Category Archives: Assaig polític i social

Así se domina el mundo

Pedro Baños

Pedro Baños és un militar espanyol a la reserva que ha estat un analista de les relacions entre els Estats, de la geopolítica, i que amb aquest llibre intenta despertar en el lector un esperit crític davant dels esdeveniments mundials. És un llibre de divulgació, no un assaig i probablement pel fet de ser molt global, exemplificar les tàctiques de la geopolítica bàsicament en el segle XX i fins i tot XIX, i utilitzar dades històriques li permet exposar comportaments polítics i econòmics sense posar en evidència fets i actituds actuals, però que el lector pot intuir i trasl.ladar.

El missatge és desolador. Vivim en un món on els poders, tant econòmics com polítics (sovint al servei dels primers), en mans d’una pocs s’imposa a la majoria del planeta, que esdevé un gran tauler d’escacs on es juga pel domini del món, entès com a recursos, naturals, humans i tecnològics enfront d’adversaris que pretenen el mateix. Un joc on tot s’hi val i on l’espionatge o el ciberespionatge, els atacs (no necessàriament directes ni militars) són constants, on la manipulació de la informació i la desinformació de la població és una eina clau, igual que les posades en escena per cridar l’atenció. Un món global on les potències tradicionals com Estats Units vol mantenir el seu rol enfront de potències emergents com Rússia, Xina, la India o fins i tot Iran.

Tots els analistes coincideixen en que és difícil que es doni una nova guerra mundial, ja que les grans potències tenen tal capacitat destructora que podria significar la fi del planeta, de manera que les guerres sempre es donen a través de tercers, en un lloc, sovint estratègic on el conflicte és entre dos pobles i les grans potències s’alineen al costat dels bàndols oposats. Sovint, aquestes potències sufraguen i ajuden a moviments opositors que afebleixin al seu adversari, com ha passat en el món musulmà i es creen notícies falses per provocar una reacció interessada.

Baños exposa que el desconeixement de l’adversari o la prepotència d’un estat o grup poden ser fatals, ja que els petits poders poden arribar a guanyar a una gran potència que ha passat per alt el seu valor per la vida i la venjança, creient-se que la major tecnologia i recursos els faria guanyar, un exemple repetit a l’Afganistan.

El llibre és interessant, no tant perquè expliqui coses noves sinó perquè ho sistematitza i fa una fotografia dels diferents punts geoestratègics del planeta, i a mi que soc d’història m’ha recordat aquella frase que sempre deia als alumnes quan em preguntaven per a què servia la història: la història serveix per entendre millor el present. A l’epíleg l’autor diu que es conforma amb que els lectors siguin conscients i crítics amb el poder, i això ja ho era. La desinformació de la mà d’un excès d’informació i de la manipulació d’uns mitjans de comunicació que no només no contrasten les notícies, sinó que per vendre les tergiversen quan no menteixen directament, és quelcom que fa massa temps que tinc clar. I jo encara afegiria un element més de desinformació que és el concepte de target, de manera que a un li arriben els anuncis i les notícies que vol sentir, o a les quals és més afí, amb la qual cosa es perd la imatge general i el pes concret de grups i opinions, ja que un té tendència a creure que la seva opció és la més ampliament defensada.

I en aquest marc, com interpretar el què passa a Europa, i a Espanya, i a Catalunya? És evident que una Europa unida i poderosa no interessa ni als Estats Units, ni a Rússia, ni a la Xina emergent, però fins a quin punt aquestes potències poden potenciar moviments que l’esquerdin com el Brexit o l’ascens de l’ultradreta ultranacionalista (no diuen que Iran ha finançat VOX?), i els moviments d’independència com el català, potser podríem fer més d’una anàlisi. Evidentment Baños no hi entra, però el seu llibre fa reflexionar.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social, Divulgació científica

Comportarse como adultos

Yanis Varoufakis

En primer lloc us he de confessar que el personatge de Yanis Varoufakis em provoca un cert desconcert. El segueixo a twitter, a ell i al seu projecte Diem25, que cerca repensar Europa i crear una plataforma molt amplia de ciutadans europeus per participar a les eleccions europees i intentar modificar una unió que ell defineix, i jo ho comparteixo, com a obscura i poc democràtica. D’una banda, sovint comparteixo els seus plantejamnets, però a l’hora el considero prepotent i un d’aquells que creu que està en possessió de la veritat absoluta.

