Homo viator

Pepe Perez Muelas

Un llibre que és una delícia. Es una invitació a viatjar a travès dels llibres o de les històries de viatgers que es van atrevir a deixar enrera casa seva i anar a la recerca de paisatges llunyans i extraordinaris.

Editat per Siruela, el llibre s’organitza en capítols definits pel destí. El lector podrà descobrir Orient no només de la mà de les històries de Marco Polo sinó tambéde la mà de missioners o, encara més curiòs de comerciants que van arribar a Occident des d’Orient. Podrà endinsar-se en el misteri de la India, del Japó però també en el món antic i clàssic. De la mà de viatgers grecs i romans hom es trobarà recorrent el Nil a l’Egipte dels faraons o més enllà buscant les fonts del Nil, passejarà per Babilonia i Sumèria, o redescobrirà Grècia i Roma.

Sovint la lectura ens transporta a l’altra banda de la frontera, i així els llibres dels descobridors, dels navegants, dels expedicionaris ens porten a navegar per donar la volta al món, a l’Amèrica precolombina, a l’enigmàtica Àfrica, als pols o fins i tot a l’espai. Un capítol, per a mi, especialment sorprenent és el que explica els intents i els èxits i fracasos de la humanitat per escalar els 14 vuit mil de Himalaya.

El resultat és una lectura amena i molt interessant. Un bon regal de Reis per aquells que gaudeixen de la lectura i de viatjar.

Umbrales

Oscar Martínez

Umbrales és, tal i com explicita el subtítol, un viatge per la cultura occidental a partir de les portes. És un llibre divulgatiu que escull 22 espais arquitectònics, centrant-se en portes, ja siguin entrades o no, per explicar no només a nivell artístic que representen i les seves característiques sinó també explicar que van significar a la seva època.

És un recorregut molt interessant que inclou obres d’èpoques molt diferents, començant per l’arquitectura megalítica del Dolmen de Menga i acabant amb l’arquitectura de la Bauhaus, passant per l’art romà, medieval, renaixentista, barroc…. En alguns casos són peces molt conegudes com la casa dels Vettii a Pompeia , el Panteó d’Agripa o l’edific de la Bauhaus, altres són obres no tant destacades però interessants per descobrir com la façana de la joieria Fouquet o la reixa de la finca Güell, però en tots els casos desperta en el lector l’interès per veure i coneixer aquell espai.

Malauradament el llibre (al menys la versió electrònica) no inclou les imatges d’aquestes portes, i obliga al lector a cercar-les per poder entendre-ho millor. En tot cas la lectura ha estat molt interessant i jo he pres nota de llocs a visitar o a revisitar amb una altra mirada.

Apollo’s arrow

Nicholas A. Christakis

Nicholas Christakis és un metge i socioleg nordamericà vinculat a la Universitat de Yale que ha exercit la medicina en l’àmbit de les malalties infeccioses i a l’hora, ha estudiat les epidèmies al llarg de la història, i en el món actual, l’impacte de les xarxes socials en les polítiques de salut pública.

És un assaig divulgatiu sobre la COVID_19 en una aproximació des de multiples mirades que resulta molt interessant i enriquidora. Cal tenir en compte que el llibre es va publicar l’agost del 2020 i per tant hi ha unes reflexions sobre un futur que ja estem vivint i que resultant força encertats.

Christakis fa una primera aproximació epidemiologica comparativa entre la COVID i altre pandèmies anteriors, bàsicament la grip espanyola que va assolar el món entre 1918 i 1920, i la peste negra que va afectar Europa des de l’Edat mitjana fins el segle XIX , però tambè els brots de grip del 1957 i 1969 i el brot de polio al segle XX. Resulta interessant adonar-se com al llarg de la història les mesures de protecció no farmacològica s’han repetit: distància, higiene, mascaretes i evitar al màxim els contactes. L’autor recull textos dels anys de la grip espanyola que es podrien trasl.ladar a l’actualitat (fins i tot la discussió sobre els beneficis i els perjudicis de l’obertura de les escoles), que recullen la necessitat de prendre mesures per reduir el nombre d’infectats i que els hospitals poguessin atendre’ls, el que durant la COVID_19 en diem aplanar la curva, tot i que en la pandèmia actual no es tracta nomes d’evitar el col.lapse dels hospitals sinó tambe guanyar temps per investigar i trobar tractaments més eficients i vacunes que permetin escurçar la durada de l’aquesta pandemia, perquè les mesures no farmacològiques no busquen acabar amb la pandèmia sinó guanyar temps.

