Incompletos. Filosofia para un pensamiento elegante

José Carlos Ruiz

Incompletos és un retrat de l’home actual i és una reflexió des de la filosofia sobre com, aquest home, entén conceptes com la felicitat, l’individu, la societat, les idees…. No és una lectura feixuga, és coherent i amena, a l’hora que interessant.

La imatge que presenta de l’individu postmodern no és massa positiva, de fet el qualifica d’indigent mental i emocional, però capta perfectament la societat que estem vivint i que a mi, al menys, em causa desconcert i sovint em desagrada, però és on visc i en alguns punts m’hi veig clarament identificada. Desplega conceptes com postmodern, postveritat… i com un pintor, fa un retrat d’aquest món.

Reflexiona sobre molts aspectes del món postmodern, però aquí nomès en presentarè molt breument alguns que m’han interessat especialment.

El concepte felicitat ha canviat molt i està regint el món que ens ha tocat viure. Els que vam nèixer als anys 60, igual que els nostres pares, enteniem la felicitat com el resultat de l’esforç per construir una vida enriquidora tant a nivell professional, familiar com personal, en canvi ara la felicitat és concep com a un dret, com a un objectiu per ell mateix, a l’escola, al treball, a la vida he de ser feliç, i això és un dret. Aquesta nova interpretació de la felicitat és perillosa perquè sino s’és feliç, hom pot arribar a culpar-se a si mateix i sino té eines per afrontar la frustració i el desengany el resultat pot ser terrible.

En aquesta mateixa línia, la relació individu-societat s’ha capgirat, i l’individu és el referent, és el motor del món, i no a l’inrevès. Els marxistes del segle XIX i XX partien de la idea que en lluitar per fer lliure una societat, faria lliure l’individu, ara és la lluita individual la que vol impulsar el canvi a la societat, i això sovint porta a paradoxes extremes on un un món cada cop més individualista hi ha més lluites socials que mai, però….

L’autor parla de la desaparició de les fronteres entre l’esfera privada i l’esfera pública, i això genera una exhibició del que és privat i es fa públic i l’esfera pública envaeix el món privat dels ciutadans imposant uns valors de tal manera que aquell que no pensa igual opta per callar en el que es podria dir una “dictadura del políticament correcte”.

La velocitat dels canvis, la mort de les ideologies, la simplificació extrema dels relats , l’omnipresència de la tecnologia i de la pseudociència que dóna receptes per tot, i el valor que es dóna a les emocions per sobre del pensament racional són alguns dels altres temes que aborda i que fan del llibre una lectura molt interessant i recomenable.

Fronteres

Vicent Partal

A mig camí entre una novel.la i un llibre de divulgació, Partal ens proposa una lectura sobre fronteres no traçades, no reconegudes però que sovint són més reals. Organitzat en capitols per ordre alfabètic presenta llocs on la frontera és evident malgrat ningú hagi d’ensenyar un passaport ni canviar de moneda. Algun dels capítol ens és proper i per això molt entendor com aquell que fa referència a la Catalunya nord o a Jerusalem, d’altres són més sorprenents com la d’un poblet que ha canviat de país més de set vegades i un vilatà mostra set passaports diferents quan no s’ha mogut de casa.

Una lectura amena i atractiva amb un estil molt periodístic i personal ja que cada capitol parteix d’una experiència pròpia de l’autor i val la pena llegir-ho per adonar-nos de la complexitat de la societat i del món actual

He ballat (breument) la conga

David Foster Wallace

He ballat (breument) la conga és un recull d’articles i assaigos d’aquest autor nordamericà que va viure fins el 2008, quan es va suicidar a l’edat de 46 anys, i he de dir que els sentiments que traspuen dels articles que aquí es recullen fa que no sorprengui el motiu de la seva mort.

És sorprenent el retrat que fa de la societat dels anys 90 i primera dècada del segle XXI, on ja pren forma la societat actual on la imatge prima per sobre del fons i les idees i on la democràcia s’utilitza com a mitjà per assolir qualsevol fi, fins i tot aquells poc democràtics. En els seus articles sols s’entreveu l’impacte de les xarxes i el desànim de la societat, però és visionari.

Malauradament no tots els articles m’han resultat igual d’enriquidors i interessants. Mentre el diari d’un creuer o la campanya de McCain al 2000, on la mentira i les mitges veritats com a forma de campanya, entesa més des d’un concepte comercial que no polític, amb una reflexió interessant sobre el lideratge i el sentiment de la població jove, que continua i s’ha aprofundit en el món actual, són sumament interessats, els dos articles sobre el tennis resulten entretinguts i són una mostra del bon fer del narrador com a escriptor.

D’altra banda els articles al voltant de la televisió i del gènere literari de ficció de temàtica matemàtica, probablement perquè son assajos crítics, resulten feixucs de lectura i massa llargs per la idea que despleguen. Tot i això val a dir que la idea de la ironia com una manera d sobreviure i d’evitar la crítica, tot i posant en evidència que hom és conscient del que fa malament i ho critica, és una idea molt potent, ja que posa en evidència que la ironia (avui omnipresent a les xarxes) és una eina de supervivència però si no hi ha res més darrera, i no hi ha propostes constructives darrera, no serveix de res.