Tot i això, aquest recull dels fets que va viure com a ministre de finances grec, durant cinc mesos amb el govern de Tsipras, m’ha resultat tant interessant com esfereïdor. A banda de la imatge de honestedat i coherència que dóna de si mateix (una miqueta autocomplaent) i de la mostra del coneixement i relacions que té en els centres de poder econòmic mundials, que resulta certamnet pedant, el que explica és clarificador i brutal.

Varoufakis presenta una Europa i uns poders econòmics mundials que no estan interessats en crear una realitat econòmica sostenible a la zona euro sinó imposar la seva autoritat, no reconèixer els seus errors, i instal.lar-se en un món on es teixexen dependències estranyes a partir dels favors entre els diferents Estats i els poders econòmics. Una Europa poderosa, encapçalada pels alemanys, tant a nivell tècnic, com polític, amb la connivència dels poders econòmics de tota la Unió, que controla tots els seus membres a partir de l’endeutament a aquells països més pobres, com els de l’arc mediterrani. Un control ferri a partir d’un deute impagable que ha provocat que els deutors se’ls hagi obligat a aplicar unes polítiques d’estalvi i retallades brutals, sense que els governs d’aquests països tinguin, en realitat, cap capacitat de governar. Varoufakis planteja que aquesta realitat és reversible però cal reestruturar el deute, no es tracte de donar més crèdit, perquè, això només provoca una hipoteca major d’aquests païssos clarament insolvents, sinò convertir el deute en quelcom sostenible i enlloc de mesures d’austeritat, aplicar mesures que potenciien el creixement de l’economia per poder tornar el prestec. Si no es dóna un cop de timó la zona euro s’enfonsarà.

Aquesta imatge és de per si prou desoladora, però és pitjor la imatge de qui mou els fils d’aquesta zona euro: una comissió dirigida per tecnocràtes que no admeten la posiibilitat d’haver-se equivocat, sostinguts per uns polítics que tampoc volen explicar als seus votants ni la situació ni el cost de la situació d’Europa, perquè van prometre una altra cosa, i ells tampoc s’equivoquen. Unes institucions immobilistes i inflexibles que utilitzen els mitjans de comunicació i els serveis d’espionatge per desautoritzar i afeblir tot aquell que no pensa com ells.

Un assaig interessant que et permet una altra mirada sobre la política europea, espanyola i catalana més enllà dels termes polítics.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

Modernidad líquida

Zygmunt Bauman

Vaig començar a llegir aquest assaig després de la mort de Bauman quan, com passa sovint, tothom parlava de la seva idea de “modernitat líquida” en frases curtes i sense aprofundir ni desenvolupar la idea. He de confessar que la seva lectura m’ha sorprès per diversos motius. La idea d’un món cada cop menys sòlid, on les institucions, els valors i les accions responen a una realitat segura i estable, consolidada i que d’alguna manera defensa aquesta realitat que és bàsica, i cada cop més líquid, en el sentit que tots esdevé efimer, canvia molt ràpidament i no suposa cap suport per l’individu,   correspon al món actual que el lector reconeix clarament, i el més sorprenent és que el llibre data de l’any 2000, amb la qual cosa és un llibre força premonitori.

Bauman desenvolupa la seva idea en diversos àmbits: l’emancipació i la individualitat, on planteja una societat on prima l’individualisme en un món on la societat ja no és garant de cap valor, on el contracte social ha desaparegut degut a la rapidesa amb que tot canvia de manera que l’individu està sol; l’espai, el temps i el treball, on desenvolupa la idea de la globalització del capital que es mou en l’espai i el temps i no està arrelat a un lloc, amb la qual cosa el treball canvia, la gent no fa carrera en una sola empresa, ja que aquesta es mou, canvia, es redueix, s’adapta a una gran velocitat. Tot canvia, res és estable i l’home està sol, no hi ha valors ni institucions estables que acompanyin l’individu. En un darrer capítol presenta un nou model de comunitat, que es defineix sobre l’individu que busca companyia en aquells que són similars enfront d’aquells diferents, i en un món líquid, una de les formes que adopta, i que Bauman repasa és el conflicte dels Balcans.

