Category Archives: Divulgació científica

Construir i habitar

Richard Sennet

Aquest llibre és un assaig divulgatiu sobre l’impacte que els plans urbanístics o les maneres de construir ( ell parla de ville) tenen sobre una societat molt diversa que conviu a la ciutat, i al revès, com els ciutadans  (cité) es relacionen amb els edificis i els espais públics. Dues premises:

  • És un d’aquells llibres divulgatius que no cau en l’erudició i el tecnicisme  sinó que és entenedor i té una prosa fluida i entenedora, i d’altra banda tampoc cau en la superficialitat de molts llibres divulgatius que acaben parlant d’evidències sense aportar ni coneixement, ni eines de reflexió.
  • L’autor no és urbanista, és un sociòleg, i en alguns aspectes es nota. No per això el llibre deixa de ser molt interessant.

Sennet planteja el llibre en dos àmbits diferents. Primer fa una exposició històrica de grans actuacions urbanistiques i com van impactar en les societats del moment, i en destaca els boulevards del París de Haussmann, la construcció de Central Parc a Nova York i el Pla Cerdà a Barcelona.

A partir d’aquí el recorregut històric es fa més sinuós i planteja alguns dels grans reptes de l’úrbanisme dels darrers temps. Com que no es tracta d’explicar el llibre, en comentaré alguns que m’han atret i dels quals m’he quedat amb ganes de saber més.

D’una banda el creixement ràpid de grans ciutats en països del “Sud global”, aquell que fins fa poc anomenavem països en vies de desenvolupament. Ciutats, que algunes ja existien i d’altres són absolutament noves,  com Xangai, Delhi, Medellin, Iquique que han crescut seguint diferents models de relació entre la ville (construcció i urbanisme) i la cité (els ciutadans). L’objectiu de tots aquests desenvolupament urbanístics és que responguin a una funció que pot ser una mobilitat fàcil del lloc de residència al lloc de treball, uns espais porosos que permetin la convivència de diferents grups ètnics o diferents classes socials, i com alguns d’ells han tingut èxit tal com eren concebuts, d’altres han canviat per l’ús que n’han fet els seus habitants, i d’altres simplement han fracassat i són espais fantasmes no utilitzats.  El cert és que mentre llegia sobre Delhi, que vaig visitar l’any 1994, m’adonava que hi ha tot un món del que ja no queda res i ha evolucionat a una gran velocitat.

Un altre tema que m’ha cridat l’atenció és a les ciutats del “Nord Global”, on si bé hi ha canvis ràpids, a nivell urbanístic són més lents perquè creixen molt poc, i per tant es pot plantejar una modificació més treballada, sobretot per millorar les relacions socials i les relacions amb l’entorn urbà i la natura.  Aquí d’una banda parla d’edificis i d’altre d’espais urbanístics.  Utilitza els termes ciutat / construcció oberta o tancada i els exemples són perfectament identificables. L’edifici de Google és tancat perquè a dins els treballadors hi troben de tot i no tenen cap necessitat de sortir i relacionar-se fora, també és tancada aquella ciutat on una autopista creua la ciutat separant dos barris, per contra la ciutat o construcció oberta permet l’intercanvi, la relació, el canvi. Els exemples són molt atractius, el cas de Medellin amb la construcció de biblioteques aquitectonicament destacables a barris molt empobrits i d’un telefèric que uneix un d’aquests barris amb el centre és especialment exemplar. He de dir però que dubto una mica de la realitat perquè quan explica la idea de les “superilles” a Barcelona ho fa des d’un marc teòric que no respon a la pràctica real que a dia d’avui té aquesta proposta a la ciutat.

Sennet exposa la idea de la superilla com una recuperació de la idea de Cerdà per tal que els vianants recuperin els carrers i es reformuli la circulació. Pressupossa que aquesta proposta urbanística ha de partir a les illes de l’eixample, de manera que 9 illes de cases formin una superilla dins de la qual només hi circulin vianants i el transit es desvii per la perifèria. Aquesta és la teoria. La realitat és que la primera superilla s’ha implementat al barri del Poblenou a la zona del 22@, en uns carrers on hi ha molt poc habitatge i en canvi hi ha moltes empreses de logística i concessionaris de cotxes. El resultat és que la superilla no ha esdevingut un espai social on els veins es troben, i no només això sinó que actualment els carrers interiors de la superilla són transitables i hi ha aparcaments. Potser les autoritats haurien de valorar l’experiència. En canvi hi ha un munt d’experiències d’èxit en aquesta línia en ciutats mitjanes com Granollers, Rubi, Vic que han peatonalitzat els centres de les ciutats i han trasl.ladat el trànsit a les vies perifèriques.

