El tiempo que nos une

Alejandro Palomas

Profunda i emotiva, però excessiva. La novel.la explica les vides, però sobretot, l’enfoc d’aquestes vides davant la pèrdua d’un ésser estimat, ja sigui per separació o per mort, de cinc dones: l’àvia, les filles i les nétes. Gira al voltant de la reacció d’elles davant de dues morts, la d’una dona de trenta anys, néta, filla, neboda i germana i la d’un nen de sis, i com cada una d’elles ho viu, des de la que fuig, a la que ho assumeix, i a la que desapareix. I en aquest món familiar, un paisatge, que és a l’hora un símbol: la illa de l’aire i el seu far. És una llum, una referència que les arrela a la vida. L’autor, a través dels personatges, però, sobretot de l’àvia Mencía que és la veu de l’experiència, expressa que els morts no són pèrdues reals sinó que sumen a la persona i aquesta els porta amb ella. És la idea que mentre recordem els nostres morts, continuaran vivin en nosaltres i sempre suposaran una suma, no una pèrdua. Les reflexió és potent i emotiva però, pel meu gust, el personatge de Mencia és excessiu i les seves relacions són exigerades i un pel passades de voltes i anul.la els altres personatges. Tot i així la reflexió al voltant de la pèrdua val la pena.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s