Category Archives: Novel.la intimista

Ordesa

Manuel Vilas

Ordesa no és pròpiament una novel.la, sinó un llibre fet de pensaments i expressats d’una manera certament poètica. És un llibre molt personal i autobiogràfic i l’autor parla de les seves vivències i experiències amb els seus pares, vius i morts. Parla de la mort com una forma de viure en la memòria, i parla del passat com d’una manera de fer viure els morts. És una narració esplèndida.

Tot i això és un llibre generacional a un doble nivell, per l’edat i per l’època.

Un dels temes que proposa Manuel Vilas és imaginar, descubrir la vida dels pares quan no eren pares, quan eren joves i no tenien fills. És una reflexió interessant perquè quan pensem en els nostres pares, els recordem amb nosaltres, com a pares i no els imaginem abans. Crec que aquest interès apareix quan un es fa gran, té fills i aquests comencen a ser adults. És llavors, a partir de la pròpia experiència quan t’adones que els teus fills no t’imaginen amb la seva edat, com a jove, estudiant i amb tot per davant, i veus que tu tampoc t’ has imaginat als teus pares abans del teu naixement. Aquest llibre proposa al lector, precisament, intentar saber com eren els teus pares quan encara no eren els teus pares. Recordo que els meus pares explicaven que van anar de viatge de noces a Madrid, i que la primera nit la van passar a Barcelona (venien de comarques) a l’hotel Lloret a Les Rambles. Mai m’havia cridat l’atenció, però l’altra dia, pasejant em vaig adonar que cercava l’hotel Lloret (que per cert, encara existeix) i vaig intentar imaginar-los just abans de començar…

És, a més, el retrat d’una època, i moltes de les imatges que descriu com els cotxes, els turistes, els bars… són imatges d’una època, de la meva època.

Molt aconsellable.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Novel.la social

Al far

Virginia Woolf

Una petita joia on l’autora desenvolupa diferents tècniques narratives que van fer de Mrs Dalloway una novel.la deliciosa. Al far està escrita un parell d’anys més tard i de nou l’autora britànica ens presenta més que una història, retalls d’una història. A la manera d’un travelling i canviant el punt de vista del narrador, que va des del diàleg inetior, a un narrador omniscient que acompanya al lector de la ma, o bé la descripció des dl punt de vista d’un tercer personatge, l’autora representa una tarda d’estiu a una casa situada a la illa de Skye a Escòcia, on els Ramsay, una família nombrosa de vuit fills i els seus convidats, entre ells, una pintora, mostren les seves pors, emocions, espectatives, interessos, desenganys, i com els colors, la llum, les olors i la natura és un personatge més. La figura central, malgrat la imatge coral, és el matrimoni Ramsay i el pas del temps.

La novel.la està estructurada en tres parts ben diferenciades.

La primera situa el lector en aquesta tarda on la Sra Ramsay, d’uns cinquanta anys, està al centre del transcorrer dels esdeveniments: intenta aparellar a dos convidats o acompanya al seu fill petit en la idea d’una excursió al far, que el seu marit i els convidats qüestionen per les previsions del temps. És un model de la moralitat de l’època i en aquest sentit reflexiona al voltant del matrimoni i la família, amb una visió força conservadora, per cert. Ella defineix el que està bé i el que no, el que cal esperar. Les emocions d’ella, de James, de Lily, de tots i cada un dels personatges són una part clau de la història.

A la segona part, l’escriptora narra el pas del temps i el personatge central és la casa d’estiu a Escòcia, tancada que va envellint, que es va abandonant. La tristesa que és capaç de transmetre descrivint com els objectes envelleixen, s’accentua amb referències a les morts de diferents membres de la família, la pròpia senyora Ramsay i dos dels seus fills. És d’una bellesa indescriptible, si el lector tancar els ulls quasi pot anar veient com la casa s’omple de pols, i sense manteniment, envelleix ràpidament, i el jardi és ocupat per les males herbes. D’especial bellesa és la imatge del xal verd de roba que a la Sra Ramsay se li va quedar enganxat…

La tercera part té lloc 10 anys deprés de la primera, quan els membres supervivents de la família Ramsay i alguns dels convidats d’aquella tarda de deu anys abans tornen a Skye, recuperen la casa i el pare i els dos fills petits van, finalment al far, tancant el cicle. En aquest cas els fets passen durant un matí, i hi ha dos grans escenaris, el jardi de la casa, des d’on Lily pinta, veu i recorda, i el vaixell amb el que el sr. Ramsay, James i Cam van cap al far. A travès de les emocions, les imatges i els records fan que la presència de la difunta Sra Ramsay sigui constant.

