Incompletos. Filosofia para un pensamiento elegante

José Carlos Ruiz

Incompletos és un retrat de l’home actual i és una reflexió des de la filosofia sobre com, aquest home, entén conceptes com la felicitat, l’individu, la societat, les idees…. No és una lectura feixuga, és coherent i amena, a l’hora que interessant.

La imatge que presenta de l’individu postmodern no és massa positiva, de fet el qualifica d’indigent mental i emocional, però capta perfectament la societat que estem vivint i que a mi, al menys, em causa desconcert i sovint em desagrada, però és on visc i en alguns punts m’hi veig clarament identificada. Desplega conceptes com postmodern, postveritat… i com un pintor, fa un retrat d’aquest món.

Reflexiona sobre molts aspectes del món postmodern, però aquí nomès en presentarè molt breument alguns que m’han interessat especialment.

El concepte felicitat ha canviat molt i està regint el món que ens ha tocat viure. Els que vam nèixer als anys 60, igual que els nostres pares, enteniem la felicitat com el resultat de l’esforç per construir una vida enriquidora tant a nivell professional, familiar com personal, en canvi ara la felicitat és concep com a un dret, com a un objectiu per ell mateix, a l’escola, al treball, a la vida he de ser feliç, i això és un dret. Aquesta nova interpretació de la felicitat és perillosa perquè sino s’és feliç, hom pot arribar a culpar-se a si mateix i sino té eines per afrontar la frustració i el desengany el resultat pot ser terrible.

En aquesta mateixa línia, la relació individu-societat s’ha capgirat, i l’individu és el referent, és el motor del món, i no a l’inrevès. Els marxistes del segle XIX i XX partien de la idea que en lluitar per fer lliure una societat, faria lliure l’individu, ara és la lluita individual la que vol impulsar el canvi a la societat, i això sovint porta a paradoxes extremes on un un món cada cop més individualista hi ha més lluites socials que mai, però….

L’autor parla de la desaparició de les fronteres entre l’esfera privada i l’esfera pública, i això genera una exhibició del que és privat i es fa públic i l’esfera pública envaeix el món privat dels ciutadans imposant uns valors de tal manera que aquell que no pensa igual opta per callar en el que es podria dir una “dictadura del políticament correcte”.

La velocitat dels canvis, la mort de les ideologies, la simplificació extrema dels relats , l’omnipresència de la tecnologia i de la pseudociència que dóna receptes per tot, i el valor que es dóna a les emocions per sobre del pensament racional són alguns dels altres temes que aborda i que fan del llibre una lectura molt interessant i recomenable.

Hey. Julio Iglesias y la conquista de America

Hans Laguna

Es tracta d’una biografia parcial de la vida professional de Julio Iglèsias, concretament el periode de la seva vida que va treballar per aconseguir un lloc destacable en el mercat de la música americana.

És molt interessant perquè l’autor d’aquesta biografia-assaig va més enllà d’un recull de fets biogràfics i sobretot destaca l’anàlisi de Julio Iglesias com una persona que va saber convertir-se en un personatge, en una marca que va saber vendre i arribar així al difícil mercat americà als anys 80, plantejament que més tard seguiarien cantants com Rosalia o C. Tangana.

El resultat és una lectura molt interessant que a partir de Julio Iglesias, va molt més enllà en la seva reflexió, i que provoca la revisió d’un personatge que en cap cas hem de ningunejar.

Vivir con nuestros muertos

Delphine Horvilleur

Un llibre per refexionar sobre el dol i la pèrdua des d’una altre punt de vista. L’autora és una rabina i per tant s’acosta a la idea de la mort i del dol des d’una visió jueva, no ortodoxa, però molt fidel a les ensenyances de la Torà. La primera sorpresa és la idea que els jueus no té una imatge del lloc on van a parar els difunts com el cel o l’infern cristià i per això desplega el pensament que el difunt es allà on el recordem, on el pensem.

La rabina acompanya als amics i familiars durant les cerimonies de comiat i destaca la importància del lligam entre el que marxat i el que es queda. Destaca el valor intrinsec d’aquests adeus com una manera de mantenir el mort entre nosaltres.

Més enllà del tema central també reflexiona sobre com afronta la vida davant del fet que sempre té un final.

Molt interessant.

Los ultimos pianos de Siberia

Sophy Roberts

Una història curiosa i diferent. L’autora narra les seves experiències en diversos viatges a Sibèria a la recerca d’un piano per a una artista de Mongolia, un piano que tingui una història i una vida en un entorn hostil com és Sibèria.

A partir d’aquest motiu els capítols ens fan viatjar per les diferents regions de Sibèria per trobar aquests pianos que en el passat van arribar a Sibèria de la mà de gent molt diversa, no només deportats sinó homes i dones que buscaven aventures o un món per descobrir. És curios descobrir com ja en el segle XIX hi ha una aristocràcia que, condemnada i deportada cap a Sibèria pels tsars, traslladaven tots els seus bens cap al seu nou destí, i també pianos. Alguns d’aquests aristocrates eren artistes i un cop acabada la seva condemna s’hi van quedar, creant veritables cercles artístics.

