaritos, que ha aprofitat les seves novel.les per fer una crítica de la situació esconòmica i social que pateix Grècia des de la crisi econòmica, que va suposar el rescat del país per part de la Unió Europea i el principi d’un malson que no acaba, ens proposa una visita a la ciutat d’Atenes a partir del recorregut de la línia 1 del metro, més coneguda com a Electrico, que fou la primera, i que creua tota la ciutat des del Pireu fins a Kifisià.

L’estructura del llibre és molt senzilla: cada estació és un capítol, i a cada capítol l’autor fa un triple recorregut. Markaris camina pels carrers del barri i el descriu, a més recorda com era i n’explica els canvis, no només urbanístics sinó també socials, i així descobrim on els grecs de classe mitjana han abandonat un barri i ha estat ocupat per immigrants, ens explica com la globalització ha fet que tanquessin tavernes i locals de quan era petit i s’han substituit per cafeteries o restaurants de cadenes modernes i minimalistes, i a l’hora reflexiona sobre la política, però sobretot, la societat grega.

Un llibre de viatges amb un plus, a banda d’una lectura entretinguda.