Me llamo Lucy Barton

Elisabeth Strout

Darrera el relat dels records  de Lucy Barton dels dies que va passar a l’hospital amb la seva mare fent-li va fer companyia durant cinc dies, s’amaga un relat silenciós dels sentiments i les pors de la protagonista. El més important, allò que m’ha colpit més de la novel.la, és allò que no diu, allò que no explica, el que només s’insinua i el lector entreveu.  A partir de les històries anodines dels veins o coneguts, de la veu de Sarah Parker que com a escriptora és com un alter ego de l’autora, o simplement de paraules i imatges com l’enganxina de l’hospital a la porta d’una habitació d’un malalt de SIDA, hom pot captar la soledat, la por a estimar, la vergonya i una infantesa terrible per la pobresa i els maltractaments. Ningú li ha ensenyat a estimar i no en sap, ningú li ha ensenyat a moure’s en societat i li costa. Tot s’intueix, igual que en el cas de la SiDA, però aquesta és la història que explica.

una novel.la que cal llegir-la amb uns altres ulls.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s