Una meravella.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Novel.la

Pol Beckmann

Novel.la és, en certa manera, un experiment narratiu, on l’autor juga amb la ficció i la realitat confonent-les fins a un punt que el porta a la bogeria. Beckmann n’és l’escriptor protagonista que viu en dos món paral.lels, connectats pel fet que està escrivint una novel.la sobre un malalt terminal, el senyor Bled i que sovint apareix com una serp en els dos móns. D’una banda en el seu món de ficció crea una dona a qui estima amb bogeria i és l’amor ideal, en l’altre, s’enamora d’una dona real amb tots els seus defectes i virtuds, i al final ambdues dones es barregen. Creació, ficció, realitat es barregen i tot plegat dóna lloc a un món interior inestable que el porta a la bogeria.

El plantejament és interessant i ambiciós, però a mi no m’acabat de convencer.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la fantàstica, Novel.la intimista

Aquell antic missatge de l’amor

Vicenç Llorca

Una sorpresa en majúscules. Vaig agafar aquest llibre amb una certa recança, com cada vegada que llegeixo un llibre d’algú que conec. En Vicenç és un company i, si bé el fet que el llibre no sigui una autoedició, ja dóna una certa tranquilitat, em fa respecte que la novel.la no m’acabi d’agradar i haver d’escriure una crítica, sempre constructiva, però que no deixa de posar en evidència que el llibre no m’ha convençut.

No ha estat, en absolut, el cas. El llibre m’ha atrapat des de la primera frase i no he pogut deixar la seva lectura fins al final (de fet l’he llegit en un cap de setmana) i un cop he tancat el llibre he redescobert el títol, ja que se m’havia passat per alt un article molt significatiu. A vegades la rapidesa ens enganya i jo havia llegit “Aquell antic missatge d’amor” quan el títol és “Aquell missatge de l’amor“.

La seva narrativa és essencialment poètica. El relat és fluïd i transcorre com un riu, a poc a poc però constant, i és àgil i resulta fàcil en la seva complexitat. Les reflexions al voltant de la memòria i el mite, tant a un nivell personal com col.lectiu són complexes i molt interessants, i a més molt comprensibles gràcies a una redacció senzilla i clara. Passat, present i futur s’entrallacen, igual que es combinen realitats físiques i emocions i sentiments a partir de somnis i mites. La modernitat i la tradició conviuen en el temps i en l’espai, i així el protagonista, Xavier, es mou entre l’Amèrica moderna i la Barcelona mediterrània i europea tradicional, però aquesta només és una imatge, i a l’Amèrica dels gratacels, el fum de les clavagueres i la velocitat de les transaccions, hi oposa l’Amèrica dels indis, de l’oest, la magnificiència de Bryce Canyon que situat a les Rocalloses esculpit pel temps i on es fan present l’esperit de les tribus indíes de la zona, de l’orígen, mentre que, en paral.lel a Barcelona aquest esperit fundacional es troba a les pedres, al subsol que recull les herències de molts pobles (grecs, ibers, romans…).

A la novel.la les llibreries, la música, l’art són uns protagonistes més en aquesta recerca multidimensional del jo i de l’amor. És una reflexió sobre la importància de la soledat i del món interior en un món globalitzat, sobre la necessitat de les humanitats en un món cièntific i tecnològic sovint salvatge i deshumanitzat, sobre els temps i els seus ritmes, i és sobretot una recerca del què és l’amor.

Potser la part que m’ha costat més en la lectura ha estat el referent al mite dels centaures i l’unicorn, no tant per la metàfora en si, que resulta clau per entendre la història, sinó per l’enfoc de la societat barcelonina que mantè viu l’esperit fundacional de Barcelona (tot i que ben podria ser cert que fins i tot existeixi).

He disfrutat, i en faré algun altra lectura, perquè és un llibre dens en idees i que permet al lector diferents graus d’aproximació. Una recomenació, sens dubte, i una felicitació a l’autor.

1 comentari

Filed under Novel.la intimista

Aprendre a parlar amb les plantes

Marta Orriols

Han estat diverses les persones, que em coneixen com a lectora, que em van aconsellar aquesta novel.la al voltant de la doble pèrdua d’una parella, perquè primer t’abandona i just després mort en un accident. Així que les expectatives eren altes, i això a vegades no sempre és bo.

