Records del futur

Siri Hudsvedt

Més que una novel.la és una autobiografia filosòfica que explora la memòria, els records i el concepte del jo en el temps.

La novel.la té una estructura en tres línies argumentals:

• d’una banda, el jo de l’autora en el moment present, que en aquest cas és el 2017, quan explica la seva pròpia vida durant un període que es situa a finals dels 70, quan de jove arriba de Minessotta Nova York; Hudsvedt reescriu la seva història  a partir de la trobada d’un diari que va escriure en aquella època i que ha recuperat recentment;
• d’altra, el jo dels anys 70 de l’autora, que es proposa com una narradora diferent i que a travès del diari explica les seves experiències;
• i finalment l’esborrany d’una novel.la que comença a escriure quan arriba a Nova York i que acaba tenint vida pròpia i permet a l’autora reflexionar sobre l’escriptura.

Les tres línies argumentals es troben constanment en la narració i li permeten a l’autora reflexionar sobre els records que conformen la memòria i que l’escriptora planteja que no responen exactament a la realitat, sinó a la reinvenció del record a partir de la persona que és ara, i que és diferent de la que va tenir l’experiència, per la qual cosa el record no és exacte. Aquesta és la idea que es troba en el propi títol quan parla de records del futur. A partir d’aquest eix central es desenvolupa el llibre amb un resultat molt interessant.

Siri Hudsvedt és més que una novelista, és una pensadora, i en aquest llibre parla del feminisme (reivindicant dones clau de moviments artístics que han estat oblidades), dels maltractaments i de la violència de gènere, i parla de la mala salut de la democràcia a les societats actuals.

Hi ha dos paràgrafs que m’han colpit:

Un aspirant a dèspota xato i sonat que corre amunt i avall del camp de croquet i crida:”Que els tallin el cap!” Vivim al país de les meravelles. Tant és si li falta decòrum, si les seves frases són tosques i lletges o si menteix. És un gran home, l’heroi del poble, i a ells, al “poble”, els encanta el seu aire fanfarró i la seva ràbia i el seu a la merda els tifes llefiscosos de ciutat que us penseu que sou massa bons pe a noslatres, per a NOSALTRES, els del país, la gent de debó, els blancs de les planures. Sí, la gent de debó es queda embadalida per la futilesa dels superlatius que crida a les càmeres que té sempre enfocades, totes, quan es preocupa en públic per les dimensions, les dimensions de la seva victòria, les dimensions de la gernació que el segueix, les dimensions de les seves mans i de la seva verga. Els encanta, això.

(…) La paret s’ha esberlat: el món dels malsons s’ha escolat en la vida que vivim desperts. No és el que diu, sinó el que els altres, els adoradors, senten quan parla. El sentiment es contagia entre el públic com una malaltia. El públic és tot sentiment, i el gran home és el seu camí per passar de la vergonya a l’orgull”

Aquest text, on Hudsvedt descriu Trump i el seu suport popular m’aterren perquè no és un fet aïllat. A Europa i arreu del món, aquests lideratges, sovint menys agressius en les formes estètiques que el de Trump, però no menys nocius, es reprodueixen actualment. El triomf de Le Pen a França a les darreres europees és un nou exemple d’aquests polítics que blanquegen idees com el racisme o el rebuig a l’immigrant i les justifiquen, presentant-les com a raonables en el món actual, i allò que fins ara era políticament incorrecte, que un sector de la població només ho deia en veu baixa i una mica avergonyida, ara són motiu d’orgull. Aquest és el camí dels populismes i fa, que jo, com l’autora, també ignori cap on anem però tinc la sensació que no anem bé.

Una lectura molt interessant.