És una lectura interessant, però una mica desolador ja que pinta un món individualista, globalitzat, canviant, sense valors segurs, i el més greu és que al 2017 reconeixes aquesta societat. La meva sorpresa ha estat l’epíleg, on el socioleg explica que la seva pretensió és diagnosticar el nou món, ser-ne conscients per poder avançar, cosa que no he sabut captar en la lectura del llibre.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

Islandia, revolución bajo el volcán

Xavier Moret

Aquest estiu anem a Islàndia, i a mesura que s’acosta el dia de marxar cap allà, em mou un interès especial per a saber-ne més d’allò que en diuen les guies turístiques i les multiples webs de viatges. I de sobte, gràcies a la recomanació de l’Erika (per cert moltíssimes gràcies) vaig cercar aquest llibre a mig camí entre relat de viatge i anàlisi d’actualitat. Xavier Moret ha viatjat diverses vegades a Islàndia i ja havia escrit un relat de viatges titulat La illa secreta ( que ja tinc a la tauleta de nit), i al 2011, després de l’erupció del volcà islandés que va commocionar els aeroports europeus, i després de la crisi financera del 2008, hi torna i ens proposa un recorregut per a Islàndia amb una doble vessant, d’una banda descriu paratges brutals i sobretot ens presenta la gent islandesa, com és i com va viure la bancarrota dels bancs a l’octubre del 2008, a banda de proposar al lector música, cinema, i literatura islandesa (n’he pres nota).

A banda de provocar-me unes ganes irresistibles de llegir i de visitar aquesta illa, no ha deixat de sorprende’m com la imatge que es té del moviment islandès desprès de la fallida dels bancs des de Barcelona és utòpica i falsa. Si que van fer caure un govern, però el resultat està lluny de ser satisfactori i els moviments alternatius es basen en les formes i un discurs ple de valors esplèndids però sense idees de què i com cal fer-ho. Un pallasso ha guanyat l’alcaldia de Reykiavik però no està clar la seva capacitat de gestió. I el país va ser rescatat per Fons Monetari internacional, i diguin el que diguin, retornaran el deute.  En tot cas no cal oblidar que els habitants de l’illa no superen els 325.000 habitans.

Molt recomenable per  tots els que tingueu previst anar a Islàndia aquest estiu.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social, Llibres de viatges

Todo lo que era sólido

Antonio Muñoz Molina

És una obra difícil de definir, ja que no és pròpiament un assaig i molt menys una novel.la. Més aviat podriem dir que Muñoz Molina posa per escrit els seus pensaments i opinions sobre el que ha viscut i els canvis a Espanya després de la mort de Franco. Quasi bé sembla un diari, on l’escriptor cada dia desenvolupa els seus pensaments rellegint allò que ha escrit els dies previs per donar coherencia a les idees que expressa. No sé si fou així, però així és com l’he llegit jo. És un libre altament recomenable i que convida a la reflexió sobre la nostra societat i els nostres polítics. Apunta idees que clarament comparteixo com quan diu que allò inimaginable pot passar i que aquesta democràcia i pau actual poden esfondrar-se d’un dia per un altra, com quan dibuixa unes institucions i unes administracions excessivament polititzades on el funcionari tècnic que no es posiciona sovint és menystingut per no recolçar algunes actuacions politiques, com quan diu que una persona que sempre ha conegut una cosa o una situació pensa que allò sempre és i serà així i no ho valora, amb la qual cosa aquells bens no tenen el valor que haurien de tenir… Tot el llibre convida a la reflexió, i no sempre hom està d’acord amb el que diu  (jo al menys) però sempre fa pensar i meditar sobre la premsa, els nacionalismes, la democràcia, les tradicions, la festa…

Muñoz Molina va publicar aquesta obra a principis del 2013 i els moviments civils del 15M amb els què s’intuïa de possibles canvis d’actitud dels ciutadans vers els dirigents polítics eren molt presents. Dos anys més tard, però, moltes de les situacions que Muñoz Molina apuntava com a perilloses, com un enfrontament cada cop més groller, menys informat i més buit entre grups de pensament diferent és molt més accentuat. Només cal obrir una diari o un altre per llegir tot el contrari sobre una mateixa realitat. Una premsa volgudament desinformada al servei d’ideologies que no dubten a arribar a l’insult, situació que s’agreuja amb l’aparició de xarxes socials com twitter que multipliquen exponencialment el seu ambit d’influència respecte a la premsa escrita. Des de llavors han aparegut nous moviments o plataformes  polítiques que, aparentent nascudes de la societat civil, ràpidament s’han polititzat i afegit als atacs que s’havien generalitzat entre els partits de l’establishment, amb algunes excepcions (i em refereixo a la CUP, no pas a Podemos). Malauradament el panorama ha canviat però per radicalitzar-se i el futur és una incognita. Seria interessant què escriuria el 2016 l’autor.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

