Marta Marin-Dòmine
Un llibre colpidor. L’autora ret un sentit homenatge al seu pare, un nen de la guerra, un de tants que va viure la guerra civil quan era adolescent i que al 1939 es van exiliar i refugiar a França, on foren internats en els camps de refugiats d’Argelers i Saint Ciprien. Un nen que va viure els bombardeigs, l’exili, el retorn i la humiliació de tornar a una Barcelona franquista que no reconeix com a pròpia i fa que es senti com un exiliat a la seva pròpia ciutat, al seu propi país. A partir de textos de la memòria del seu pare, l’autora reflexiona sobre l’impacte de la guerra, l’exili i la repressió en milers i milers de vides, vides encongides que murmuren, i ho fa amb unes paraules tant punyents, que al lector se li encongeix el cor, pot imaginar-ho, quasi sentir-ho. A més per fer més visible la imatge, la vivència de quan el record esdevè memòria, l’autora recorre a la descripció d’imatges fotogràfiques de l’època, alguna d’elles icònica, que s’imposen amb tota la duresa al lector:
Infants, adolescents i imatges del camp de refugitas d’Argelers. Imatges de la memòria històrica particular de l’autora i també de la meva, de la nostra com a país.
Però al llibre no nomès es parla de la memòria de la guerra civil espanyola, es parla de totes les guerres, de tots els refugiats, de tots els exiliats… i ho fa també a travès de la mirada dels seus fills o nèts, d’aquells que d’alguna manera han recollit l’herència d’aquells pares que van haver de marxar, i que en molts casos ells mateixos han marxat del seu país.
En temps foscos com els actuals és una lectura per reflexionar en la importància dels valors i els estralls de l’odi, la repressió i la mentida.
La lectura: vici o virtut? Plaer 