I això em porta al darrer tema que m’ha portat a reflexionar i que ha despertat en mi un gran interès: la cocreació. L’urbanisme i els edificis es poden projectar des de baix (la cité) o des de dalt (les autoritats, els experts). L’autor defensa el plantejament de la cocreació com la fórmula ideal (un model molt de moda), i el porta a un extrem al proposar que “l’expert” ha de explicar les tècniques, els materials, les formes de construcció,   i la comunitat a partir de tot aquests coneixements i de les propostes que puguin plantejar aquests experts és qui (sense l’expert present) ha de decidir el projecte. Sennet afirma que amb aquest model el ciutadà sent més seva la ciutat (i això és extensible als edificis), molt més que en una consulta on se li presenten diversos dissenys i n’ha de triar un. El cert és que si bé estic d’acord que si un participa en un procés o projecte se’l fa més propi, tinc seriosos dubtes del paper transcendental que se li atorga. Particularment hi ha, com a mínim,  dos aspectes que revisaria:

  • Qui defineix els representants de la comunitat que han de participar en el procès d’una cocreació i en base a què.
  • La proposta final, un cop s’ha fet la participació, hauria de correspondre a l’expert. Cal que reivindiquem la figura de l’expert i que aquest assumeixi la responsabilitat que li pertoca, sinó es devalua la importància del coneixement. O el paper de l’expert consisteix en donar la informació perquè la comunitat prengui la decisió més adequada, que ell ja preveia?

Com podeu veure un bon llibre per aprendre i per reflexionar, fins i tot per no estar-hi d’acord. Paga la pena.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Divulgació científica

Así se domina el mundo

Pedro Baños

Pedro Baños és un militar espanyol a la reserva que ha estat un analista de les relacions entre els Estats, de la geopolítica, i que amb aquest llibre intenta despertar en el lector un esperit crític davant dels esdeveniments mundials. És un llibre de divulgació, no un assaig i probablement pel fet de ser molt global, exemplificar les tàctiques de la geopolítica bàsicament en el segle XX i fins i tot XIX, i utilitzar dades històriques li permet exposar comportaments polítics i econòmics sense posar en evidència fets i actituds actuals, però que el lector pot intuir i trasl.ladar.

El missatge és desolador. Vivim en un món on els poders, tant econòmics com polítics (sovint al servei dels primers), en mans d’una pocs s’imposa a la majoria del planeta, que esdevé un gran tauler d’escacs on es juga pel domini del món, entès com a recursos, naturals, humans i tecnològics enfront d’adversaris que pretenen el mateix. Un joc on tot s’hi val i on l’espionatge o el ciberespionatge, els atacs (no necessàriament directes ni militars) són constants, on la manipulació de la informació i la desinformació de la població és una eina clau, igual que les posades en escena per cridar l’atenció. Un món global on les potències tradicionals com Estats Units vol mantenir el seu rol enfront de potències emergents com Rússia, Xina, la India o fins i tot Iran.

Tots els analistes coincideixen en que és difícil que es doni una nova guerra mundial, ja que les grans potències tenen tal capacitat destructora que podria significar la fi del planeta, de manera que les guerres sempre es donen a través de tercers, en un lloc, sovint estratègic on el conflicte és entre dos pobles i les grans potències s’alineen al costat dels bàndols oposats. Sovint, aquestes potències sufraguen i ajuden a moviments opositors que afebleixin al seu adversari, com ha passat en el món musulmà i es creen notícies falses per provocar una reacció interessada.

Baños exposa que el desconeixement de l’adversari o la prepotència d’un estat o grup poden ser fatals, ja que els petits poders poden arribar a guanyar a una gran potència que ha passat per alt el seu valor per la vida i la venjança, creient-se que la major tecnologia i recursos els faria guanyar, un exemple repetit a l’Afganistan.