El impostor

image imageJavier Cercas

Javier Cercas defineix la seva novel.la com una obra de no ficció, on narra la vida, en bona part ficció, d’Enric Marco, Un home que va presidir l’ Amical de Mathausen i va recorrer escoles i altres escenaris explicant la seva experiència com a deportat en un camp de concentració nazi, sense haver-hi estat mai. El resultat és una novel.la estranya que no deixa indiferent. He de dir que, si bé bona part de la història està estructurada comparant el que explica Marco amb el que pot documentar Cercas per demostrar què és mentira i què és veritat, i resulta interessant al lector, hi ha un moment on aquesta estructura es perd i l’autor intentar explicar qui és Marco i què va fer, i acaba sent reiteratiu. És curiós com malgrat el plantejament agressiu de l’autor contra Marco, amb qui en algun moment és realment dur i destructiu, a mi com a lectora, que no havia conegut Marco, i que per tant no m’he sentit enganyada per ell, em genera una certa simpatia cap aquest gran impostor i en canvi un fort rebuig cap a l’autor.

No comparteixo bona part de l’argumentari de l’autor per denigrar l’actitud de Marco, però a més trobo que és molt simplista i redueix els deus plantejaments a blanc o negre, i sovint no hi estic d’acord. En primer lloc discrepo amb el concepte de la feina de l’historiador com una tasca objectiva. No ho és mai d’objectiva, ja en la pròpia tria de la documentació que cerca i publica hi ha un punt subjectiu. També discrepo amb la idea que dóna d’una societat espanyola que no sap dir “no” al franquisme, com una massa uniforme en la qual s’inclou Marco. No és cert que la memòria històrica sigui una moda de la primera dècada del segle XXI. Jo soc historiadora de formació i l’any 88, el cincuantè aniversari del bombardeig de Granollers, vam homenetjar als brigadistes internacionals i també vam fer una tasca de recerca per saber què havia passat i recuperar “la memòria històrica”, concepte que utilitza l’autor amb excessiva lleugeresa .

A un altra nivell, l’autor planteja dues idees que repeteix fins a la sacietat. D’una banda filosofa sobre la veritat i la mentira, amb referències a Plató, Montaigne o Kant, d’una manera tan superficial, que resulta buida. D’altra la comparació entre la història del Quijote i de Marco, comparant el fet que “mentir” en una novel.la és lícit i a la vida no, simplement no es pot despatxar amb dos o tres paràgrafs repetits continuament.

Decebedora, i si se’m permet, un acte de sobèrbia per part de l’autor .

Aprofitant la temàtica, vull compartir amb vosaltres una imatge que aquest estiu ens va sorprendre quan vam visitar Mathausen: tota placa, tota presència, tot homentage als espanyols que havien estat al camp de concentració estava acompanyat sols de la bandera republicana (groga, vermella i lila) , enlloc la “rojigualda”.

3 comentaris

Filed under Assaig, Assaig polític i social, Novel.la històrica

Contra el fanatismo

Amos Oz

Amos Oz recull en aquest petit llibre (104 pàg.) tres conferències del 2001 sobre el fanatisme a l’entorn de l’enfrontament entre palestins i jueus, i que després amplia en la relació entre els occidentals i els musulmans. Un tema d’actualitat i que posa en evidència un dels problemes més greus de la societat humana: el fanatisme que és presentat com una qualitat que li és innata. Oz, jueu i conciliador, veu en el fanatisme l’origen de molts enfrontaments al llarg de la història i defineix el fanatisme com un tret transversal que afecta a occidentals, musulmans, jueus… I que té defícil cura, perquè el fanàtic no només creu que té la raó, sinó que vol convèncer a tothom que la té i que han de sumar-s’hi pel seu bé. Planteja que sols la relativització de les idees i de les creences, així com una mica de sentit de l’humor permetran a la humanitat sobreviure al fanatisme, a nivell global i en el cas concret de la relació Israel-Palestina. Aquests dies, una lectura per a joves i grans per tal que tots puguem posar una mica de seny en el nostre dia a dia.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social