Category Archives: Assaig polític i social

Modernidad líquida

Zygmunt Bauman

Vaig començar a llegir aquest assaig després de la mort de Bauman quan, com passa sovint, tothom parlava de la seva idea de “modernitat líquida” en frases curtes i sense aprofundir ni desenvolupar la idea. He de confessar que la seva lectura m’ha sorprès per diversos motius. La idea d’un món cada cop menys sòlid, on les institucions, els valors i les accions responen a una realitat segura i estable, consolidada i que d’alguna manera defensa aquesta realitat que és bàsica, i cada cop més líquid, en el sentit que tots esdevé efimer, canvia molt ràpidament i no suposa cap suport per l’individu,   correspon al món actual que el lector reconeix clarament, i el més sorprenent és que el llibre data de l’any 2000, amb la qual cosa és un llibre força premonitori.

Bauman desenvolupa la seva idea en diversos àmbits: l’emancipació i la individualitat, on planteja una societat on prima l’individualisme en un món on la societat ja no és garant de cap valor, on el contracte social ha desaparegut degut a la rapidesa amb que tot canvia de manera que l’individu està sol; l’espai, el temps i el treball, on desenvolupa la idea de la globalització del capital que es mou en l’espai i el temps i no està arrelat a un lloc, amb la qual cosa el treball canvia, la gent no fa carrera en una sola empresa, ja que aquesta es mou, canvia, es redueix, s’adapta a una gran velocitat. Tot canvia, res és estable i l’home està sol, no hi ha valors ni institucions estables que acompanyin l’individu. En un darrer capítol presenta un nou model de comunitat, que es defineix sobre l’individu que busca companyia en aquells que són similars enfront d’aquells diferents, i en un món líquid, una de les formes que adopta, i que Bauman repasa és el conflicte dels Balcans.

És una lectura interessant, però una mica desolador ja que pinta un món individualista, globalitzat, canviant, sense valors segurs, i el més greu és que al 2017 reconeixes aquesta societat. La meva sorpresa ha estat l’epíleg, on el socioleg explica que la seva pretensió és diagnosticar el nou món, ser-ne conscients per poder avançar, cosa que no he sabut captar en la lectura del llibre.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

Islandia, revolución bajo el volcán

Xavier Moret

Aquest estiu anem a Islàndia, i a mesura que s’acosta el dia de marxar cap allà, em mou un interès especial per a saber-ne més d’allò que en diuen les guies turístiques i les multiples webs de viatges. I de sobte, gràcies a la recomanació de l’Erika (per cert moltíssimes gràcies) vaig cercar aquest llibre a mig camí entre relat de viatge i anàlisi d’actualitat. Xavier Moret ha viatjat diverses vegades a Islàndia i ja havia escrit un relat de viatges titulat La illa secreta ( que ja tinc a la tauleta de nit), i al 2011, després de l’erupció del volcà islandés que va commocionar els aeroports europeus, i després de la crisi financera del 2008, hi torna i ens proposa un recorregut per a Islàndia amb una doble vessant, d’una banda descriu paratges brutals i sobretot ens presenta la gent islandesa, com és i com va viure la bancarrota dels bancs a l’octubre del 2008, a banda de proposar al lector música, cinema, i literatura islandesa (n’he pres nota).

A banda de provocar-me unes ganes irresistibles de llegir i de visitar aquesta illa, no ha deixat de sorprende’m com la imatge que es té del moviment islandès desprès de la fallida dels bancs des de Barcelona és utòpica i falsa. Si que van fer caure un govern, però el resultat està lluny de ser satisfactori i els moviments alternatius es basen en les formes i un discurs ple de valors esplèndids però sense idees de què i com cal fer-ho. Un pallasso ha guanyat l’alcaldia de Reykiavik però no està clar la seva capacitat de gestió. I el país va ser rescatat per Fons Monetari internacional, i diguin el que diguin, retornaran el deute.  En tot cas no cal oblidar que els habitants de l’illa no superen els 325.000 habitans.