El llibre és interessant, no tant perquè expliqui coses noves sinó perquè ho sistematitza i fa una fotografia dels diferents punts geoestratègics del planeta, i a mi que soc d’història m’ha recordat aquella frase que sempre deia als alumnes quan em preguntaven per a què servia la història: la història serveix per entendre millor el present. A l’epíleg l’autor diu que es conforma amb que els lectors siguin conscients i crítics amb el poder, i això ja ho era. La desinformació de la mà d’un excès d’informació i de la manipulació d’uns mitjans de comunicació que no només no contrasten les notícies, sinó que per vendre les tergiversen quan no menteixen directament, és quelcom que fa massa temps que tinc clar. I jo encara afegiria un element més de desinformació que és el concepte de target, de manera que a un li arriben els anuncis i les notícies que vol sentir, o a les quals és més afí, amb la qual cosa es perd la imatge general i el pes concret de grups i opinions, ja que un té tendència a creure que la seva opció és la més ampliament defensada.

I en aquest marc, com interpretar el què passa a Europa, i a Espanya, i a Catalunya? És evident que una Europa unida i poderosa no interessa ni als Estats Units, ni a Rússia, ni a la Xina emergent, però fins a quin punt aquestes potències poden potenciar moviments que l’esquerdin com el Brexit o l’ascens de l’ultradreta ultranacionalista (no diuen que Iran ha finançat VOX?), i els moviments d’independència com el català, potser podríem fer més d’una anàlisi. Evidentment Baños no hi entra, però el seu llibre fa reflexionar.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social, Divulgació científica

Todo está en tu cabeza

Suzanne O’Sullivan

Un llibre de diferent. Es tracta de les experiències personals d’aquesta neurologa irlandesa amb diversos pacients que tenien simptomes d’epilepsi o d’altres malaties neurològiques, però que en les proves dutes a terme no es detectava cap problema físic característic de l’enfermetat, i la manera com ella com a professional enfocava el no diagnòstic i la proposta d’un tractament  psiquiàtric, completament diferent de l’esperat pel pacient i sovint mal tolerat. És una reflexió sobre les dolències psicosomàtiques. La doctora O’Sullivan parteix de diverses premises molt interessants:

  • El dolor, la dolència psicosomàtica és absolutament real: les convulsions, les migranyes, els dolors abdominals incapacitants són reals i existeixen, són per tant una dolència.
  • Cal, per tant, tractar-los, però el tractament no va encaminat a resoldre un problema físic, sinó a cercar la causa que produeix aquest malestar, que és psíquica i li cal un tractament diferent.
  • I la medicina ha avançat molt, però encara hi ha moltes coses desconegudes, entre elles el funcionament del cervell, i això fa que aquest tipus de diagnòstics siguin per exclusió, la qual cosa dóna poca seguretat al pacient.

A partir d’aquí i dels exemples de diversos casos, la neuròloga irlandesa, reflexiona al voltant de la visió, certament despectiva, que en el nostre món té el concepte de malaltia psicosomàtica. Entenem i respectem la malaltia física, no la qüestionem, però dubtem de les malalties que tenen el seu origen a la ment, tant com a societat com com a pacients i molts cops és difícil acceptar que una persona ha d’anar al psicòleg o psiquiatre perquè “jo no estic boig”, això és real, és físic. El seu argument és que la ment és tan poderosa que pot arribar a mediatitzar el comportament físic d’un pacient. És interessant veure com el “trauma” desencadenant, sovint amagat, pot ser molt divers i a vegades a un li pot semblar anecdòtic, però per la persona afectada és tan greu que pot somatitzar-ho.

I tot això amb una prosa amena i entretinguda. Una lectura diferent i interessant, tant per la temàtica com pel punt de vista.

Deixa un comentari

Filed under Divulgació científica

Neuromitos en educación

Diversos autors

Es tracta d’un recull d’articles que acoten una idea, suposadament amb una base científica a nivell neurològic, les conseqüències que ha tingut en el món educatiu, i  com ha esdevingut una idea de certesa contrastada que  han anomenat neuromite. Cada article analitza un neuromite, el posa en qüestió a partir de diferents estudis en l’àmbit de la neurociència i acota les implicacions educatives. Felix Pardo a les conclusions del llibre afirma que cal ser molt prudents a l’hora d’establir sentències pedagògiques basades en el coneixement del cervell que ens aporta la neurociència, pel fet que a vegades es treuen conclusions precipitades o es generalitzen comportaments particulars, la qual cosa qüestiona tots i cada un d’aquests mites. El més curiós és que aquest és el problema dels articles del llibre, es generalitzen conclusions basades en investigacions en un grup molt reduit o bé d’un únic entorn. Es un llibre que preten divulgar alguns dels coneixements que sobre el cervell han començat a estudiar els neurocientífics, però és molt simplista i treu conclusions agosarades a partir d’estudis que justiquen les tesis dels autors. De ben segur que hi ha llibres més interessants, més ben documentats i menys esviaxats. Perfectament obviable.