L’època soviètica, fosca i terrible, va significar també la proliferació d’escoles de música arreu del país i també a Sibèria. La narració és brutal ja que l’autora cerca els pianos i la seva història, i a l’hora ens descriu la realitat actual, i apareix la incoherència d’un instrument valuòs en món empobrit i embrutit.

Un llibre molt curios

Entender la Rusia de Putin / Rusia en el siglo XXI / The new 100 Years

Rafael Poch de Feliu Fernandez / Mariano Caucino / George Friedman

El conflicte armat a Ucraïna ha posat en evidència no només la destrucció i la deshumanització d’una guerra, que ningú pot negar, sinó també la manipulació i la propaganda dels mitjans de comunicació al servei de multiples interessos. La meva formació com a historiadora i el convenciment que per no repetir la història clal entendre els motius, el perquè dels conflictes fa que des de fa mesos vegi amb preocupació el tractament que es fa del conflicte. La demonització de Putin i l’escassa crítica al govern de Zelenski, així com el maniqueisme en el seguiment del conflicte m’alarma quasi tant com el propi conflicte. És evident que Putin és l’agressor, i que això no és de cap manera justificable però la imatge en blanc i negre de bons (Ucraïna i Occident que la recolça) i dolents (Putin, que no Russia) em provoca un fort malestar. Es en aquest àmbit que he cercat i llegit diversos llibres per entendre una mica més el conflicte, més enllà de l’àmbit emocional amb que ens matxaquen les notícies.

Com s’ha arribat aquí? Els historiadors coincideixen que després de la caiguda de la Uniô Soviètica i el descalabre del sistema polític rus, a la dècada dels 90 sota el govern de Ieltsin es va viure a la ex Unió Soviètica una profunda crisi que va comportar el seu desmembrament amb la independència de les antigues repúbliques socialistes soviètiques i una crisi economica que va ser aprofitada per una minoria, els oligarques, que es van enriquir amb el desmantellament de les industries nacionals, deixant el país en un absolut caos. Recordo les imatges de milers de russos que venien el poc que tenien per poder menjar i escalfar la casa en un mon molt inhospit. Paral.lelament els EUA es van erigir en la única potència mundial. En aquella època es van arribar acords per establir un nou status quo a Europa en el que Russia es comprometia a no intervenir en la unificació alemanya i Occident i l’OTAN es comprometien a no ampliar la seva influència cap a l’est. Val a dir que Occident no ha respectat aquest pacte.

La primera dècada del segle XXI va portar nous canvis en la geopolítica mundial: Putin arriba al poder a Russia i a Occident els atemptats a les torres bessones obrien un nou escenari de conflicte contra el terrorisme a nivell mundial que va tenir el seu centre a Afganistan però que es va generalitzar en conflictes armats a tota la zona del mig Orient (Irak, Iran, Siria…). En un primer moment Putin va aproximar-se a EUA i va cercar aliances a Occident mentre en paral.lel iniciava una modernització del seu exercit i de la seva economia, a l’hora que redimia els crèdits que tenia amb el FMI. La Russia de Putin, però sembla un gegant amb peus de fang on l’economia es basa massa en l’exportació de primeres matèries i combustibles, i on per consolidar el poder, el govern de Putin permet l’enriquiment de l’oligarquia sempre que no intervingui en política.

Putin mai ha estat un democrata, i probablement el país, tret de les grans capitals com Moscu i Sant Peterburg, on hi ha una oposició que demana una democratització del país, no li ho demana. A vegades pensem que els nostres valors occidentals són a tot el món igual, i em temo que no és pas així. Amb els anys cada cop és més autoritari i ha estat preparant el país per tornar a ser una potència ( cosa que molts geopolítics qüestionen que sigui possible).

En aquest escenari de Russia, que a més ha vist com tota la seva franja que el protegia d’Occident en el segle XX, tots els països del Pacte de Varsovia més les antigues republiques baltiques, ha desaparegut, es sent amenaçada. Bielorrussia i Ucraïna són, a nivell geopolític, dos estats que Russia veu com la darrera frontera i que la possibilitat que s’incorporin a l’OTAN es considerada com una declaració d’hostilitat. De fet l’actual guerra d’Ucraïna és la tercer conflicte entre els dos països, despres del 2004 amb la revolució de colors i el 2014 amb una guerra que va acabar amb l’annexió a Russia de la peninsula de Crimea. Hi ha algun autor que ha arribat a valorar el conflicte no com una guerra ofensiva sinó defensiva.

Aquests tres llibres aprofundeixen més, tant en la situació política i econòmica de Russia i les seves relacions amb Occident, com en la geopolitica dels conflictes i crec que és una lectura interessant. La guerra no és justificable, Putin ha envait un país i la destrucció és intolerable. Però no és l’únic responsable i cal intentar entendre, que no justificar, perquè hem arribat fins aquí.