Molt recomenable per  tots els que tingueu previst anar a Islàndia aquest estiu.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social, Llibres de viatges

Todo lo que era sólido

Antonio Muñoz Molina

És una obra difícil de definir, ja que no és pròpiament un assaig i molt menys una novel.la. Més aviat podriem dir que Muñoz Molina posa per escrit els seus pensaments i opinions sobre el que ha viscut i els canvis a Espanya després de la mort de Franco. Quasi bé sembla un diari, on l’escriptor cada dia desenvolupa els seus pensaments rellegint allò que ha escrit els dies previs per donar coherencia a les idees que expressa. No sé si fou així, però així és com l’he llegit jo. És un libre altament recomenable i que convida a la reflexió sobre la nostra societat i els nostres polítics. Apunta idees que clarament comparteixo com quan diu que allò inimaginable pot passar i que aquesta democràcia i pau actual poden esfondrar-se d’un dia per un altra, com quan dibuixa unes institucions i unes administracions excessivament polititzades on el funcionari tècnic que no es posiciona sovint és menystingut per no recolçar algunes actuacions politiques, com quan diu que una persona que sempre ha conegut una cosa o una situació pensa que allò sempre és i serà així i no ho valora, amb la qual cosa aquells bens no tenen el valor que haurien de tenir… Tot el llibre convida a la reflexió, i no sempre hom està d’acord amb el que diu  (jo al menys) però sempre fa pensar i meditar sobre la premsa, els nacionalismes, la democràcia, les tradicions, la festa…

Muñoz Molina va publicar aquesta obra a principis del 2013 i els moviments civils del 15M amb els què s’intuïa de possibles canvis d’actitud dels ciutadans vers els dirigents polítics eren molt presents. Dos anys més tard, però, moltes de les situacions que Muñoz Molina apuntava com a perilloses, com un enfrontament cada cop més groller, menys informat i més buit entre grups de pensament diferent és molt més accentuat. Només cal obrir una diari o un altre per llegir tot el contrari sobre una mateixa realitat. Una premsa volgudament desinformada al servei d’ideologies que no dubten a arribar a l’insult, situació que s’agreuja amb l’aparició de xarxes socials com twitter que multipliquen exponencialment el seu ambit d’influència respecte a la premsa escrita. Des de llavors han aparegut nous moviments o plataformes  polítiques que, aparentent nascudes de la societat civil, ràpidament s’han polititzat i afegit als atacs que s’havien generalitzat entre els partits de l’establishment, amb algunes excepcions (i em refereixo a la CUP, no pas a Podemos). Malauradament el panorama ha canviat però per radicalitzar-se i el futur és una incognita. Seria interessant què escriuria el 2016 l’autor.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

El impostor

image imageJavier Cercas

Javier Cercas defineix la seva novel.la com una obra de no ficció, on narra la vida, en bona part ficció, d’Enric Marco, Un home que va presidir l’ Amical de Mathausen i va recorrer escoles i altres escenaris explicant la seva experiència com a deportat en un camp de concentració nazi, sense haver-hi estat mai. El resultat és una novel.la estranya que no deixa indiferent. He de dir que, si bé bona part de la història està estructurada comparant el que explica Marco amb el que pot documentar Cercas per demostrar què és mentira i què és veritat, i resulta interessant al lector, hi ha un moment on aquesta estructura es perd i l’autor intentar explicar qui és Marco i què va fer, i acaba sent reiteratiu. És curiós com malgrat el plantejament agressiu de l’autor contra Marco, amb qui en algun moment és realment dur i destructiu, a mi com a lectora, que no havia conegut Marco, i que per tant no m’he sentit enganyada per ell, em genera una certa simpatia cap aquest gran impostor i en canvi un fort rebuig cap a l’autor.

No comparteixo bona part de l’argumentari de l’autor per denigrar l’actitud de Marco, però a més trobo que és molt simplista i redueix els deus plantejaments a blanc o negre, i sovint no hi estic d’acord. En primer lloc discrepo amb el concepte de la feina de l’historiador com una tasca objectiva. No ho és mai d’objectiva, ja en la pròpia tria de la documentació que cerca i publica hi ha un punt subjectiu. També discrepo amb la idea que dóna d’una societat espanyola que no sap dir “no” al franquisme, com una massa uniforme en la qual s’inclou Marco. No és cert que la memòria històrica sigui una moda de la primera dècada del segle XXI. Jo soc historiadora de formació i l’any 88, el cincuantè aniversari del bombardeig de Granollers, vam homenetjar als brigadistes internacionals i també vam fer una tasca de recerca per saber què havia passat i recuperar “la memòria històrica”, concepte que utilitza l’autor amb excessiva lleugeresa .

A un altra nivell, l’autor planteja dues idees que repeteix fins a la sacietat. D’una banda filosofa sobre la veritat i la mentira, amb referències a Plató, Montaigne o Kant, d’una manera tan superficial, que resulta buida. D’altra la comparació entre la història del Quijote i de Marco, comparant el fet que “mentir” en una novel.la és lícit i a la vida no, simplement no es pot despatxar amb dos o tres paràgrafs repetits continuament.

Decebedora, i si se’m permet, un acte de sobèrbia per part de l’autor .