M’agrada llegir novel.les que plasmen experiències de dol. Potser és una manera de compartir la meva pròpia vivència després de la mort, ja fa 10 anys, del Jordi, el meu marit. Julian Barnes, Rosa Montero, Joyce Oates, C.S Lewis, Marti i Pol, Allende, Neruda i tants d’altres han escrit sobre la seva experiència sobre la pèrdua i m’he perdut en la seva lectura, m’hi he trobat. Aprendre a palar amb les plantes és un repte perquè la pèrdua és doble, la protagonista perd la seva parella dues vegades, primer quan li comunica que la deixa, i després quan mort. Al marge del fet que a nivell social la pèrdua visible és la de la mort, la seva vivència ha de ser molt diferent. Tot i això sentiments com la ràbia, la impotència, la tristor, la resignació segur que hi són. I és aquí on la novel.la no m’ha convençut, no m’ha arribat ni tan sols a tocar. Hi he trobat a faltar la capacitat de fer arribar al lector la brutalitat i la força dels sentiments que es produeixen després d’una pèrdua. Cada dol és diferent, però a la major part de llibres que parlen d’una experiència de pèrdua m’hi he vist reflexada, encara que ha haguès viscut d’una altra manera. En canvi a la història de la Marta Orriols només he trobat frases aïllades però no m’ha tocat.

Definitivament, no m’ha convençut.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista

Mrs Dalloway

Virginia Woolf

Un clàssic. Una novel.la brillant on l’autora desenvolupa multiples tècniques narratives, des de la descripció detallista d’una habitació, parc o carrer a l’expressió de la veu interior que tradueix en paraules els pensaments dels protagonistes, passant per un tractament del temps narratiu que acompanya al lector a temps passats per entendre el fer dels personatges en el present. La narració flueix de tal manera que el lector es sent portat en el temps i en l’espai com si fos un travelling cinematogràfic on els personatges es troben i la càmara canvia el focus d’atenció, abandonant un personatge per seguir-ne un altre, i no sols a nivell fisic i descriptiu sinó també a partir dels pensaments i les opinions sobre l’altre.

Si bé Mrs Dalloway, un dona d’uns cinquanta anys, casada amb un polític mediocre, i amb una filla adolescent, està al centre de la trama, la història s’exten com una xarxa. La novel.la es situa en un sol dia, durant el qual ens explica els preparatius de una festa i la vetllada en si, i al seu voltant es desplega com si s’obris un plànol fotogràfic i la història canvia i segueix altres personatges amb els quals s’ha trobat ella, com Peter Walsh o Hugh, i també altres amb qui aquests s’han topat en l’espai del parc com Septimus Warren Smith, o altres llocs. Aquest mateix fil que vincula diferents personatges i històries en l’espai s’utilitza per trasl.ladar al lector en el temps i parlar-nos del senyor Parry o la Sally Seton. Aquests salts en el temps i l’espai permet que l’autora presenti una novel.la coral amb una delicada polifonia, on són molts els personatges als quals posa veu.

A banda de la meravellosa narració, Virginia Woolf aborda temes que li són contemporanis i qüestions emocionals que la toquen d’aprop. Parla de la depressió i la malatia mental , vinculat al trauma d’un veterà de la primera guerra mundial que és incapaç de continuar vivint, de la situació de la India des d’un punt de vista britànic que no enten de castes i no entreveu la futura independència, de les dones a l’Anglaterra d’entreguerres, on mentres unes lluiten per tenir un paper actiu en la societat, altres són els suports dels seus marits, del matrimoni…

Una joia.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar

Nosotros en la noche

Kent Haruf

L’autor nordamericà ens situa de nou a Holt, al mig oest americà i ens explica la història de Addie i Louis, dos veïns ja grans, que a proposta d’Addie decideixen dormir junts per compartir converses i companyia i no estar sols. És una història d’amistat i de soledat. Els dos personatges, i el net d’ella, que passa unes setmanes amb ells, juntament amb un gos coix, es fan estimar, cuiden i fan crèixer l’amistat, però enfront d’això apareix la mesquinesa de veïns i família, les xafarderies, el que diran, que provoquen una ruptura demoledora. Què triar? Família o amics? Fins a quin punt hom està disposat a cedir, a aguantar, a perdre.

És una novel.la curta, fresca i dura, que et fa reflexionar sobre la vellesa i l’amistat, i perquè no, també l’amor. Una petita joia.

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista, Petites joies per pensar