La ridícula idea de no volver a verte

Rosa Montero

Una petita meravella. Fa tres anys, Rosa Montero va perdre el seu company Pablo, amb qui havia compartit més de vint anys de vida en comú, i en aquest llibre, de la mà de la vida de Marie Curie, que també va quedar vídua després d’onze anys de matrimoni, fa una reflexió al voltant del dol que en pocs llibres he trobat tant encertat i m’hi he sentit tant identificada. D’entrada el punt de vista de la narració converteix el lector en còmplice de l’autor, una autora  que et parla de tu, en segona persona del singularm  i hi ha moments que fins i tot tens la sensació que t’hi has d’acostar més per compartir els seus pensaments. Rosa Montero repassa la extraordinària vida de Mme Curie, la seva lluita per ser una igual en un món d’homes, la seva fortalesa, els seus valors no només científics sinó també socials i relliscant per les paraules del diari de Marie després de la mort de Pierre i de la biografia de la seva filla Eve, rememora la seva pròpia experiència sobre la pèrdua i el dol, i com el poder expressar-ho amb paraules actua com un calmant en moments on la pena és profunda i el dolor esfereïdor. Hi ha fragments que m’han recordat les meves pròpies vivències, com quan diu que es pot ser feliç malgrat la pena:

(…) La vida es tan tenaz, tan bella, tan poderosa, que incluso desde los primeros momentos de la pena te permite gozar de instantes de alegría: el deleite de una tarde hermosa, una música, la complicidad de un amigo. Se abre paso la vida con la misma terquedad con la que una plantita minúscula es capaz de rajar el suelo de hormigón para sacar la cabeza. Pero, al mismo tiempo, la pena también sigue su curso.

(…)

Hay algo curioso con los muertos queridos, y es que se produce una especie de posesión. Como si tu muerto se  reencarnara en ti de alguna forma, de manera que empiezas a sentir como propias ciertas fobias o ciertas aficiones del ausente que antes no compartías.

Així, jo vaig aprendre a esquiar per poder acompanyar els meus fills, cosa que abans feia el Jordi, amb qui  jo mai havia compartit la seva afició per aquest esport de neu. Ara he fet meva la seva afició i quan baixo qualsevol pista o des del cim miro les muntanyes nevades al meu voltant, el sento molt i molt a prop, és com si ell a través meu gaudís d’aquella comunió amb la natura.

Ha estat un petit plaer llegir-la malgrat la temàtica, però la sensibilitat i la humilitat amb la qual s’ha acostat al tema són admirables.  Tots aquells que hem patit una pèrdua d’una persona estimada “abans de temps” sabem que no ens en recuperarem mai, sempre hi haurà quelcom que ens el recordi i de nou sentirem la fiblada de la pena i el dolor,  però ens reinventem, i en aquest reinventar-nos, amb tot el que hem après, som capaços de continuar gaudint de la vida, una vida que sabem que no és eterna i que no té preu.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Llibres sobre el dol, Novel.la intimista, Petites joies, Petites joies per pensar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s