Aprofitant la temàtica, vull compartir amb vosaltres una imatge que aquest estiu ens va sorprendre quan vam visitar Mathausen: tota placa, tota presència, tot homentage als espanyols que havien estat al camp de concentració estava acompanyat sols de la bandera republicana (groga, vermella i lila) , enlloc la “rojigualda”.

3 comentaris

Filed under Assaig, Assaig polític i social, Novel.la històrica

Contra el fanatismo

Amos Oz

Amos Oz recull en aquest petit llibre (104 pàg.) tres conferències del 2001 sobre el fanatisme a l’entorn de l’enfrontament entre palestins i jueus, i que després amplia en la relació entre els occidentals i els musulmans. Un tema d’actualitat i que posa en evidència un dels problemes més greus de la societat humana: el fanatisme que és presentat com una qualitat que li és innata. Oz, jueu i conciliador, veu en el fanatisme l’origen de molts enfrontaments al llarg de la història i defineix el fanatisme com un tret transversal que afecta a occidentals, musulmans, jueus… I que té defícil cura, perquè el fanàtic no només creu que té la raó, sinó que vol convèncer a tothom que la té i que han de sumar-s’hi pel seu bé. Planteja que sols la relativització de les idees i de les creences, així com una mica de sentit de l’humor permetran a la humanitat sobreviure al fanatisme, a nivell global i en el cas concret de la relació Israel-Palestina. Aquests dies, una lectura per a joves i grans per tal que tots puguem posar una mica de seny en el nostre dia a dia.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

El capital al segle XXI (1)

Thomas Piketty

No soc gaire amant dels llibres d’economia, però he de dir que diverses ressenyes i entrevistes amb l’autor, m’han despertat un gran interès per aquest assaig. En primer lloc he de dir que és més un llibre d’història econòmica (al menys la primera part) que no d’economia i a més l’autor evita llargues sèries numèriques, adreçant al lector més interessat als annexos que estan penjats a internet, la qual cosa potencia el discurs divulgatiu i fa que la seva lectura sigui fluïda fins i tot per als profans. A la primera part l’autor introdueix conceptes econòmics bàsics com renda, capital, inflació… I per això explicita que hi haurà a qui li resulti massa evident i els insta a saltar-se aquesta primera part. Tot i així crec que és interessant llegir-la ja que l’autor destrueix tòpics i dibuixa un escenari de l’actualitat econòmica molt interessant amb idees com: el creixement econòmic en valors del 3 o 4% sostinguts al llarg de dècades és insostenible i poc probable i prové de la història recent; les desigualtats socioeconòmiques són ara més marcades que a meitat del segle XX, situant-se al nivell de principis del segle XX, però aquesta és la situació lògica, i l’excepció era la situació de bona part del segle XX i que s’explica per les reconstruccions de postguerra; la idea que determinats països estan a nivell econòmic en poder d’altres és una falàcia… És interessant i continuo la lectura de la segona part.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social

Herejes

Leonardo Padura

Més que una novel.la són tres històries que tenen un rerafons comú i un quadre de Rembrandt com a nexe. Des d’aquest punt de vista la novel.la de Padura està més a prop de “El hombre que amaba a los perros” que no a la sèrie policiaca protagonitzada per Mario Conde.

La primera de les trames explica, de la mà del fill i nét dels protagonistes, la història del Louissiana, un vaixell ple de jueus que va abandonar a Europa a la recerca de la llibertat i que, després d’haver estat refusat a Cuba i a altres ports nordamericans, va tornar a Europa i els seus viatgers van acabar en camps de concentració, on la majoria d’ells va morir. Aquesta primera part també ens apropa a la història de la comunitat jueva cubana, que va marxar del país al 1959, fugint del castrisme. La segona part és la història del quadre que serveix de nexe entre les històries i es planteja com una novel.la històrica protagonizada per Rembrandt i un pintor jueu al segle XVII. La tercera de les històries és la més policiaca i ens mostra un Mario Conde, que ja no és polícia, intentant esbrinar què ha passat amb Judy, una noia d’una tribu urbana, que ha desaparegut.

Totes tres històries tenen com a nexe comú la recerca de la llibertat de l’individu per sobre les normes de les tribus, societats i religions, essent aquesta elecció personal la que està sovint en el fons de les creences i les ideologies que prohibeixen formes de vida i aparta aquests individus del seu grup.

.

És llarga però he disfrutat moltíssim i és divertit els guinys de l’autor a pel.licules i novel.les.

Deixa un comentari

Filed under Assaig polític i social, Novel.la històrica, Novel.la negra, Novel.la social