Interessant és, també, l’exposició sobre com al llarg de la història han evolucionat aquestes epidèmies, tant en la seva expansió, cada cop més ràpida, com en la seva durada i com després de diverses onades la població adquireix una immunitat de grup i la malaltia esdeve endogàmica i lleu. Aquesta evolució a la grip espanyola va succeir en tres anys, la idea amb la COVID és escurçar-la amb la vacuna.

Des d’una altra mirada l’autor reflexiona sobre el paper de les xarxes socials durant la pandèmia a un doble nivell:

1) pels científics les comunicacions actuals han permès treballar cooperativament i assolir resultats ràpids tant en l’avenç en els tractaments com en l’obtenció de la vacuna. Tot i això l’autor avisa que hi ha un cert risc en el fet que alguns investigadors publiquen a la xarxes, treballs en curs, que després no sempre es confirmen, i si bé això en un àmbit cientific no suposa problema, en xarxes obertes poden confondre bona part de la població.

2) a nivell global de tota la població, les xarxes han causat desorientació i en el pitjor dels casos polítiques errònies que han costat milions de dolars.

L’autor també fa una mirada des del punt de vista sociològic de l’impacte que la pandèmia està tenint al mon actual i que si bé fa referència a la societat americana, ens hi podem veure tots reflectits, tant pel que fa a la situació psicològica derivada de la malaltia com a les conseqüències de l’impacte econòmic, com per la generalització de les comunicacions digitals i videoconferències tant en l’àmbit laboral com educatiu i assistencial, i també el fet que una part de la població de les grans ciutats marxa cap a entorns rurals o semirurals.

El darrer capitol ens convida a una darrera reflexió sobre el món postpandèmic, un món que haurà canviat en multiples aspectes.

Molt aconsellable, una aproximació interessant no només a la malatia sinó també a la societat, les polítiques públiques que s’han plantejat i l’impacte sobre el món més enllà del tema mèdic i econòmic.

Construir i habitar

Richard Sennet

Aquest llibre és un assaig divulgatiu sobre l’impacte que els plans urbanístics o les maneres de construir ( ell parla de ville) tenen sobre una societat molt diversa que conviu a la ciutat, i al revès, com els ciutadans  (cité) es relacionen amb els edificis i els espais públics. Dues premises:

• És un d’aquells llibres divulgatius que no cau en l’erudició i el tecnicisme  sinó que és entenedor i té una prosa fluida i entenedora, i d’altra banda tampoc cau en la superficialitat de molts llibres divulgatius que acaben parlant d’evidències sense aportar ni coneixement, ni eines de reflexió.
• L’autor no és urbanista, és un sociòleg, i en alguns aspectes es nota. No per això el llibre deixa de ser molt interessant.

Sennet planteja el llibre en dos àmbits diferents. Primer fa una exposició històrica de grans actuacions urbanistiques i com van impactar en les societats del moment, i en destaca els boulevards del París de Haussmann, la construcció de Central Parc a Nova York i el Pla Cerdà a Barcelona.

A partir d’aquí el recorregut històric es fa més sinuós i planteja alguns dels grans reptes de l’úrbanisme dels darrers temps. Com que no es tracta d’explicar el llibre, en comentaré alguns que m’han atret i dels quals m’he quedat amb ganes de saber més.