Deixa un comentari

Filed under Divulgació científica

El nen que mira la lluna

Josep Marco Pallarès

Un llibre de divulgació científica sobre la psicologia i la neurociència cognitiva una mica desigual i que, malgrat resulta atractiu i interessant, no acaba de respondre a les meves espectatives. Perquè? El problema dels llibres de divulgació cientifíca és que el lector cerca informació per poder respondre a les preguntes que es fa. Jo cercava informació del funcionament del cervell en un sentit més fisiològic. Volia saber quines parts del cervell es posen en funcionament diversos aprenentatges i conductes, i com funciona, i si bé algun capítol desenvolupa aquest aspecte, la majoria de capítols explica experiments psicològics que ratifiquen o no les visions que tenim del comportament de la gent. Alguns d’aquests capítols són especialment interessants, com el que parla  de l’autoritat, el grup i el concepte d’home bo de Rousseau o l’home com a llop per a l’home, però és sols un recull de dades i resultats. Quan he acabat el llibre, m’he quedat més encuriosida: perquè fem i actuem de determinades maneres, i si sabem que passa això i sabem de la plasticitat del cervell, com es pot emprar aquest coneixement. Ah, se m’oblidava, abstenirse els psicòlegs, intueixo que al llarg de la carrera han llegit sobre tots aquests experiments.

Deixa un comentari

Filed under Divulgació científica

El cerebro infantil: la gran oportunidad

José Antonio Marina

Abans de res, una explicació del perquè de la lectura d’aquest llibre.

Sempre he estat de tarannà curiós i quan m’ha tocat viure de prop alguna experiència vital he cercat i llegit  bibliografia divulgativa especialitzada per intentar entendre-ho millor. Així, després de la mort del Jordi, el meu home, vaig llegir força al voltant de l’elaboració del dol en general, i en els  nens, en particular, per intentar entendre una miqueta millor tot aquell garbuix d’emocions que vivíem  en el  dia a dia.

A inici de curs, la tutora del meu fill em va citar per explicar-me que el nivell de lectura de l’Oriol la feia sospitar que no tingués algun trastorn d’aprenentatge com la dislexia. Així va ser com vaig començar a navegar per webs i blogs cercant informació sobre el tema dels trastorns d’aprenentatge  i en el camí també sobre la neurociència cognitiva. Des de llavors han passat quasi bé cinc mesos. Gràcies a l’orientació d’uns pares de fills dislèxics  vaig descobrir l’existència de l’UTAE (unitat de trastorns d’aprenentatge) de Sant Joan de Deu on un equip multidisciplinar format per neuròlegs, neuropsicolegs, psicolegs i logopedes estudien el funcionament en l’aprenentatge del nen , i  després de diverses proves van diagnosticar que l’Oriol és dislèxic.

Aquest, però, no és un llibre sobre la dislexia, sinó una obra divulgativa sobre la neurociència cognitiva, és a dir, sobre com funciona el cervell i com, sabent com treballa, podem ajudar als infants a desenvolupar millor les seves habilitats cognitives, o a pal.liar les seves carències sobretot des d’un punt de vista educatiu, ja sigui com a pares o com a docents. Per a  mi és com una porta d’entrada a aquesta disciplina que ara sembla estar tan de moda que és la neurociència. Una introducció a conceptes com la plasticitat del cervell o la influència exterior que permet un desenvolupament òptim de les habilitats cognitives de cada persona, i sobretot la recollida de referències bibliogràfiques per llegir després. El cervell ha estat durant molts anys un gran desconegut, i encara n’és en gran mesura, tant pel que fa a desenvolupament de  malalties com al seu funcionament en l’aprenentatge, en el seu sentit més ampli, però avui, gràcies a nous mètodes de diagnòstic per la imatge, cada cop es saben més coses que ens permeten explicar el perquè de determinats comportaments o maneres de treballar i aprendre, i sobretot ens permet actuar per millorar el seu rendiment o bé per ajudar a cercar eines alternatives quan el cervell té alguna disfunció.

La lectura d’aquest llibre, obre més interrogants que no pas dóna respostes i és més un punt de partida que un estat de la qüestió. Fa petites pinzellades que, al menys a mi, m’han despertat una gran curiositat que intentaré anar desgranant en futures lectures.

Deixa un comentari

Filed under Divulgació científica