Morir sabent poques coses

Joan Enric Barceló

Una descoberta. Es tracta d’un recull de narracions curtes que tracten , des de diferents punts de vista: de la mort i del dol, de com els morts o els moribunds continuen al regne dels vius i la relació que estableixen entre ells. Les diferents històries estan relacionades entre elles i hi ha personatges que semblen sortir d’una dels contes curts per col.lar-se a la següent història.

Cada història té un punt de vista diferent, des del propi mort, a la veu de la consciència o la dona que parla amb el seu marit en coma, o al comercial d’un negoci relacionat amb la mort, ben curiòs. El resultat és sorprenent, les narracions són sorprenents i sovint fan que al rostre del lector es dibuixi un somriure.

Molt aconsellable. I com a bonus dir-vos que en buscar informació de l’escriptor, que sempre busco un cop he acabat la lectura, he descobert que és un dels membres d’Els Amics de les Arts.

Cómo ser mujer

Caitlin Moran

Una reflexió sobre el fet de ser dona i el feminisme a partir de la narració autobiogràfica de l’autora. La maternitat i el part, la decisió sobre un avortament, la roba, els complements, la feina són excuses per revisar el paper de la dona d’una manera irònica, i reivindicar el fet de ser dona per se, i no per oposició a l’home. Moran parteix de la reivindicació d’una realitat històrica on les dones són quasi absents no perquè els homes no les hagin deixat despuntar, sinó simplement perquè no hi ha ni grans pintores, ni escriptores, ni grans cièntifiques, perquè en aquelles societats no tenien l’oportunitat d’arribar-hi i les seves vides no els donava ni visió, ni oportunitat de destacar, una idea que la mateixa autora reconeix que pren de Virginia Woolf a Una cambra pròpia. A partir d’aquí l’autora reivindica el fet de ser dona, no per oposició al fet masculí sinó per igualtat. La dona haurà triomfat quan es pregunti si un home es preocuparia o faria quelcom i la resposta sigui no. Un feminisme menys basat en la reivinducació i més en els fets. Molt interessant i sovint divertida.

L’analfabeta que va salvar un país

Jonas Jonasson

L’analfabeta que va salvar un país és la segona novel.la de l’autor de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Si bé la novel.la també parteix de l’absurd de les situacions que viuen els personatges que la protagonitzen, la trama, els fets i la relació entre tots ells està molt més ben aconseguida i és més coherent, malgrat l’absurd. La història enllaça personatges anònims, o no tant, en un marc històric contemporani, que va des dels anys cinquanta del segle vint fins als anys 2000, en dos escenaris diferents: Sudafricà i Suècia, amb dos secundaris estelars: Israel i la Xina. La trama és histriònica i poc creible però porta a la reflexió sobre el món actual i manté en el lector un gran somriure. Millor que la seva primera novel.la, L’analfabeta que va salvar un país és una lectura divertida, amena i entretinguda. Val la pena.

El Projecte Rosie

Graeme Simsion

Una novela que té de tot, moments que et fan somriure i fins i tot riure, d’altres emotius, i alguns un xic gratuits. Té una arrencada molt bona, però després , pel meu gust perd força i no m’acaba d’agradar la resolució de la trama. El protagonista és un genetista que pateix del sindrome d’asperger, una variant d’autisme en persones molt inteligents que no tenen cap mena d’habilitat social i són incapaços d’entendre els jocs de paraules i les segones intencions i interpreten els signes i les paraules en el sentit literal, la qual cosa dona lloc a escenes absurdes i divertides. Tot i ésser un punt de partida interessant, els fans de Sheldon Cooper a Big Band Theory no podran evitar veure’l reflectit en Don, la qual cosa fa que la novel.la no sembli tan original. La història és narrada en primera persona per aquest genetista, conscient de les seves limitacions socials, però sense identificar-ne el motiu, i viu la vida a partir de projectes, un dels quals, el Projecte Rosie li canviarà la vida. És aquest canvi, i aquest projecte el que em grinyola més. Tot i això la novel.la és entretinguda i divertida.

El enredo de la bolsa o la vida

Eduardo Mendoza

L’obra d’Eduardo Mendoza, pel meu gust és desigual, i no sempre m’acaba de convèncer, però a vegades escriu una història fresca, entretinguda i divertida, encara que surreal i superficial, i aquest és el cas de El enredo de la bolsa o la vida. Una història hilarant de la mà d’uns personatges surrealistes com un negre albi sense papers, una stalinista a la recerca d’un partit comunista prest per a la revolució, o una família xinesa que darrera una façana de tradicionalisme amaga les urpes d’un capitalisme simple i vulgar. He rigut imaginant-me un músic de carrer en un taxi per entretenir els passatgers com si d’un vago de metro es tractes, o una dona disfressada de reina de Portugal fent-se passar per l’Angela Merkel, i sobretot he somrigut, he somrigut molt i avui en dia això no té preu.

Per passar una molt bona estona.