El missatge és depriment, però el llibre fa reflexionar a partir de temes de fa dues dècades sobre la situació actual on s’han aprofundit molts d’aquells problemes.

El infinito en un junco

Irene Vallejo

Aquest llibre, publicat per Siruela a la col.lecció de Biblioteca de ensayo, porta per subtitol “La invención d los libros en el mundo antiguo” . És una d’aquelles lectures que agraïeixo. Divulgativa, ben documentada i interessant. No és ni un llibre molt especialitzat, ni una lectura superficial que no m’aporta res.

La història del llibre és a l’hora part de la història i fil conductor per reflexionar sobre la cultura, les societats, els comportaments i tants d’altres temes. L’autora aprofita el recorregut des de l’escriptura en petites tauletes de fusta fins a e-book, passant pels papirs, els codicils, els pegamins i els llibres per parlar no només de la literatura a les diferents époques, sino també per fer una anàlisi de la història de la literatura i de com hi ha topics, temes que segueixen mantenint-se al llarg del temps, i això li permet comparar obres clàssiques amb obres d’autors contemporanis com Marx, Wolf, Orwell, Borges i tants d’altres.

Recordo una professora de llatí, que un dia defensava a la cantina de l’Institut, que tots els temes i les trames de les telenovel.les sudamericanes ( era l’època de Cristal) tenien el seu origen a les tragèdies gregues, i aquesta és la idea omnipresent d’aquest assaig. A la Grècia clàssica es van sentar les bases d’una literatura, de la qual després han begut la romana i tota la literatura occidental. De fet l’autora va més enllà i aplica el mateix simil a les societats.

La Grècia hel.lenística d’Alexandre Magne, o la Roma imperial foren dos móns globalitzats i cosmopolites on el mestissatge cultural era una part essencial d’ambdues societats, i a l’hora l’individu, el personalisme era un element clau d’aquell món , amb les contradiccions que això comporta. El nostre també és un món globalitzat, mestís, individualista. Han canviat les formes, però potser els clàssics són més propers del que volem veure.

Es parla de dones, de censura, del paper de les biblioteques, de les llibreries…. és apasionant.

El impostor

Javier Cercas

Javier Cercas defineix la seva novel.la com una obra de no ficció, on narra la vida, en bona part ficció, d’Enric Marco, Un home que va presidir l’ Amical de Mathausen i va recorrer escoles i altres escenaris explicant la seva experiència com a deportat en un camp de concentració nazi, sense haver-hi estat mai. El resultat és una novel.la estranya que no deixa indiferent. He de dir que, si bé bona part de la història està estructurada comparant el que explica Marco amb el que pot documentar Cercas per demostrar què és mentira i què és veritat, i resulta interessant al lector, hi ha un moment on aquesta estructura es perd i l’autor intentar explicar qui és Marco i què va fer, i acaba sent reiteratiu. És curiós com malgrat el plantejament agressiu de l’autor contra Marco, amb qui en algun moment és realment dur i destructiu, a mi com a lectora, que no havia conegut Marco, i que per tant no m’he sentit enganyada per ell, em genera una certa simpatia cap aquest gran impostor i en canvi un fort rebuig cap a l’autor.

No comparteixo bona part de l’argumentari de l’autor per denigrar l’actitud de Marco, però a més trobo que és molt simplista i redueix els deus plantejaments a blanc o negre, i sovint no hi estic d’acord. En primer lloc discrepo amb el concepte de la feina de l’historiador com una tasca objectiva. No ho és mai d’objectiva, ja en la pròpia tria de la documentació que cerca i publica hi ha un punt subjectiu. També discrepo amb la idea que dóna d’una societat espanyola que no sap dir “no” al franquisme, com una massa uniforme en la qual s’inclou Marco. No és cert que la memòria històrica sigui una moda de la primera dècada del segle XXI. Jo soc historiadora de formació i l’any 88, el cincuantè aniversari del bombardeig de Granollers, vam homenetjar als brigadistes internacionals i també vam fer una tasca de recerca per saber què havia passat i recuperar “la memòria històrica”, concepte que utilitza l’autor amb excessiva lleugeresa .

A un altra nivell, l’autor planteja dues idees que repeteix fins a la sacietat. D’una banda filosofa sobre la veritat i la mentira, amb referències a Plató, Montaigne o Kant, d’una manera tan superficial, que resulta buida. D’altra la comparació entre la història del Quijote i de Marco, comparant el fet que “mentir” en una novel.la és lícit i a la vida no, simplement no es pot despatxar amb dos o tres paràgrafs repetits continuament.

Decebedora, i si se’m permet, un acte de sobèrbia per part de l’autor .

Aprofitant la temàtica, vull compartir amb vosaltres una imatge que aquest estiu ens va sorprendre quan vam visitar Mathausen: tota placa, tota presència, tot homentage als espanyols que havien estat al camp de concentració estava acompanyat sols de la bandera republicana (groga, vermella i lila) , enlloc la “rojigualda”.