D’una banda el creixement ràpid de grans ciutats en països del “Sud global”, aquell que fins fa poc anomenavem països en vies de desenvolupament. Ciutats, que algunes ja existien i d’altres són absolutament noves,  com Xangai, Delhi, Medellin, Iquique que han crescut seguint diferents models de relació entre la ville (construcció i urbanisme) i la cité (els ciutadans). L’objectiu de tots aquests desenvolupament urbanístics és que responguin a una funció que pot ser una mobilitat fàcil del lloc de residència al lloc de treball, uns espais porosos que permetin la convivència de diferents grups ètnics o diferents classes socials, i com alguns d’ells han tingut èxit tal com eren concebuts, d’altres han canviat per l’ús que n’han fet els seus habitants, i d’altres simplement han fracassat i són espais fantasmes no utilitzats.  El cert és que mentre llegia sobre Delhi, que vaig visitar l’any 1994, m’adonava que hi ha tot un món del que ja no queda res i ha evolucionat a una gran velocitat.

Un altre tema que m’ha cridat l’atenció és a les ciutats del “Nord Global”, on si bé hi ha canvis ràpids, a nivell urbanístic són més lents perquè creixen molt poc, i per tant es pot plantejar una modificació més treballada, sobretot per millorar les relacions socials i les relacions amb l’entorn urbà i la natura.  Aquí d’una banda parla d’edificis i d’altre d’espais urbanístics.  Utilitza els termes ciutat / construcció oberta o tancada i els exemples són perfectament identificables. L’edifici de Google és tancat perquè a dins els treballadors hi troben de tot i no tenen cap necessitat de sortir i relacionar-se fora, també és tancada aquella ciutat on una autopista creua la ciutat separant dos barris, per contra la ciutat o construcció oberta permet l’intercanvi, la relació, el canvi. Els exemples són molt atractius, el cas de Medellin amb la construcció de biblioteques aquitectonicament destacables a barris molt empobrits i d’un telefèric que uneix un d’aquests barris amb el centre és especialment exemplar. He de dir però que dubto una mica de la realitat perquè quan explica la idea de les “superilles” a Barcelona ho fa des d’un marc teòric que no respon a la pràctica real que a dia d’avui té aquesta proposta a la ciutat.

Sennet exposa la idea de la superilla com una recuperació de la idea de Cerdà per tal que els vianants recuperin els carrers i es reformuli la circulació. Pressupossa que aquesta proposta urbanística ha de partir a les illes de l’eixample, de manera que 9 illes de cases formin una superilla dins de la qual només hi circulin vianants i el transit es desvii per la perifèria. Aquesta és la teoria. La realitat és que la primera superilla s’ha implementat al barri del Poblenou a la zona del 22@, en uns carrers on hi ha molt poc habitatge i en canvi hi ha moltes empreses de logística i concessionaris de cotxes. El resultat és que la superilla no ha esdevingut un espai social on els veins es troben, i no només això sinó que actualment els carrers interiors de la superilla són transitables i hi ha aparcaments. Potser les autoritats haurien de valorar l’experiència. En canvi hi ha un munt d’experiències d’èxit en aquesta línia en ciutats mitjanes com Granollers, Rubi, Vic que han peatonalitzat els centres de les ciutats i han trasl.ladat el trànsit a les vies perifèriques.

I això em porta al darrer tema que m’ha portat a reflexionar i que ha despertat en mi un gran interès: la cocreació. L’urbanisme i els edificis es poden projectar des de baix (la cité) o des de dalt (les autoritats, els experts). L’autor defensa el plantejament de la cocreació com la fórmula ideal (un model molt de moda), i el porta a un extrem al proposar que “l’expert” ha de explicar les tècniques, els materials, les formes de construcció,   i la comunitat a partir de tot aquests coneixements i de les propostes que puguin plantejar aquests experts és qui (sense l’expert present) ha de decidir el projecte. Sennet afirma que amb aquest model el ciutadà sent més seva la ciutat (i això és extensible als edificis), molt més que en una consulta on se li presenten diversos dissenys i n’ha de triar un. El cert és que si bé estic d’acord que si un participa en un procés o projecte se’l fa més propi, tinc seriosos dubtes del paper transcendental que se li atorga. Particularment hi ha, com a mínim,  dos aspectes que revisaria:

• Qui defineix els representants de la comunitat que han de participar en el procès d’una cocreació i en base a què.
• La proposta final, un cop s’ha fet la participació, hauria de correspondre a l’expert. Cal que reivindiquem la figura de l’expert i que aquest assumeixi la responsabilitat que li pertoca, sinó es devalua la importància del coneixement. O el paper de l’expert consisteix en donar la informació perquè la comunitat prengui la decisió més adequada, que ell ja preveia?

