L’aguila negra

Joan Carreras

Aquesta novel.la va ser la guanyadora del Premi Sant Jordi 2014 i pren el seu títol de la cançó amb el mateix nom que va versionar en català Maria del Mar Bonet. És una història estranyament familiar. El protagonista és en Marià, un dentista, que viu la vida adaptant-se a allò que li toca viure, des d’un amor de joventut esbojarrat a una vida familiar amb dona i fills, d’allò més tradicional  i ensopida. Sembla passar de puntetes per la vida i els grans daltabaixos que pateix són assumits sense ni intentar comprendre’ls, ja sigui la mort del fill, una estafa de la qual és víctima o l’homosexualitat de la filla. Tot i això,  és un personatge que resulta entranyable, a qui sacsejaries perquè reacciones i visques més enllà de les dues dones de la seva vida, les quals, cada una a la seva manera,  el controlen i manipulen, i a ell ja li va bé. És curiós, com malgrat, la grisor del personatge, el lector hi estableix una certa complicitat i fa que es posicioni vers els altres personatges.

L’estructura de la novel.la és també molt curiosa: s’alternen els capítols on explica la seva història, amb el seu present a un poble nudista, fins que ambdues línies del temps s’acaben trobant en el present. D’altra banda el llibre es divideix en dues parts : el roig robi ( la joventut amb la Teresa) i el diamant blau ( la maduresa amb l’Anna Maria), i a través de records i pensaments, reflexions al voltant de l’amor, la mort, l’engany, el pas del temps.

Interessant.

L‘Aguila Negra

 

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m’havia adormit
quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà
i, com caigut del cel, l’ocell es va aturar.
Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l’ocell, rei coronat, portava un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.
Bon ocell, porta’m amb tu al país
d’altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d’infant,
estels i més estels collirem tremolant.
Com abans, en somnis clars d’infant,
com abans, damunt d’un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record la pluja llançarem…
L’ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d’una emprengué el vol.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Novel.la intimista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s