Vostè ja ho entendrà

Claudio Magris

Sorprenent. Vaig agafar aquest llibre com una lectura al voltant del dol, però aquest no és ni de lluny el tema d’aquest relat, que en realitat és una reflexió al voltant de la vida-la mort-l’amor a partir d’una reinterpretació del mite d’Orfeu i Euridice. El mite clàssic explica que Orfeu va aconseguir el beneplàcit dels Déus per recuperar la seva estimada Euridice del món dels morts, només li van posar una condició, no mirar la seva estimada en el camï de retorn al món dels vius, i com Orfeu no va ser capaç de cumplir aquesta condició va perdre per sempre més Euridice. Magris parteix d’aquest mite i posa la narració en boca de la moderna Euridice (la seva pròpia amant difunta) qui en un monòleg esplèndid intenta descobrir el sentit de la vida.

Es tracta d’un monòleg curt, no arriba a 100 planes, i amb resonàncies neoplatòniques planteja un continuum entre l’amor i la mort que és el que genera la vida. Euridice explica al “president” de la Casa ( el món dels morts ) els sentiments i les passions que mouen el món, un president que no es veu però es fa present a la manera d’un Déu.  Des de la mort,  la narradora recorda la vida d’aquell que viu i pateix el dol de la pèrdua, de l’amor. És l’amor que sobreviu a la mort. El què hi ha després de la mort roman secret.

Un petit relat que val unagran reflexió.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Novel.la filosòfica, Petites joies per pensar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s