Com podeu veure un bon llibre per aprendre i per reflexionar, fins i tot per no estar-hi d’acord. Paga la pena.

 

Así se domina el mundo

Pedro Baños

Pedro Baños és un militar espanyol a la reserva que ha estat un analista de les relacions entre els Estats, de la geopolítica, i que amb aquest llibre intenta despertar en el lector un esperit crític davant dels esdeveniments mundials. És un llibre de divulgació, no un assaig i probablement pel fet de ser molt global, exemplificar les tàctiques de la geopolítica bàsicament en el segle XX i fins i tot XIX, i utilitzar dades històriques li permet exposar comportaments polítics i econòmics sense posar en evidència fets i actituds actuals, però que el lector pot intuir i trasl.ladar.

El missatge és desolador. Vivim en un món on els poders, tant econòmics com polítics (sovint al servei dels primers), en mans d’una pocs s’imposa a la majoria del planeta, que esdevé un gran tauler d’escacs on es juga pel domini del món, entès com a recursos, naturals, humans i tecnològics enfront d’adversaris que pretenen el mateix. Un joc on tot s’hi val i on l’espionatge o el ciberespionatge, els atacs (no necessàriament directes ni militars) són constants, on la manipulació de la informació i la desinformació de la població és una eina clau, igual que les posades en escena per cridar l’atenció. Un món global on les potències tradicionals com Estats Units vol mantenir el seu rol enfront de potències emergents com Rússia, Xina, la India o fins i tot Iran.

Tots els analistes coincideixen en que és difícil que es doni una nova guerra mundial, ja que les grans potències tenen tal capacitat destructora que podria significar la fi del planeta, de manera que les guerres sempre es donen a través de tercers, en un lloc, sovint estratègic on el conflicte és entre dos pobles i les grans potències s’alineen al costat dels bàndols oposats. Sovint, aquestes potències sufraguen i ajuden a moviments opositors que afebleixin al seu adversari, com ha passat en el món musulmà i es creen notícies falses per provocar una reacció interessada.

Baños exposa que el desconeixement de l’adversari o la prepotència d’un estat o grup poden ser fatals, ja que els petits poders poden arribar a guanyar a una gran potència que ha passat per alt el seu valor per la vida i la venjança, creient-se que la major tecnologia i recursos els faria guanyar, un exemple repetit a l’Afganistan.

El llibre és interessant, no tant perquè expliqui coses noves sinó perquè ho sistematitza i fa una fotografia dels diferents punts geoestratègics del planeta, i a mi que soc d’història m’ha recordat aquella frase que sempre deia als alumnes quan em preguntaven per a què servia la història: la història serveix per entendre millor el present. A l’epíleg l’autor diu que es conforma amb que els lectors siguin conscients i crítics amb el poder, i això ja ho era. La desinformació de la mà d’un excès d’informació i de la manipulació d’uns mitjans de comunicació que no només no contrasten les notícies, sinó que per vendre les tergiversen quan no menteixen directament, és quelcom que fa massa temps que tinc clar. I jo encara afegiria un element més de desinformació que és el concepte de target, de manera que a un li arriben els anuncis i les notícies que vol sentir, o a les quals és més afí, amb la qual cosa es perd la imatge general i el pes concret de grups i opinions, ja que un té tendència a creure que la seva opció és la més ampliament defensada.

I en aquest marc, com interpretar el què passa a Europa, i a Espanya, i a Catalunya? És evident que una Europa unida i poderosa no interessa ni als Estats Units, ni a Rússia, ni a la Xina emergent, però fins a quin punt aquestes potències poden potenciar moviments que l’esquerdin com el Brexit o l’ascens de l’ultradreta ultranacionalista (no diuen que Iran ha finançat VOX?), i els moviments d’independència com el català, potser podríem fer més d’una anàlisi. Evidentment Baños no hi entra, però el seu llibre fa reflexionar.